diumenge, 26 de març de 2017

Música de cine al Teatre Principal

Els Barna Brass durant la seva actuació al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL
Per quarta vegada en aquesta temporada es van exhaurir els programes de mà del cicle  Nits de Clàssics al Teatre principal.

Això vol dir que es va omplir el teatre fins al tercer pis. Aquest fet ens podria fer pensar que a Valls l’afició per la música ja és tot un fenomen, però dissortadament no es així.

La gran afluència de públic més aviat es deu al fet que alguns concerts resulten força atractius per als vallencs que no s’acaben de decidir a incorporar-se al món de la música.

El concert dels  Barna Brass -quintet de metall-, tenia un repertori amb l’atractiu  suficient per omplir el teatre, com així va succeir.

Els Barna Brass són músics de la Banda Municipal de Barcelona, que també formen part de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i que tenen un bagatge d’actuacions amb grans orquestres del país, i que amb un repertori de bandes sonores ben populars com a proposta del programa, van motivar aquest resultat.

El concert es va fer curt pel que fa a l’aspecte musical ja que va ser un mostreig d’obres musicals que formen part de bandes sonores prou conegudes i escoltades.

Els músics es van barrejar entre el públic i es van repartir per la platea per recrear l'efecte dolby. Foto: JOAN GASULL

En totes les interpretacions en van fer una introducció prèvia. En algunes amb més dedicació que en d’altres, com ara La pantera rosa, o també Indiana Jones i, en d’altres, va ser va ser realment escàs com ara West Side Story o el Fantasma de l’òpera, que haurien pogut tenir una major recreació.

Totes les obres d’aquest repertori no estan escrites per a instruments de vent, sinó que la versió original és per a grans formacions orquestrals, és a dir, tal com s’interpreten en les bandes sonores dels films. 

Les adaptacions van resultar estranyes als espectadors que ja coneixien la versió original. Barna Brass és un quintet de vent, amb versions ben arranjades i ben interpretades, però el so no és l’orquestral.

Tampoc cal no oblidar que els Barna Brass, com a músics de la Banda Municipal de Barcelona que són, tenen una dedicació especial a fer pedagogia de la música amb tallers adreçats als més petits. I aquest fet podria haver influït en el format que van usar en aquest concert a Valls.

Els infants, que poques vegades aprofiten la gratuïtat del cicle Nits de Clàssics (entrada de franc fins als 18 anys) en aquesta ocasió sí que van tenir una presència destacada dins del teatre.

Tant és així que els Barna Brass van marxar cap a casa amb alguns dibuixos de la seva actuació, obsequi d’un vailet que els havia estat seguint amb atenció durant tot el recital.


La popularitat del repertori, amb obres tan conegudes pel públic que omplia el Teatre Principal, i la qualitat dels intèrprets, va agradar a la majoria del públic que va sortir molt complagut del concert.   

dimarts, 21 de març de 2017

Els que més brillen dins l'orquestra

Els integrants del Barna Brass Quintet actuen a Valls aquest dijous dins del cile Nits de Clàssics. Foto: MAY ZIRCUS
Trompetes, saxos, trombons, tubes i trompes són els instruments que més brillen en una orquestra, i no només pel seu efecte metàl·lic. Creen un clímax inigualable i sense ells qualsevol formació simfònica actual quedaria incomplerta.

Ravel, en la supèrbia orquestració que va fer de l’obra Quadres d’una exposició, de Mussorgsky, va elaborar una disposició de la secció de metall del tot magistral, i Mahler i Strauss van considerar aquests instruments del tot imprescindibles.

Santiago Gozálbez, Jesús Munuera, Manolo Montesinos, Rubén Zuriaga i Toni Chelvi saben molt bé de què parlem. La seva vida és la música, i els seus instruments: els de metall.

Junts formen la Barna Brass Quintet, una formació de cambra que representa una ocasió única per als espectadors del Teatre Principal d’assistir a un espectacle excepcional.

Barna Brass Quintet té una història que es remunta a l’any 1975. Això és mitja vida. Com és possible sostenir en el temps una formació d’aquestes característiques?
“Som una extensió de la Banda Municipal de Música de Barcelona. Músics professionals que ens dediquem exclusivament a la música. Això fa possible que sempre hi hagi un relleu generacional que garanteix la continuïtat de la formació. I també és un gran avantatge perquè al tenir els mateixos horaris també ens resulta més fàcil poder quedar per assajar i fer concerts.

Des de quan toquen junts?
“Des de fa més de quinze anys. Menys el trompetista -el Jesús Munuera-, que s’hi va incorporar fa dos anys, la resta ens coneixem de fa temps i a l’hora de tocar això ens va molt bé perquè tenim una bona complicitat entre nosaltres”.

Com és el seu dia a dia amb la Banda Municipal de Música de Barcelona?
“Tenim la seu a l’Auditori i disposem d’un cicle de concerts que el despleguem durant la temporada. També desenvolupem un projecte educatiu per apropar la música als més joves. I com a treballadors municipals que som  tenim, en certa manera, l’obligació de portar la música als barris. De dimecres a diumenge assagem i fem concerts.”

Quina és l’essència dels Barna Brass Quintet?
“Els Barna Brass tenim una àmplia gamma de propostes musicals i concerts didàctics. D’una manera continuada hem de dissenyar repertoris nous, sobretot perquè no és habitual poder escoltar un quintet de metall i no hi ha moltes obres originals per a aquest tipus de formació. Per tant les hem d’adaptar nosaltres mateixos. Per a la gent és tota una sorpresa sentir en un quintet de metall obres i composicions que ja coneixen en altres formats”.

Quin és el principal repte d’una formació com els Barna Brass Quintet?
“D’entrada hem de dir que tocar junts és molt important i que fer-ho d’una manera homogènia és essencial. El resultat ha de ser com si es tractés d’un dibuix únic amb un estil uniform.”

I la convivència entre vostès?
“Cada músic és flexible amb el tracte i la relació professional amb els altres. Sabem que per a cadascun de nosaltres tocar a la banda i amb el quintet és un sobreesforç  i per poder compatibilitzar les dues coses cal una bona sintonia entre tots nosaltres”.

A més de tocar amb la Banda Municipal de Barcelona i amb la Barna Brass, fan concerts com a solistes amb altres formacions?
“De vegades fem de músics de reforç per a orquestres com la del Liceu, l’OBC o la del Vallès, entre d’altres.”

Per a la seva actuació al Teatre Principal de Valls porten un repertori basat en el món del cinema.
“Els Amics de la Música ens van proposar de fer un programa basat en música de cine, i a nosaltres ens va agradar molt la idea, però també inclourem algunes peces clàssiques, força conegudes que, tot i no ser compostes especialment per al cinema, sí que han estat usades en diferents pel·lícules i que són de compositors clàssics com ara Offenbach, Verdi, Bizet, Händel o Pachelbel.”

Ja tenen disc?
“Doncs encara no, però molt aviat el tindrem. De fet ja hem acabat l’enregistrament i l’estrenarem a l’abril a Olot, ja que el compositor de les obres que hem enregistrar –Joan Maria Riera- és d’Olot.”

I ens faran un tast?
“Es tracta de música contemporània i quedaria una mica fora de lloc incloure cap peça d’aquestes en un concert que basarem en melodies de bandes sonores o utilitzades en el món del cinema. Potser en una altra ocasió...”

dimecres, 15 de març de 2017

Passió per l'altra identitat

La soprano en una imatge d'arxiu. Foto: operamontblanc.blogspot.com

Montserrat Garcia Gassió (Valls, 1973) té una dicció clara i un timbre de veu potent i llustrós. Quan parla la seva cadència és musical i la rialla que l’acompanya la deixa en evidència.

No ho pot amagar: ella va néixer cantant i per cantar. Dit així, qualsevol lector podria pensar que estem parlant d’una artista ben reconeguda, però res més lluny de la realitat.

Formada amb alguns dels millors especialistes en música i cant com ara Paul Farrington, Viv Manning, Helen Rowson Gudrum Bruna, Enriqueta Terrés, Eduard Gimeno o Francesca Roig, ella va trobar-se amb el dilema d’haver d’escollir entre vocació i professió.
Quan el cap i el cor li ho demanen, aquesta empresària i directora de Torrons Garcia Sirvent, orgullosa de ser l’hereva d’una reconeguda nissaga torronaire, es lliura amb passió a la seva altra identitat: la de soprano.

De vostè no hi ha ni rastre a internet. És volguda aquesta absència?
“Sí, totalment. Em dedico a una altra feina que no és la de cantant. Sóc la tercera generació d’una família torronaire i això requereix molta dedicació. Es tracta d’un treball completament artesanal.”

Aleshores d’on li ve això de la música?
“La música sempre m’ha agradat. De petita vaig voler estudiar música i amb el pas dels anys vaig entrar en el món del cant fins que em vaig tirar a la piscina”.

Què vol dir?
“Doncs que vaig voler experimentar, introduir-me en el camp professional. I així és com vaig arribar a l’Orfeó Català on hi vaig ser durant quatre anys,  arribant-ne a ser soprano solista.”

I després de l’Orfeó Català què va venir?
“A l’Orfeó Català em vaig adonar de la gran exigència que requereix aquest món. No tenia temps per a la meva vida personal i va arribar el moment de triar entre la meva professió –fer torrons- o apostar per la música i, finalment, vaig optar per seguir a la meva empresa”.

Què li va fer decantar la balança cap a un costat o un altre?
“Ja tenia 34 anys i a aquesta edat ja no hi ha opcions per presentar-se a concursos ja que la majoria fixen els 28 o els 30 anys com a edat límit. Els concursos de cant serveixen per a alguna cosa i es converteixen en un gran impuls per a la gent que busca un lloc en el terreny artístic. A més, jo ja portava anys combinant feina i vocació, i m’adonava que el món del cant professional em requeria un sacrifici que jo no estava disposada a fer.”

Això que li he comentat abans d’internet ho he exagerat una mica. Sí que he trobat algun enregistrament seu i, la veritat, és que m’ha sorprès la qualitat de la seva veu?
“Molta gent m’ho ha dit, professors, amics, gent que m’ha sentit per primera vegada i que li ha agradat la meva veu, i també hi ha gent que m’ha comentat allò de què ningú és profeta a la seva terra.”

Com és que no l’hem sentit cantar gaire a Valls?
“Doncs no ho sé. Hi vaig actuar l’any passat amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de l’Associació de les Dones de Valls, al Teatre Principal. Va ser perquè m’ho van demanar i jo ho vaig fer encantada.”

Doncs ara hi torna per segona vegada...
“Sí, però en aquest cas és com si fos la meva estrena en aquest escenari. EL Teatre Principal representa tot un símbol dins la meva vida perquè sempre hi havia fet teatre i ara em fa molta il·lusió poder tornar-hi”.

I ho fa acompanyada d’un altre vallenc, el pianista Medir Bonachi.
“Sí, a ell el conec des que va néixer. Mai hem tingut l’oportunitat de tocar junts i ara que tenim la possibilitat de fer-ho hem triat un repertori que ens va molt bé a tots dos. Una de les raons per la qual vaig renunciar al cant com a professió va ser perquè volia cantar el que a mi m’agradava i amb qui jo volia, i això és el que faig ara. En aquest concert hem preparat un ventall molt variat d’obres que estem segurs que agradaran a tots els espectadors.”

Com ho fa per mantenir en forma la seva veu?
“És important tenir a punt la veu perquè de la mateixa manera que un atleta si no entrena perd musculatura, un cantant perd les seves facultats si no continua estudiant i educant la veu. Per això, i aprofitant que la feina la tinc establerta, en part, a Vilafranca del Penedès, canto amb la Polifònica i continuo estudiant setmanalment tant amb professors com a casa.”

Què li queda de Valls a la seva vida?
“A Valls hi vaig créixer, m’hi vaig fer gran, però ara per motius professionals la meva vida discorre entre Xixona i Vilafranca del Penedès. I, és clar, em fa molta il·lusió poder-hi tornar”.

Canta mentre treballa?
“Doncs sí, la veritat és que a la botiga que tenim a Vilafranca hi organitzo algun recital de tant en tant i el públic ho agraeix".

dimarts, 14 de març de 2017

El poder ocult de la viola

Agnès Mauri i Benedek Horváth durant el concert de viola i piano que van oferir al Teatre Principal. Foto: JOAN GASULL
Dos joves artistes, però amb gran presència internacional, van ser els intèrprets del concert Fantasies d’una viola, el dijous, dia 9, al Teatre Principal: Agnès Mauri, viola (Vic, 1992) -actualment resident a Basilea-, i el pianista Benedek Horváth (Budapest, 1989).

Un programa imaginatiu i divers els va permetre demostrar perquè són un duo de molta qualitat, a més de gaudir d'una gran projecció a nivell internacional.

El fil conductor del concert va ser la fantasia amb obres d’èpoques i estils diferents, on el concepte fantasia va canviant de connotació.

El recital, amb dues parts ben contrastades, va mostrar una primera part d'una bellesa extrema, amb una Agnès Mauri confrontada, sense cap altre ajut que el seu instrument, a la complexitat i simplicitat de la Fantasia número 7, de George P. Telemann; la Sonata per a viola Op.11, de Hindemith, i la Op. 73 de Schumann.

A la segona part, Agnès Mauri va compartir amb el públic l’obra Jardins del silenci, de Miquel Oliu -dedicada a la violista-,  i el ballet Romeo i Julietta, de Prokofiev, en versió per a viola i piano.

El repertori per a viola i piano anterior al segle XX és relativament escàs, un fet que explica la freqüència amb què els intèrprets d'aquest instrument executen transcripcions o adaptacions. Un dels casos més coneguts és l'obra de Propkofiev amb arranjament de V. Bosisosky.

Entre les obres interpretades cal destacar, tant per la qualitat com per l’execució, la primera Sonata per a viola i piano, Op. 11 Núm. 4 de Paul Hindemith. Composta el 1919, és la quarta de cinc sonates instrumentals que componen el seu Opus 11. Aquesta sonata i la següent, l’ Opus 11 Núm. 5 per a viola i en solitari, marca la decisió de Hindemith d'abandonar el violí per la viola.
Un primer pla de la violista en l'execució d'una de les obres en el recital Fantasies d'una viola.
Foto: JOAN GASULL.

Mauri i Horváth, van fer una interpretació exquisida. La viola, obrint un diàleg amb el piano -encara silenciat- que, després d’uns compassos replica la melodia. Tots dos instruments desenvolupen una figura rítmica: uns compassos amb el piano silenciat i el tema passa seguidament entre els dos instruments. Uns moments en què Agnès Mauri va demostrar el seu gran virtuosisme.

Tot això passava en el breu primer moviment Fantasia. El darrer moviment té sis variacions del tema que prové de l’anterior moviment. La viola de la jove intèrpret pren aquí el seu caràcter més noble, més sobri, tot fusionant-se amb el piano per a assolir una sonoritat conjunta.

En el concert va destacar el notable poder expressiu de la viola. Agnès Mauri li dóna un accent més aviat suau, intimista i una mica malenconiós. Més en els passatges de legato que en els de virtuosisme, tot i que exhibeix una tècnica pulcra i exquisida.

Tot això ho va poder comprovar el públic en l’obra de Miquel Oliu, Jardins del silenci, obra que forma part de l’encàrrec de Joventuts Musicals de Catalunya i la Fundació Ferrer-Salat per a la Xarxa de Música 2016-17, i que l’autor va dedicar a Agnès Mauri havent-la treballat conjuntament.

Tots dos intèrprets va aconseguir crear aquest “jardí sonor” a partir dels diferents timbres, registres i sobretot del material harmònic, que té un rellevant paper colorista i constructiu dins l’obra, amb una recreació sonora que va augmentant al llarg de les tres parts en què s’articula.

Una obra, que per les seves característiques, pot arribar a fer difícil d’entendre per a l’espectador.

En l’espectacular Romeo i Julietta, de Prokofiev, la viola i el piano van estar esplèndids, marcant amb precisió els tempo i el lirisme en els diferents moviments de l’obra.

Els espectadors van recompensar l’excel·lent actuació d’Agnès Mauri i Benedeck Horváth amb llargs aplaudiments i el duo els va regalar Jota de Manuel de Falla.

Un concert d’alta qualitat per a uns intèrprets joves i amb molt de talent que es troben en plena expansió de la seva trajectòria professional. 

"La filla esborrada", de Margarida Aritzeta, omple el Teatre Principal

D'esquerra a dreta, Isabel-Clara Simó, Anton Cardó, Margarida Aritzeta, Elena Gragera, Ariadna Mariné i Marc Ayala. Foto: JOAN GASULL

A tots els qui hem preguntat si recordaven una presentació tan concorreguda, responien esbalaïts que, com a molt, les més generoses estaven en el mig centenar de persones.


I és que el dimarts, dia 7 de març, es produïa un fet inusual en el món de la cultura de la ciutat de Valls. La presentació d'una novel·la omplia un espai de les dimensions del Teatre Principal.

Al voltant de la presentació del darrer treball de l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta, la novel·la La filla esborrada (Capital Books) hi confluïen  representants de diferents gèneres artístics, i de personatges ben reconeguts dins d’aquest món de la cultura.

Poques vegades coincideixen en un acte cultural una diversitat tan àmplia en l’àmbit de les arts; més aviat ha estat una excepció afavorida per la textura de La Filla Esborrada.

Una presentació en què l’escriptora Margarida Aritzeta era acompanyada pels Amics de la Música de Valls; l'escriptora Isabel-Clara Simó; el pianista Anton Cardó, i la mezzosoprano Elena Gragera.

Ariadna Mariné i Marc Ayala van introduir l’audiència en la nova obra d’Aritzeta amb un tastet del textos de La filla esborrada.

El president dels Amics de la Música de Valls, Roman Galimany, va obrir la vetllada destacant la magnificència que representava que l’escriptora Isabel-Clara Simò, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017,  tingués cura de la glossa de l’obra.

Isabel-Clara Simó va destacar de La filla esborrada l'elaboració d'un clima que atrau al lector, la construcció d'alguns personatges, principalment el de la protagonista que, com va dir, "passarà a la història", la musicalitat present en la descripció de fenòmens naturals com la pluja i el vent, i la tècnica narrativa.

La novel·lista d’Alcoi, va  excel·lir el treball de recerca històrica del relat i la seva relació en treballs precedents, així com el conjunt de l'obra que posa de relleu la trajectòria literària que acumula l'escriptora de Valls. Isabel-Clara Simó va cloure la seva intervenció amb la lectura d'un fragment  per tal de subratllar el ritme i la cadència musical de la novel·la.
Un moment del concert que van oferir Anton Cardó i Elena Gragera. Foto: JOAN GASULL
En la segona part de la vetllada la protagonista va ser la música. Anton Cardó (piano) i Elena Gragera (mezzosoprano) van interpretar tots els temes musicals que apareixen en la novel·la: Lieder de Schubert, Schumann i Wolf, i uns fragments de les Variacions Goldberg de J.S. Bach, entre altres.

Elena Gragera és una gran especialista en aquest gènere, administrant amb elegància i expressió una veu homogènia, amb una línia que construeix un fraseig amb naturalitat i intensitat, i on sempre l’hem vist molt  còmoda.

En aquesta ocasió amb un repertori amb què va emocionar el públic en molts moments com ara amb el Der blinde Knabe, Heidenröslein, i el dramàtic Eirlkönig, per destacar-ne algunes, ja que totes van ser esplèndidament interpretades.

Un repertori que va arribar a tothom. Sempre acompanyada d’un piano còmplice per arrodonir una interpretació ben conjuntada.  
  
Margarida Aritzeta va donar les gràcies a tots els participants i als espectadors als quals ja els havia donat pistes sobre  l’objectiu de la seva obra.

dimarts, 7 de març de 2017

"La imaginació és clau"

Agnès Mauri és la protagonista del concert de viola i piano programat pels Amics de la Música de Valls, aquest dijous, dia 9 de març (20.30 h) al Teatre Principal. L’acompanya el pianista Benedek Horváth, un jove hongarès distingit amb premis de gran prestigi com ara el Rahn Musikpreis Wettbewerb (2016) o el Kiefer Hablitzel Wettbewerb (2015).

Agnès Mauri, una violista imaginativa i de gran sensibilitat en les seves execucions, està immersa en una gira per tota Catalunya que tancarà el 28 de març a Sant Boi de Llobregat després d’haver passat per Torroella de Montgrí, Vilafranca del Penedès o Tarragona. És, per tant, una ocasió única per al públic del cicle Nits de Clàssics, assistir al concert d’una de les solistes amb més projecció a nivell internacional.

En la carta de presentació d’aquesta jove vigatana hi ha el guardó que va obtenir el 2015 com a guanyadora del concurs El Primer Palau. Els experts diuen que Agnès Mauri destaca per la seva “presència a escena, la qualitat del so i la maduresa interpretativa”.

Ha portat la seva música a festivals com ara el Kammermusikfestival Basel, de Suïssa; l’International Musicians Seminar-Prussia Covea, d’Anglaterra; el Schleswig-Holstein Musik Festival d’Alemanya o el Festival Castell de Perelada.

Perquè pugueu conèixer millor el tarannà de l’Agnès Mauri i les seves reflexions us convidem a llegir l’entrevista que recentment ha publicat Joventuts Musicals de Catalunya a la seva pàgina web i que us reproduïm a continuació.

Com és que vas decidir interpretar música clàssica?
“Tot va començar gràcies als meus pares, que em van portar a una coral infantil, al Cor Cabirol, tot i que abans ja tocava el piano que teníem a casa. Allà els van convèncer que em portessin també a l'escola de música. Quan va arribar el moment d'escollir un instrument, tenia molt clar que en volia aprendre dos: el piano, perquè aleshores ja era el meu instrument de casa, i un de nou, que volia que fos el violoncel, però que finalment va ser la viola. Des de llavors, m'han acompanyat fins al dia d'avui”.

Què sents quan estàs immersa en un concert? Què et passa pel cap?
“M'és difícil descriure-ho des de dins perquè és un moment d'acció. Diguem que la reflexió i els pensaments em vénen després del concert (tot i que no sempre em recordo de tot el que voldria recordar). En el moment del concert, sí que estic receptiva amb la música que acabo de fer sonar, amb la que acaba de fer el pianista, amb l'atmosfera que m'arriba del públic, amb com respon l'acústica, encara que no a tota la informació que rebo hi dono la mateixa importància en cada moment. Però crec que el més important, i que alhora em permet estar receptiva, és que mentre estic tocant, la meva ment és més o menys en una línia molt fina entre el present i el futur. La imaginació és clau. Ara bé, què sento amb la música, això és impossible d'explicar. Però suposo que precisament d'això es tracta i per això existeix”.

Com veus la situació de la música clàssica al nostre país?
“M'alegra molt haver pogut estudiar a casa en un centre superior tan especial com l'ESMUC, amb professors de primer nivell, on hi conviuen clàssica, jazz, moderna, flamenco, antiga, musicologia... Hi ha pocs centres tan complets a Europa. I poder estudiar en escoles de música com la de Vic, que ara ja és conservatori, i veure que la música s'ha anat estenent en pobles on abans els nens no hi tenien accés... De totes maneres, encara queda molta feina per fer. I quan em pregunto per què, acabo arribant sempre a una conclusió semblant. Estic convençuda que molts problemes i dificultats en què no només es troben els músics professionals, sinó també la societat en general, es podrien solucionar si s'apostés per un impuls molt més gran en l'educació musical i artística a les escoles i instituts”.

Prens part a la Xarxa com a guardonada, l'any 2015, als premis El Primer Palau. Quina importància creus que tenen els concursos en la carrera d'un jove músic?
“El Primer Palau és una plataforma de llançament d'artistes singular. Quan m'estava preparant, tenia companys aquí a Basilea que es quedaven amb la boca oberta quan els deia que el mateix concurs consistia a fer un recital obert al públic al Palau de la Música, on hi hauria també un jurat. En cap moment vaig tenir la sensació d'estar competint amb algú, sinó d'estar fent un concert molt especial amb un públic molt acollidor que sentia a prop, i tenia una sensació de celebració, notava que era un dia important. Amb aquest tipus de concurs, molt més realista que altres concursos, crec que es pot valorar el músic en la situació de performance idònia, és a dir, en un concert. Al mateix temps, el músic té l'oportunitat de gaudir i aprendre de l'experiència de tocar en una sala tan emblemàtica i única com és el Palau de la Música”.

Parla'ns de les peces que interpretaràs als concerts de la Xarxa. Per què les has escollit?
“El fil conductor és la fantasia. Totes les obres són d'èpoques i estils diferents, on el terme fantasia va canviant de connotació. També hi ha una obra sorpresa de Miquel Oliu  escrita per a l'ocasió, que tant a en Benedek com a mi ens fa molta il·lusió presentar!”

Coneixes el moviment de Joventuts Musicals? Què en penses de la seva activitat?
“És una oportunitat increïble per als joves músics com jo per agafar experiència en el terreny. És magnífic no haver-se de preocupar d'organitzar els concerts, poder oferir recitals a diversos llocs de tot Catalunya, poder conèixer sales i públics diferents, etc. I tot això sabent que mentrestant a darrere hi ha algú que està fent una feina i un esforç increïble, que et valoren i confien en tu. Per a mi, serà la primera vegada que faig tants recitals de viola i piano seguits. En tinc moltes ganes!”

A banda de la teva participació a la Xarxa, quins són els teus propers reptes professionals?
“En general, seguir aprenent i seguir buscant la meva millor manera de portar la música al públic en cada nou concert, aprofitant que aquest any en tinc molts. I un altre repte de cara a la meva professió que fa uns mesos que em volta pel cap és aprendre una nova llengua, però no diré quina fins que ho sàpiga dir en la nova!”


QÜESTIONARI
  • Un instrument (a banda del teu): El violoncel
  • Un director: Nikolaus Harnoncourt, Carlos Kleiber
  • Un solista: Martha Argerich, Jordi Savall, Ivry Gitlis...
  • Un grup de cambra: Tocar amb els meus amics!
  • Un compositor: Franz Schubert
  • Una obra musical: Hi ha obres com el Quintet en Do major, D.956 de Schubert que són de les meves preferides, i després n'hi ha d'altres que les escolto tants cops seguits com em deixen... la pobra d'ara és el 2n moviment del 2n Concert per a violí i orquestra de Prokofiev
  • Un llibre: Les Narracions completes, de Kafka
  • Una ciutat: Com a bona vigatana, Vic! Però també estic molt bé a Basilea, on visc actualment
  • Un lema o refrany: "Abans de dir que sí, pregunta-ho al coixí"
  • Un somni: mmm... un concert per a viola i orquestra de Beethoven no estaria malament!

dijous, 2 de març de 2017

Cita amb les lletres i amb la música al Teatre Principal

Anton Cardó i Elena Gragera complementaran la presentació del llibre de Margarida Aritzeta.
Foto: JOAN GASULL

El públic del Teatre Principal té una cita amb les lletres i amb la música.
El proper dimarts, dia 7 de març, a les 8 del vespre, i de la mà dels Amics de la Música de Valls, tindrà lloc una singular presentació de la darrera novel·la de l'escriptora vallenca Margarida Aritzeta: La filla esborrada (Capital Books). 
Comptarà amb un cartell extraordinari, ja que la glossa de l’obra anirà a càrrec de l’escriptora Isabel-Clara Simó, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017. 
El pianista Anton Cardó i la mezzosoprano Elena Gragera interpretaran els motius musicals de l’obra, un total de 14 peces -en realitat un concert sencer-, entre les quals hi ha lieder de Schubert, Schumann i Hugo Wolf, i quatre de les Variacions Goldberg de Bach. 
Marc Ayala i Ariadna Mariné llegiran els fragments de l’obra que fan referència als temes musicals.
La filla esborrada és la història d’un silenci, d’un secret terrible que la família de la Laura ha guardat durant molts anys, fins que prop de la mort i corsecada pel remordiment, una dona vella confessa a la seva filla adoptiva que res del que li han explicat al llarg de la vida no és veritat. 
La novel·la repassa els fets d’aquell llunyà 1945, quan la Laura era una noia innocent de 17 anys, s’havia acabat la Guerra Mundial, els nazis fugien d’Alemanya i a les muntanyes del Camp de Tarragona s’hi amagaven grups de maquis que esperaven l’arribada dels aliats. 
La filla esborrada és la història d’un amor que no toca. Però la Laura i en Gabriel intentaran de tirar endavant la seva relació fins a les darreres conseqüències en un entorn hostil.
Un motiu musical, Erlkönig (El rei dels Verns) amb lletra de Goethe i música de Schubert, relliga el passat i el present i dóna a la història de la filla esborrada un fort component dramàtic.
Els motius musicals de La filla esborrada seran interpretats per Anton Cardó i Elena Gragera. Cal no oblidar que una part de la trajectòria d'Anton cardó s'ha caracteritzat per crear cicles temàtics de força interès, uns més que d'altres, amb el reconeixement dels afeccionats.
Tots recordem els dedicats a Schumann i també la Schubertiada de fa unes temporades.
Elena Gragera és una gran especialista en aquest gènere, administrant amb elegància i expressió una veu homogènia, amb una línia que construeix el fraseig amb naturalitat i intensitat, on sempre l'hem vist molt còmode. Sempre acompanyada d'un piano còmplice per arrodonir una interpretació ben conjuntada.
L’entrada a la presentació-concert és lliure.

dijous, 23 de febrer de 2017

"L'havanera neix com una contradansa i no pas com una cançó"

Cecilio Tieles, ofereix amb Alma indiana un repetori innovador i de gran
qualitat dedicat a l'havanera de saló. Foto: www.ceciliotieles.com

Tot i que se’l coneix més pel seu rol de pianista, Cecilio Tieles (L’Havana, 1942), és un destacat investigador i pedagog en el camp de la música.

Des de fa temps aplica un destacable treball en la difusió de la història de l’havanera, i els que han assistit als seus recitals ara ja saben quines característiques distingeixen l’havanera de saló de l’havanera de taberna, que és la que més coneixem a les nostres contrades.

Tieles, que resideix a Salou des que tenia 42 anys, manté gairebé intacte el seu accent cubà i, fidel als seus orígens, fa pedagogia de l’havanera.

Amb aquesta finalitat ha creat el programa Alma indiana. Aires de Cuba, una proposta musical que està dedicada a “l’havanera original, la criolla, la que és coneix menys aquí”, apunta el músic.

Alma indiana. Aires de Cuba, té com a protagonistes tres artistes residents a Catalunya: Indira Ferrer-Morató (soprano), Josep A. González (tenor) i el mateix Cecilio Tieles (piano). Aquest programa produït per l’Associació Cultural Catalana-Iberoamericana presenta un repertori especialment dissenyat per tots tres músics. 

“Presentem a Sebastian de Iradier, Manuel Saumell, descendent de cubans, o l’extraordinari Ernesto Lecuona, tots compositors excel·lents que aquí no són gens coneguts i que aporten en cada vetllada que fem un toc innovador de gran qualitat”, assegura Cecilio Tieles.

A l’hora de parlar de l’havanera, Cecilio Tieles impregna el seu discurs de mestissatge i cultura. “Quan fem referència a l’havanera en el seu aspecte més genuí no podem obviar que els músics durant la primera meitat del segle XVI i part del XVII eren negres espanyols perquè, tot i que provenien de l’Àfrica, la seva cultura era plenament espanyola”, explica el músic i pedagog.

És en aquest punt on Cecilio Tieles fa referència a la cultura hispano-cubana i al fort mestissatge que es va produir entre els segles XVI i XVII.

“Les primeres havaneres neixen al segle XIX i a l’hora de fer-hi referència no podem separar el vincle hispano-cubà, perquè ha estat una relació que sempre s’ha retroalimentat”, afirma Tieles.

“En realitat l’havanera neix com una contradansa i no com una cançó” puntualitza el músic .

Alma indiana. Aires de Cuba, a més de ser un concert, és també una sessió de pedagogia i coneixement del món de l'havanera de saló, una llarga història des que el 1842 es va publicar a l'Havana El amor en el baile, i que està considerada la més antiga del gènere.

El públic pot veure Alma indiana. Aires de Cuba, nova aposta del cicle Nits de Clàssics,  aquest diumenge, dia 26 de febrer (18 h) al Teatre Principal de Valls.


diumenge, 5 de febrer de 2017

El secret dels grups de música antiga

En primer terme el flautista Tiam Goudarzi en el concert al Teatre Principal de Valls amb l'Orquestra Barroca Catalana.
Foto: JOAN GASULL
La segona meitat del segle XX -especialment, les últimes dues dècades- va veure el ressorgiment de la música antiga gràcies a historiadors i músics disposats a substituir els seus instruments moderns i a provar, novament, els instruments més primitius.

En un fenomen absolutament insòlit, tot un repte que va acabar generant nous adeptes a la música clàssica i un nou mercat dintre de la indústria discogràfica. I tot, a partir d’un repertori musical ja existent.

Arreu del món, les sales de concerts s’han anat alimentant de l’entusiasme i dels nous públics que alguns grups de música antiga han estat capaços de crear.
El públic que va assistir el concert que es va celebrar al Teatre Principal el dia 2 de febrer, dia de la Candela, va respondre a la proposta de l’Orquestra Barroca Catalana amb una versió pròpia d’aquesta entrega i entusiasme.

Quin és el secret, doncs, dels grups de música antiga? Perquè ens hem anat aficionant, altre cop, a uns instruments històrics, que són més difícils de tocar o s’han de tornar a afinar a cada moment? La resposta es troba, sobretot, en el seu tractament del so.

Els instruments moderns tenen una capacitat extraordinària de mantenir el so: la caixa i propietats acústiques d’un piano de cua, per exemple, disfressen el fet que és un instrument de percussió (els martells colpegen les cordes) perquè la vida sonora de les notes és molt llarga.

En el seu avantpassat, el clavicèmbal, la sonoritat de les notes dura molt menys; sentim l’energia de l’atac i només una mica de ressonància residual. El so allargat del piano modern ha permès les obres mestres de compositors com Rachmaninov, Liszt i Brahms que fan del piano tota una orquestra...

Però quan s’aplica el mateix concepte sonor a una obra escrita per a la delicada veu d’un clavicèmbal, aquesta llarga vida sonora pot esdevenir un inconvenient, embrutant les harmonies i els ritmes i dificultant l’apreciació de l’obra.

La denominació d’origen de la interpretació amb criteris històrics és la seva vitalitat rítmica. L’orquestra que vam veure al Teatre Principal tenia entre 9 i 10 músics a l’escenari. Van treure menys volum de so del que hauria fet un grup de mida semblant amb instruments moderns.

Però no tot és potència sonora. L’energia del conjunt, fruit d’una bona articulació, un concepte del so que inclou efectes percussors, i una gran capacitat de gestualitat, va crear l’energia que el públic va percebre plenament, i que va tornar al conjunt en forma d’aplaudiments càlids.

El concert va obrir amb l’obra menys convincent del programa: un concert per a flauta (de bec) d’un compositor napolità, Nicola Fiorenza.
Si bé tenia dos moviments ràpids atractius i ben resolts, els dos moviments lents van ser menys reeixits. L’ornamentació dels moviments lents és un recurs valuós, però en aquest cas, la senzillesa del moviment original no justificava l’excés de floritures.

El programa va continuar amb la interpretació del suite de l’òpera The Fairy Queen, de Henry Purcell, un veritable catàleg de danses diferents, tocades amb energia i molta vida pel conjunt de cordes i el clavicèmbal.
La concertino canadenca Farran Sylvan Jame. Foto: JOAN GASULL

La concertino de l’orquestra, la canadenca Farran Sylvan James, dirigia amb gestos ben orgànics i tot el conjunt ballava alhora.
La tercera i l’última obra del programa eren de Vivaldi: el primer, un concert per a flautí -un instrument petit i tant agut com el flabiol-, el segon, el concert per a flauta de bec, més habitual.

Aquí el solista Tiam Goudarzi, d’origen iranià, va brillar en els moviments ràpids; confiava en el coixí que li donava l’orquestra, gosava agafar tempos molt ràpids i deixava constància d’una tècnica instrumental ben virtuosa. Altre cop, era menys convincent en els moviments lents, on li faltava comunicació amb l’orquestra; aprofitava poc les oportunitats d’establir diàlegs amb els altres instrumentistes i les seves ornamentacions exagerades quedaven fora de to en aquests moviments íntims.

El clavicèmbal, un dels instruments característics de l'època barroca. Foto: J.G.

Potser l’obra més interessant del programa era la penúltima, The Tempest, del compositor anglès Matthew Locke.

És una pena que -per motius desconeguts- la presentessin lleugerament retallada. Lluïa moviments lents d’harmonies riques i agosarades i unes danses rítmicament sorprenents.

Altre cop, podíem apreciar la virtuositat de gest del grup, sota l’excel·lent lideratge de la concertino. 

Un concert, doncs, fresc i vital i molt apreciat pel públic que era a la sala i que posa de relleu, altre cop, la gran varietat de la programació d’enguany del cicle Nits de Clàssics, organitzat pels Amics de la Música de Valls.

dimarts, 31 de gener de 2017

El barroc, l'etapa de grans descobriments i epidèmies mortals

L'Orquestra Barroca Catalana actua aquest dijous, dia 2 de febrer, a les sis de la tarda,
al Teatre Principal de Valls.

Un concert singular per a una jornada especial.

Nits de Clàssics incorpora a la programació de la festa de la Candelera una proposta llargament esperada pels entusiastes de la música antiga.

L’elecció de l’Orquestra Barroca Catalana no és fruit de la casualitat. Es tracta d’una elecció feta a consciència per a una festa que simbolitza la llum.

El barroc, època que s’emmarca entre els segles XVII i XVIII, és el moviment que agafa el relleu al Renaixement i omple d’opulència i espectacularitat tot un període cultural i artístic. 
La societat de l’època, però, mai no va ser conscient del contingut despectiu que implica la terminologia barroc. Van ser els crítics d’etapes posteriors els que van aplicar-hi aquest qualificatiu.

El període del barroc va estar marcat per grans descobriments com la teoria de la gravitació universal pensada per Newton, la teoria de l’heliocentrisme impulsada per Nicolau Copérnico i consolidada per Galileo Galilei o la invenció del baròmetre per Torricelli.

Però aquesta etapa de la història també va ser molt convulsa, i va estar marcada per guerres, malalties i epidèmies com la de la pesta negra, que a Valls va fer estralls i es va endur un setanta-cinc per cent de la població. L’any 1791 i en un intent desesperat de desfer-se de la malura la població de Valls invocava la Mare de Déu de la Candela i li feia la prometença de dedicar-li una solemne processó votiva cada deu anys.
El mateix any, però a milers de quilòmetres lluny, Haydn componia Les simfonies de Londres, i Mozart estrenava La flauta màgica, dos mesos abans de la seva mort.

Dins l’àmbit musical l’ornamentació i la creativitat dels compositors es va deixar notar en les partitures amb una combinació de sons i l'ús d’instruments ben característics del barroc com ara els de corda, la flauta de bec, o les trompetes, que hi prenien un gran protagonisme.

Tot plegat serveix per ambientar una vetllada musical que té lloc aquest dijous, dia 2 de febrer, a les sis de la tarda i al Teatre Principal.

L’Orquestra Barroca Catalana convida els espectadors a fer un llarg viatge en el temps amb un espectacle titulat Virtuosisme i sentiments, dedicat als compositors Nicola Fiorenza, Henry Purcell, Antoni Vivaldi i Matthew Locke, autors que van viure entre els anys 1621 i  1764.

L’audiència queda en bones mans, amb una orquestra molt interessada a saber transmetre emocions. Per aquesta raó, el programa que presenten incorpora obres molt conegudes, però també d’altres menys cèlebres amb què la formació barroca pretén assolir moments expressius ben diferents.

En conjunt, és un passeig des de l’Anglaterra del 1600 fins a la Itàlia del 1700. Pel camí afloren obres de gran bellesa com el llibret inspirat en el somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare –The Fairy Queen-, de Purcell, o música inspirada en The Tempest, també de Shakespeare, i que va compondre Matthew Locke.

dilluns, 30 de gener de 2017

Atrevides i exigents

A l'esquerra, Silvia Mkrtchian (pianista) i, a la dreta, la soprano Maribel Ortega al finalitzar el concert.
Foto: JOAN GASULL

Atrevides i exigents com les cançons de Strauss i Rachmàninov. Així es van mostrar les dues protagonistes de la darrera vetllada de Nits de Clàssics.
Si el mes passat l'Associació Amics de la Música de Valls presentava una vetllada lírica brillant amb Anna Bolena, en aquesta ocasió ha tornat a enlluernar el públic amb la seva segona producció lírica de la temporada: un recital memorable dedicat a les cançons de Richard Strauss i Sergei Rachmàninov.
El públic del Teatre Principal potser està més habituat als lieder de Schubert o Schumann, que són exponents d’aquest gènere durant el primer Romanticisme amb un lied de gran dosi narrativa i intimista. Però existeix un altre capítol del gènere lieder com són les obres de Strauss i Rachmàninov, destacadament post-romàntiques, musicalment més atrevides i exigents en el tractament vocal.
 L’esdeveniment presentava com a principal atractiu de la vetllada la reconeguda soprano Maribel Ortega amb la inestimable col·laboració de la brillant pianista Silvia Mkrtchian (Premi Rakhmàninov).
La soprano i la pianista van desplegar les cançons de Strauss i Rachmàninov amb una excel·lent prestació i seguretat tècnica, cantant durant més d’una hora obres amb un compromís vocal molt alt. Cal no oblidar que en la Brunhilda  del Siegfried de Wagner, que la soprano farà el proper mes de setembre al Teatro Campoamor d’Oviedo, la seva intervenció es concentra en quaranta minuts.
Amb una veu lírica, perfectament timbrada, fins i tot en els tons més  aguts, Maribel Ortega va superar amb habilitat la dificultat de les primeres cançons de Strauss.
Després, va entrar de ple en el repertori a mesura que avançava el concert i va aconseguir una superba interpretació.  Poques veus poden afrontar les cançons russes de Rachmàninov amb una dosi densa, justa d’autoritat i lirisme.  I és que el seu instrument té un centre ampli, sonor i homogeni en l'agut, de volum impactant en el forte i el fortíssim, d'aquests que trepen l'oïda produint pessigolles i carícies al mateix temps.
La veu de Maribel Ortega té una amplitud i extensió importants, sobretot en els registres mitjans i aguts, el control tècnic resulta evident.
En els dies del concert estava en tractament per laringitis i congestió nasal, fet que no li va desequilibrar l’instrument ni l’emissió de manera significativa. Una cantant intel·ligent, doncs,  que sap dosificar-se sense manllevar accents a les frases dels diferents relats de les cançons. 
En aquest recital ha estat tot un luxe l’acompanyament, molt ben compartit per la pianista Silvia Mkrtchian. El diàleg del piano amb la veu, s’esplaiava amb un so poderós, de pulsació segura, amb un seguiment pulcre de la partitura a l’hora que intel·ligent en l’ús del rubato (acceleració o retard del tempo). Va interpretar els dos compositors amb una gran musicalitat, sensibilitat i va imprimir un caràcter diferent en cadascun.
Silvia Mkrtchian va ser el gran descobriment de la nit per a l’audiència que omplia el Teatre Principal de Valls. Maribel Ortega ja és una coneguda dels espectadors habituals de la sala, i Mkrtchian ha entrat en el cercle dels concertistes avalats per la crítica satisfactòria d’aquest públic.
Valorant l’experiència i els resultats obtinguts fins ara, es pot concloure que és molt positiu introduir en la programació musical de Nits de Clàssics repertoris que són tot un repte no només per als intèrprets, sinó també per al públic. En l’art és important enriquir i educar i no només delectar.