dimarts, 18 de juliol de 2017

Amb actitud creadora i descobridora

Un moment del concert que l'Orquestra Unesco va oferir al monestir de Santes Creus
 el dia 15 de juliol. 

 Text: ROMAN GALIMANY

Va ser l’any 1802 quan Beethoven va saber que la seva sordesa era incurable i que augmentaria fins a perdre completament el sentit de l'oïda.

Això provocà un violent trastorn en el seu caràcter, una barreja d’enuig contra el destí i una indefugible depressió.

Els efectes en la seva música van ser immediats. No va perdre res de la seva melodiositat ni de la seva fluïdesa, però va recobrar el caire tempestuós dels seus anys d'intèrpret virtuós.  

A partir de llavors els elements principals van ser la reflexió, la interiorització i la magnitud. El sentiment ja era el d'un artista madur que sospesa cada efecte i el situa en el lloc adequat. Moltes de les seves obres més tranquil·les i famoses daten d'aquesta època, anomenat “període vienès”: el Concert per a piano Emperador, i la Cinquena Simfonia, justament les dues grans obres interpretades en el segon concert del festival de música al monestir de Santes Creus.

Dues obres orquestralment complexes i molt escoltades pel col·lectiu que conforma el públic majoritari de l’ample espectre de la música. I això, pels dos motius exposats sempre és un risc per als intèrprets.

Pocs compositors en la història han precisat les seves intencions en l'escriptura com ho va fer Beethoven però, a l’hora, poques partitures estan tan necessitades de l'actitud descobridora i creadora de l'intèrpret com les de Beethoven.

Josep Maria Colom és un pianista que imposa per la seva inexorable i desarmant honestedat artística, i també per aquesta manera seva de situar-se al món, sense pretensions però amb profunditat. En la seva trajectòria professional, Colom està considerat un gran pianista, especialment dotat per a endinsar-se en el problemàtic bosc pianístic beethovenià.

En el Concert de l’Emperador (1809) del passat dissabte, dia 15 de juny, a Santes Creus, ens va fer comprendre allò que volia transmetre el compositor, i ens va regalar uns moments màgics, com en  l’adagio, en el qual s’atura el temps  i només hi ha la música. Només l'adagi aconsegueix fer miques el to agressiu amb què ens van presentar l’allegro i oferir un parèntesi de pau, amb l'estètica melodia que la corda va resoldre perfectament.

El rondó envaeix l’espai musical amb el seu  frenesí rítmic, que Colom va accentuar amb la convivència de tots dos ritmes, diferents per a cada mà. El triomf va ser total, clamorós.

La Cinquena Simfonia (1808) és un prodigi d'alternança; sense introducció, els seus quatre moviments van des de la tensa construcció del primer a la solemnitat del segon, passant per la crispació instrumental del tercer i l'apoteosi de la cambra, un insòlit crescendo de 50 compassos.  
Dels quatre moviments el que millor va resoldre Gonçal Comelles, en la meva opinió, va ser el tercer, un scherzo  amb caire d’allegro. Li va donar una ombra enigmàtica recordant el significat de la simfonia, hi va posar un grau de feresa, va fer notar amb subtilesa alguns instruments (pizzicati i arpegis) i els efectes espectrals dels contrabaixos, ens va transmetre un entorn tortuós, enigmàtic, fosc. En aquest punt explotava. 

El cant del triomf de l'últim moviment. En el primer moviment, amb el toc del destí que coneix el gran públic, observàrem la indecisió d’algun músic per fer l’acord contundent on, en tot moment, Gonçal Comelles s’hi va dedicar intensament per encaixar alguns d’ells que, possiblement, havien treballat poques hores junts.

En moments com aquests es fa palesa la dificultat d’una bona orquestra que, per a interpretar aquest programa, requereix la incorporació esporàdica de músics. 

Un programa atractiu i agosarat, amb molts moments brillants, que va satisfer i entusiasmar el públic que emplenava el recinte meravellós del monestir de Santes Creus. Segon concert i segon ple. Tot un èxit.

El proper concert ofereix el gran atractiu al públic de poder escoltar les obres de Bach interpretades per uns especialistes d’aquest compositor: l’Orquestra UNESCO i el seu director Gonçal Comelles, i també amb un convidat de luxe com ho és el flautista Claudi Arimany.
Un concert amb la garantia de què gaudirem a un nivell ben alt el proper dia 29 de juliol. 
  

divendres, 14 de juliol de 2017

Lady Macbeth i l'ombra de la corrupció


Representació de Macbeth al Teatre del Liceu l'octubre del 2016.
Foto: REVISTA PLATEA MAGAZINE

Text: ROMAN GALIMANY

Amb la tragèdia Macbeth, Shakespeare exposa tot un reguitzell de consideracions sobre els perills que comporta l’ambició, presentada com un poderós agent corruptor. L’ambició és la característica principal del caràcter de Macbeth i de Lady Macbeth, i també la causa de la seva ruïna, doncs, en el cas d’aquests personatges, l’ambició va acompanyada de la traïció. Amb la tragèdia

Creada entre 1605 i 1606, entenc que és la tragèdia de Shakespeare (1574-1616) més estructurada i de construcció més meditada. Ens introdueix en un món fosc i fantasmagòric de discòrdia i de confusió moral on, entre al·lucinacions, conjurs, crims i prediccions, som testimonis de la degradació irreversible d’un home impulsat per l’ambició i la manipulació que Lady Macbeth li instil·la.

Macbeth, un general de l’exercit d’Escòcia -fidel al seu rei i bona persona-,  induït per la seva dona fa un canvi profund, encara que gradual, del seu caràcter i es transforma en un tirà cruel i despietat, odiat i traït per tothom.

Tot comença quan la seva muller, Lady Macbeth, l’incita a matar al rei per poder ser-ho ell. En un principi dubta, però la força manipuladora i els arguments  de la seva muller fan que l’obeeixi i el mati. Això li produeixen forts remordiments, però el corcó de l’ambició, que ha entrat via manipulació conjugal, ja el té a la soca, i ha decidit arribar fins al final.

Mata un dels seus millors amics, Banquo, company de mil batalles i també general, ja que les mateixes bruixes que van predir l’ascens de Macbeth, també li anunciaren que la descendència de Banquo regnaria a Escòcia. Després de matar-lo tornen els remordiments (el fantasma), però després de cada crim augmenta la violència i torna a matar; ara a la família de Macduff, perdent ja tota la sensibilitat al final de l’obra. 

Però no perd només tota la sensibilitat sinó també el sentit de la vida, i tant li fa morir com viure; només l’obsessió d’acabar allò que ha començat.  La duresa arriba als seus subordinats que  l’odien i el traeixen a l’hora de la veritat.

Lady Macbeth és freda, calculadora i perversa. És la que incita Macbeth a cometre el regicidi i és la que inspira tota la història, però també pateix una transformació gradual al llarg de l'obra fins arribar al suïcidi. Crítica, en un principi, amb Macbeth pels seus remordiments, poc a poc es va ablanint, amb el pes de la seva culpa, fins a intentar dissuadir el seu marit i suïcidar-se.

Però és més que un personatge pervers. Se sent culpable, i és  aquí on veiem el personatge que pateix també amb el mal. Hi ha una relació entre fatalitat, voluntat personal i culpabilitat molt inquietant.

Crec que si ens identifiquem amb Macbeth és perquè nosaltres també tenim el sentiment de què estem violant la nostra pròpia naturalesa, com ell viola la seva. El primer drama expressionista de Shakespeare sembla tenir una manifestació viva del nostre entorn. L’element prolèptic de la imaginació de Macbeth arriba fins a la nostra pròpia aprehensió, el nostre sentit que allò que és espantós resta encara per arribar, i que no tenim més opció que participar d’això.

Però més enllà del vessant literari aquesta tragèdia de Shakespeare va inspirar el compositor Giuseppe Verdi la seva desena òpera, estrenada l’any 1847 amb llibret de Francesco Maria Piave al Teatro della Pergola.

Així, la primera relació entre Verdi i Shakespeare és amb Macbeth, on intenta trencar amb la tradició italiana en alguns fragments de la partitura, eliminant l'estil vocal florit, que tant agrada als italians, per aprofundir en el dramatisme d'acord amb l'acció de la tragèdia. 

Verdi es recrea elaborant un nou estil per a descriure un contorn i una atmosfera, on l'element paranormal és important (bruixes, vaticinis, espectres ...) i, finalment, una història on les preocupacions sobre el destí dels homes i la possibilitat o no de canviar-lo, hi són patents. Introdueix una sèrie de temes secundaris que ens parlen de romanticisme. Aquest és el cas de l'amor, el poble, que és capaç d'alçar-se contra un tirà, o el poder, que es pot posseir de manera corrupta. 

dilluns, 26 de juny de 2017

Torna el Festival de Santes Creus

 
Gonçal Comellas és el director de l'Orquestra Unesco que protagonitzarà els concerts a Santes Creus.
Foto: OLOT CULTURA

ANNA ESTALLO

Quan es compleixen tretze anys de la seva desaparició, el Festival de Música de Santes Creus torna a formar part de la graella estable de concerts d’estiu a Catalunya.

El Festival de Música de Santes Creus va celebrar-se per últim cop l’any 2004. Des de mitjans de la dècada dels 70 i fins a  finals dels 90 va estar organitzat per l’Obra Pia i Cultural de l’Arquebisbat de Tarragona, i per la Fundació Santes Creus en els darrers cinc anys abans de la seva desaparició.

Després va passar a denominar-se Música a la Ruta del Cister amb espectacles repartits entre Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges, però amb un format que perdia l’essència més genuïna del gènere clàssic.

Ara, una causa solidària, com ho és la lluita per l’esclerosi múltiple, ha servit d’impuls en la recuperació del certamen en què Gonçal Comellas, director de l’Orquestra UNESCO, i president de la Fundació Música Solidària, s’erigeix com a artífex del retorn del festival. Ell ha tingut cura de dissenyar una programació especial per a la tornada del que va ser un dels festivals musicals de més renom.

Comellas, violinista consagrat a nivell internacional i a qui una lesió –la distonia focal-, el va apartar dels escenaris quan en prou feines havia fet els 40 anys, va abocar-se de ple a la faceta orquestral deixant enrere un passat ple d’èxits i amb un bagatge que va cultivar tocant amb les millors orquestres, però també formant duet amb el prestigiós Yehudi Menuhin en algunes de les ciutats més importants del món.

Per què han triat el monestir de Santes Creus per a aquest concert solidari?
“Jo hi havia actuat com a violinista tot just en els inicis del Cicle de Concerts de Santes Creus, a meitat de la dècada dels anys 70, i tinc una predilecció especial per aquest espai: un indret més o menys apartat on s’hi feien concerts que eren de gran nivell. En aquell moment em vaig adonar que aquest festival aglutinava molta gent que, fins i tot, es desplaçava expressament des de diferents indrets de Catalunya.

Per a mi és un lloc màgic que em desperta una sensibilitat especial. Fins i tot, té espais que encara no han estat aprofitats com ara el pati del monestir, un recinte amb un gran potencial que valdria la pena tenir en compte com a possible escenari d’espectacles musicals com per exemple l’òpera.

Una altra de les raons que ens ha motivat a triar Santes Creus és la diversitat i el contrast. No cal que tots els festivals musicals es concentrin sempre en una zona, ja sigui l’àrea de Barcelona o de Girona, creiem que ja és hora que a la demarcació de Tarragona i, en una zona d’interior com és Santes Creus, que va viure un  moment àlgid en el gènere de la música clàssica pura entre la dècada dels 70 i dels 80, recuperi l’epicentre en l’oferta musical en aquest territori.
Jo he insistit d’una manera especial als patrons de la Fundació Música Solidària perquè el festival es faci a Santes Creus.”

Parla de “gènere de música clàssica pura” com a distintiu del festival de Santes Creus. Que me’n diu dels festivals que es fan a Barcelona i Girona?
“Últimament ha sorgit una moda que consisteix a barrejar l’oferta de música clàssica amb altres gèneres com ara la música lleugera, el jazz, els cantautors... en un mateix programa. Ja no queda cap festival que mantingui la puresa absoluta en el gènere clàssic. S’han abocat a estils més populistes”.

Els valors que la Fundació Música Solidària presenta en la seva pàgina web són la transparència, l’excel·lència i el compromís, i la solidaritat. Com encaixa aquest missatge dins la societat actual?
“Entenc que si alguna cosa mou la societat són els valors vinculats a la solidaritat, valors que ajuden a mitigar la pobresa, i si això ho podem fer amb programes musicals estrictament clàssics per als melòmans, però també per als públic en general, doncs molt millor. A la fundació ens sentim vinculats a missatges que uneixin cultura i solidaritat. Perquè se’n faci una idea durant el 2016 vam dur a terme vint-i-quatre concerts a benefici de Caritas”.

El programa que han preparat uneix grans clàssics com el Rèquiem de Mozart amb artistes catalans de reconeguda trajectòria.
“L’any passat una de les obres que vam fer tres o quatre vegades va ser el Rèquiem de Mozart. El vam portar a Solsona i la gent va sortir molt contenta. Això ens va fer pensar en la idea de fer el Rèquiem a Santes Creus. A més, vam saber que el cor de la Universitat Rovira i Virgili el tenia en el seu repertori i ens vam desplaçar fins a Tarragona per escoltar com ho feien. Com que ens va agradar la vam considerar com una bona opció ja que implicava col·laborar amb gent del territori.

De fet, el programa que hem dissenyat per a la represa del Festival de Música de Santes Creus inclou tres monogràfics: el dedicat a Mozart, el de Beethoven i el de Bach. Però no volem crear precedents, només és una manera de començar i d’engrescar al públic.

El nostre objectiu és recuperar el Festival de Música de Santes Creus, donar-li un nou impuls amb el rerefons de la solidaritat i en un lloc històric com és aquest monestir, aconseguint una programació estable durant els mesos de juliol i agost. I això sabem que no és fàcil.”

El suport econòmic de les grans companyies suposo que ho fa més fàcil.
“Tenim empreses grans que ens ajuden; sense elles seria inviable un festival d’aquestes característiques. També hem de tenir en compte que en aquest cas ha estat vital la participació activa de l’Hospital Provincial de Dia Mas Sabater de Reus ja que en el tema de l’esclerosi múltiple ha fet d’enllaç i ha tingut cura dels aspectes publicitaris i també de les entrades, a més de posar-nos en contacte amb persones clau en aquest esdeveniment”.

Vostè tenia una llarga trajectòria com a violinista quan una lesió el va deixar fora de joc com a concertista. Què li va passar?
“Doncs que vaig començar a sentir els efectes d’una malaltia que patim alguns músics. És la distonia focal que en el meu cas afectava el dit índex i no obeïa les ordres que jo li donava. Així és que l’any 1988 i després de provar mil i un tractaments vaig haver de deixar de tocar el violí i dedicar-me només a la direcció orquestral.”

Però vostè ja feia de director molt abans. El 1978 va actuar al monestir de Santes Creus amb l’Orquestra de Cambra Catalana.
“Sí, des del 1975 i durant uns anys vaig compaginar les dues facetes. A Santes Creus hi vaig actuar com a  violinista i com a director i li puc ben assegurar que guardo un molt bon record d’aquells moments”.

Aquesta malaltia l’ha influït a l’hora de dedicar-se a temes solidaris?
“No, el tema de la solidaritat ha encaixat de sempre dins dels meus valors i per aquesta raó vaig pensar que la creació de l’orquestra Unesco i la seva vinculació a la Fundació Música Solidària podria ser una bona manera de vincular dos aspectes fonamentals”.

Saben ja quin serà el tema solidari del festival de l’any vinent?

“Encara és molt aviat. Tot just hem començat amb un cicle de tres concerts i, és clar que la nostra idea és allarga els concerts fins mes d’agost, però també sabem que és una feina molt laboriosa. Un cop acabi el festival d’aquest estiu farem un balanç i valorarem l’acceptació que ha tingut entre el públic.” 


 Podeu trobar els detalls de la programació a musicasolidaria.org




dimecres, 14 de juny de 2017

Gran concert amb comiats memorables


El concert de la coral Xalesta i l'orquestra Camerata Bacasis al teatre Principal de Valls.
 Foto: JOAN GASULL

Seixanta veus de la Coral Xalesta, vint-i-set músics de l’Orquestra Camerata Bacasis, i la soprano Isabel Juaneda,  han fet història al Teatre Principal de Valls la nit de dissabte passat, en un magnífic concert liderat per Joaquim Miranda. Va ser en el concert de cloenda de la temporada de Nits de Clàssics, que també ha estat el concert de comiat del director de la Coral Xalesta, Joaquim Miranda.
La formació en ple va estrenar la versió orquestral de l’obra del vallenc Ramon M. Ribé, Converses amb Johannes Sebastian Bach, i el Magnificat de John Rutter. Es tracta d'una obra singular que requereix de grans efectius simfònics i corals.
El musicòleg John Bawden assenyala que l'obra de Rutter té diverses característiques molt relacionades amb la configuració de Bach: recordatori dels temes del primer moviment en l'últim, utilitza melodies de cant, dedica els "versos més reflexius" a la solista, i encaixa un text addicional, que en els textos de l'obra de Bach estan relacionats amb el Nadal.
Rutter va introduir uns passatges per a solista femenina -soprano o mezzosoprano-, que de vegades representa Maria, i un cor mixt, en general SATB (la combinació de veus pot ser cantada tant per cors mixtos o per cors de nens i homes adults), però habitualment en parts dividides.
La direcció de Joaquim Miranda –el treball d’un any– va posar l’accent en una versió “alegre” i un molt bon equilibri entre el Rutter extravertit i l’intimista. Va oferir una versió orquestral brillant i molt acolorida, accentuant les fanfàrries de trompeta que complementen l’esperit festiu de la música. En l’Esurientes, va arribar el punt culminant de l’obra, i un dels moments de més inspiració de Rutter en qualsevol obra. La direcció de Joaquim Miranda va aconseguir un teixit de música com un encanteri màgic de bàlsam i de pau.
El compositor Ramon M. Ribé durant l'estrena de la seva obra
Conversesamb Johanes Sebastian Bach. Foto: JOAN GASULL
La partitura original de Converses amb Johan Sebastian Bach fou pensada per a dos pianos dialogants, recreada amb cor i soprano. Ramon Ribé va escollir el seu estimat Johan Sebastian Bach com l’amic per a dialogar sobre el sentit de la vida.
La versió orquestral és més esplèndida, però hi queda més indefinit el diàleg entre els dos personatges: dos pianos. Sobre uns temes de Bach, Ramon Ribé utilitza el llenguatge i modismes de Bach a fi d'establir ponts de diàleg i parlar de tu a tu amb ell. En aquests diàlegs arriben uns moments on apareixen unes emotives corals ben construïdes i de gran sonoritat musical.
Així ho va reconèixer el director Joaquim Miranda que, per agrair els efusius aplaudiments del públic, va obsequiar l’audiència repetint una de les parts corals de l’obra de Ribé.
Un concert molt ben valorat pel públic al final d’una temporada on hem gaudit de molts concerts amb diferents formats i estils. 

dimarts, 13 de juny de 2017

Simbiosi en estat pur

La violista Isabel Villanueva i la pianista Anna Crexells en el concert al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL

Hi ha cançons i cançons.
Les que es van escoltar en el concert del dijous, dia 8 de juny, al Teatre principal, són de les que mereixen un lloc destacat en un quadre d'honor del lied. O, almenys, així ens ho va semblar. Són les cançons de Johannes Brahms compostes entre el 1863 i el 1887, i de Gabriel Faurè i altres autors francesos, amb poemes musicats de Josef Wenzig, Hermann von Lingg, Armand Silvestre o Victor Hugo, entre altres.
En aquests versos tenim un exemple de romanticisme pur. Els temes que hi trobem: la nit, la natura i la solitud. Brahms ens fa sentir aquesta solitud, i de quina manera! El mateix podríem dir dels autors francesos de la segona part: sentiment, malenconia, amor i tristesa.
Un programa amb un repertori inèdit, que totes tres intèrprets van preparar pel concert de Valls. La pianista Anna Crexells, repertorista dels més ben valorats -com ho testimonia la seva realçada activitat en aquesta difícil especialitat pianística-, va preparar i coordinar el repertori d’aquest memorable concert. Coneguda i estimada pel públic vallenc, sempre ha trobat en cada partitura el millor equilibri possible entre el compositor i l’intèrpret, entre allò que és tradició i allò que és modernitat. Vam observar com respirava amb la cantant en una simbiosi en la construcció del fraseig.
Quin so que té la viola d'Isabel Villanueva, bell i penetrant. Feia cantar i exclamar a la seva viola recolzant-se en la línia subtil i suggerent de la pianista Anna Crexells.
Ja en les tres cançons de Brahms vam apreciar algunes característiques de la seva manera d'interpretar: el cant, l'art en tot allò que és subtil, la capacitat de filar el so... i el poder tan intens dels greus que surten d'aquest instrument.
A la segona part, la bellesa de Beau Soir de Debussy va conduir l’audiència a les dues obres de Kurt Weill, amb uns tempos exquisits i canviants, amb uns afilaments sonors més delicats, aquesta delicadesa que no és fragilitat; aquí, a la música, la línia s'afila tant que sentim (no pensem) que es pot trencar alguna cosa.
La mezzo Cristina Segura durant el concert a Valls.
 Foto: JOAN GASULL
En el conjunt del concert va brillar la veu, per moments delicada, per moments arrabassada, sempre expressiva al màxim, de l'elegant mezzo Cristina Segura, amb el seu característic so vellutat. No la coneixíem i ens va sorprendre molt gratament. Es va desenvolupar amb agilitat en el fraseig, entonació precisa i versatilitat cromàtica, donant el color precís en cadascuna de les peces que va interpretar, resolent molt bé els duos i les alternances amb Isabel Villanueva. 
Va ser particularment feliç la interpretació que van fer viola i veu de l’obra de Loeffler, on van comptar amb l'esplèndid piano d’Anna Crexells, pur efluvi de sensibilitat, una de les fites màgiques de la vetllada. 
Van tancar el repertori amb una esplèndida versió de l’Élegie, de Massenet. Una delícia!
El públic impregnat de tot el que havia rebut, va demostrar la seva satisfacció amb continuats aplaudiments, que les tres intèrprets van agrair repetint Dansons la gigues, de Loeffler.
Un concert per a recordar, d’aquells que al cap d’uns anys podrem dir: “Jo hi vaig ser”. 


divendres, 9 de juny de 2017

Reflexions transcendentals

El director Joaquim Miranda s'acomiada del públic en un concert que té lloc a Valls
 aquest dissabte.

Després de 24 concerts i una llarga llista d’artistes que han emocionat el públic, el cicle Nits de Clàssics tanca la temporada 2016/2017 amb un concert molt emotiu. 

I ho és per partida doble. D’una banda, perquè representa el comiat de Joaquim Miranda com a director de la Coral Xalesta i, de  l’altra, perquè s’hi estrenen les Converses amb Bach, una reflexió personal, emotiva i molt introspectiva del compositor vallenc Ramon Ribé.

Aquests són alguns dels ingredients de l’espectacle Magnificat programat per a aquest dissabte (21.30 h) al Teatre Principal. Vuitanta músics amb la participació especial d’Isabel Juaneda (soprano) i Lluís Roselló (piano), desplegaran un luxós programa integrat per dues cantates de John Rutter i una de Johan Sebastina Bach, prèvies a l’estrena de la versió reescrita de Converses amb Bach de Ramon Ribé, que s’estrena en exclusiva a Valls.

Aquestes converses compostes per Ramon Ribé són el resultat de la nova singladura que el músic va iniciar més enllà del seu final d’etapa com a professor universitari. Darrera hi té el pòsit de molts anys dedicats a la música des que Francesca Rodón, deixeble d’Enric Granados i Frank Marshall, el va iniciar en el piano quan era un infant. Després va venir la seva faceta com a compositor i director de cors que va iniciar sent encara un adolescent.

Ara, aquest nou projecte de Ramon Ribé és el resultat d’un procés evolutiu en el que acumula treball i experiències molt enriquidores i, fins i tot, transformadores, fruit d’un treball personal i, sovint autodidacte, que ha conduït el compositor a la seva maduresa plena. Pel camí, queden els  lieder per a veu i piano sobre textos de Mª Mercè Marçal, Màrius Torres, J. Voltas, Pablo Neruda, Goethe, Luís Figuerola, Taverna-Bech, García-Lorca, o Eliott, duos vocals, cantates amb lletres del propi autor, harmonitzacions, música per a cor, per a piano i per altres instruments, o la traducció del documental de la BBC The Explorer sobre Robert Gerhard (2014).

"Vaig iniciar una sèrie de reflexions imaginant un possible diàleg amb un compositor”, explica Ramon Ribé que, mentre recreava aquest diàleg anava prenent  notes instrumentals pensant en una obra per a dos pianos.

"Després va venir un treball complicat com ho és posar lletra damunt la música que ja havia escrit pensant en una versió per a cor i dos pianos, i un amic em va animar a portar-ho als escenaris”, recorda Ramon Ribé. Aquesta versió va ser interpretada per diferents cors en algunes ciutats de Catalunya.

Més endavant va venir la proposta del director de la Coral Xalesta: Joaquim Miranda volia una versió de l’obra per a cor i orquestra.

Les Converses amb Bach van ser elaborades en un context de “reflexió sobre el sentit de la vida”, apunta Ramon Ribé, que en aquest llibret recrea un diàleg amb un amic –Bach-, a qui li planteja diferents qüestions.

Alguns dels moments que resumeixen aquesta idea de replantejament vital es troben en fragments com aquest: “Camino sol pel bosc dels anys, seguint els ecos de la vall, busco una fita, un horitzó, busco un esguard d’amic, una claror”.

I com diu l’autor, “no hi ha cap resposta; tot són preguntes”.

El Magnificat

L’altre part de l’espectacle està reservada al Magnificat de John Rutter, basat en el Magnificat del càntic bíblic (any 1990). L’obra consta de set moviments, per a soprano, cor mixt i orquestra i, basat en el text llatí, s’hi intercala el poema anònim anglès sobre temes marians "d'una rosa, una bella rosa", a l’inici del Sanctus, i una oració a Maria.
La melodia inclou elements procedents de la música llatinoamericana. El passatge de Sant Lluc (capítol 1, 46-55), conegut com el Magnificat, on la Mare de Déu, d’una forma poètica, agraeix i exalça a Déu per la confiança i alegria que suposa ser l’elegida per infantar Jesús, ha estat un dels passatges bíblics més musicats per compositors de totes les èpoques, destacant el de Bach, sobre el que John Rutter va desenvolupar la seva pròpia composició. Ambdós molt diferents en l’estil, però amb algunes similituds bàsiques (utilització de les melodies gregorianes, inici i final  amb el mateix tema musical, i el protagonisme d’una solista per als versos més reflexius).
El compositor va dirigir tant l’estrena al Carnegie Hall (Nova York) el 26 de maig de 1990, com el primer enregistrament, amb els Cambridge Singers -una formació fundada i dirigida per Rutter des de 1981-, i la City of London Sinfonia. Va ser editat per l'Oxford University Press l’any 1991.
Tot i que el cant del Magnificat és música de concert, es tracta d'una part habitual de les vespres de la fe catòlica i de l’oració vespertina anglicana, juntament amb la composició de Bach. La crítica ha dit que la "orquestració és brillant i amb molt de colorit" i "la música teixeix un encanteri màgic de bàlsam i de pau".

Un concert luxós com a final d'una llarga temporada, de 24 concerts, amb varietat d’estils musicals i formats.

diumenge, 4 de juny de 2017

"Vull que la gent s'emporti una emoció de cada concert perquè això és el que perdura"

Isabel Villanueva (Pamplona, 1988) actua al Teatre Principal de Valls aquest dijous, dia 8 de juny. Foto: MICHAL NOVAK

ANNA ESTALLO

De la Isabel Villanueva ens agrada tot. La seva imatge, el seu discurs, la seva sensibilitat, la visió filosòfica i transcendental que té de la vida, però sobretot aquella línia màgica i invisible que dibuixa quan dansa amb la seva viola conferint-li una veu pròpia i inigualable.

De nena revelació quan tenia 14 anys, en què va debutar a l'Auditorio Príncipe Felipe d’Oviedo, va passar a ser una jove promesa amb un gran talent i avui emergeix convertida ja en una primera figura mundial com a violista.

Ha portat la seva música per tot el món. Com a solista ha estat convidada amb la Orquestra Nacional d’Estònia, l’Orquestra Simfònica Estatal New Russia, la Lebanese Philharmonic Orchestra, el Grupo Enigma de Saragossa, la Glasperlenspiel Sinfonietta o l’Orquestra Simfònica d’Espanya, entre moltes altres. En la seva trajectòria acumula una llarga llista de premis nacionals i internacionals com el Prix Albert Lullin, de Ginebra (2014) com a instrumentista destacat de l’any o el reconegut El Ojo Crítico de la Música Clàssica de RNE (2015).

Filla de pare català i mare navarresa, Isabel Villanueva viu a Ginebra des de fa anys.

-Té una pàgina web que m’encanta.
“Ah sí? Moltes gràcies. Sé que és important ser present a les xarxes socials i tenir un perfil virtual. Aquesta pàgina me la gestiono personalment i l’actualitzo tant com puc. De fet, me la vaig dissenyar jo mateixa quan feia el Màster d’Interpretació a Londres ja que era un treball que formava part de les matèries que estudiàvem en el màster.”

-Vostè anava per convertir-se en guitarrista, però no va poder resistir-se als encants de la viola.
“Va ser de casualitat, durant les proves d’accés al conservatori. Aquell any no hi havia places per poder cursar guitarra i en una ronda d’instruments que ens van fer als nens vaig tenir el meu primer contacte amb la viola. Tenia 9 anys i vaig quedar impressionada pel seu so. Després vaig continuar amb la guitarra, però ja de bon principi vaig tenir clar que em volia dedicar a la viola. La seva ambigüitat i aquesta contradicció que té entre la mida i el so que surt de la viola li aporten uns trets singulars. Té els sons aguts del violí i també té els greus del violoncel.”

-A què es refereix quan diu que és un instrument que és contradictori en relació a la mida i el so?
“Doncs que és un instrument que no és proporcional, per a ser-ho hauria de ser molt més gran. En la viola no hi ha una mida estàndard com sí que existeix en el violí o el violoncel, i a l’hora de triar l’instrument és molt important que les mides encaixin amb el físic del músic i, a més, hi ha altres aspectes que varien en funció de si toques amb orquestra o ets solista. La longitud dels braços és molt important, però també la dels dits. Per a cada viola hi ha una manera d’adaptar els moviments del cos, els de la mà esquerra, la posició de les mans. La tècnica és diferent per a cada viola i, alhora, és molt important per poder treure’n el màxim rendiment. Tot és tècnica, però a l’escenari la tècnica no es veu i això el que volem perquè a ningú li interessa el com sinó el què,  i quin és el resultat final”.

-Com es prepara per no carregar-se de lesions?
“Doncs de cap manera. Aquest és més un tema de ser conscient d’un mateix, de com usar el cos i de com evitar tensions innecessàries. Mai he fet cap treball específic per a les lesions. Abans feia molt d’esport perquè m’agrada, però ara no tinc temps i quan puc i, sobretot per desconnectar i recuperar energia, vaig a fer running. No obstant, aquest és un tema molt personal de cadascú.”

-Tot el que explica em fa pensar que l’aprenentatge de la viola deu ser molt diferent al d’altres instruments com ara la guitarra o el piano, per exemple.
“Sí, és diferent. Tècnicament és molt complex començar a tocar un instrument de corda fregada i és molt important tenir un professor que et marqui la ruta. El so no es projecta de manera natural i el cos va canviant a mesura que vas creixent. Els punts de referència canvien i cada vegada has de buscar la manera més natural de treure el so. A nivell expressiu la viola també requereix de molta maduresa i saber escoltar. Per això aprendre a tocar la viola vol més temps”.

-Potser per això no hi ha nens prodigi amb la viola?
“Això hi pot influir, però també és veritat que fins a començament del segle XX no hi ha hagut veritables especialistes amb la viola. La viola potser no es va desenvolupar tant com podria haver-ho fet i no ha evolucionat com sí que ho han fet altres instruments. L’escola de la viola ha progressat d’una manera diferent”.

-Què li ha faltat a la viola?
“No hi ha hagut un personatge rellevant de la viola que hagi marcat un abans i un després. Ha faltat un Paganini o un Paco de Lucía de la viola i, de moment, no s’ha produït una revolució a nivell mundial d’aquest instrument”.

-Tot arriba...
“Sí, estic convençuda que tard o d'hora arribarà aquest moment que revolucionarà la viola”.

-Quins personatges l’han marcat en la seva carrera musical?
“D’entrada els meus pares. Ells m’han donat tot el seu suport per poder arribar fins a on sóc avui. Quan ets jove o, fins i tot, quan ets un infant si no tens un guia no és possible tirar endavant projectes com aquest. I això encara que no es reconegui és fonamental.
Després hi ha hagut altres personatges com ara el professor Yuri  Bashmet que ha fet molt per l’instrument i també Paco de Lucía que amb la seva qualitat com a persona em va inspirar molt. Penso que els músics no tan sols hem d’estar presents en la música clàssica; un músic ha de saber agafar elements de qualsevol altre faceta artística.
I un altre personatge rellevant dins de la meva vida ha estat Sofia Gubaidúlina. Em va convidar a tocar un obra seva i em va semblar un geni d’una intensitat màxima, amb un misticisme més propi d’una altre dimensió. En aquell moment jo tenia 23 anys i em va semblar un somni. Mai havia vist ningú així. Ella em va inspirar per a tota la vida”.

-El 2013 es va convertir en la primera violista estrangera que tocava a l'Iran.
“Sí, va ser al Roudaki Hall de Teheran, una experiència única que em va omplir en molts aspectes. L’hospitalitat en aquets país és excepcional. Molta gent es pensa que es tracta d’un país perillós, i pot ser ho serà en l’àmbit polític o religiós, però les persones són d’una gran humanitat. Això indica que mai hem de jutjar ningú i que cal estar obert a conèixer noves cultures. Viatjar m’ha convertit en la persona que sóc. Viatjar i sotmetre’s a d’altres ambients ens ajuda a preocupar-nos per allò que realment és important com és el respecte, per exemple.

-Ja fa anys que viu a Ginebra. Se sent ben tractada a Espanya?
“Jo no em puc queixar. Aquí hi ha set i ganes d’artistes. Tenim artistes de nivell molt alt i el públic se n’adona. Això no passava fa vint anys. Aquell tòpic de què els músics de fora eren millors que els d’aquí s’ha trencat”.

-Isabel Villanueva ja és una primera figura internacional, però de vegades encara segueixen parlant de vostè com a “jove promesa”.
“Sóc jove, però això no treu que tingui talent. De vegades els mitjans de comunicació utilitzen aquest tipus de referència quan parlen de mi, però puc donar-li la mateixa importància que a les crítiques dels meus concerts: és important, però no cal prendre-ho al peu de la lletra. El que m’importa és que la gent surti contenta dels concerts, que s’emporti una emoció perquè això és el que perdura”.

-Toca amb una viola Enrico Catenar del 1670. Com la va trobar?
“Va ser mentre estudiava a Londres. La vaig provar i de seguida vaig veure que ens podríem adaptar; d’això ja en fa set anys. Es tracta d’una cessió anònima i, de moment, no té retorn. Quan et decideixes per una viola ho has de veure claríssim i més en un instrument antic que té una història al darrera i hi queda el pòsit de tot el temps passat, aleshores això requereix una adaptació i més encara en la viola en què el músic l’ha d’anar modelant”.

-Parli’m del programa que farà a Valls juntament amb la mezzosoprano Cristina Segura i la pianista Anna Crexells.
“Tinc moltes ganes de fer aquest concert. Les tres intèrprets ens coneixem; això és important perquè la compenetració és essencial per a poder transmetre.  El tema principal és la veu en la que sempre m’he inspirat en tractar-se d’un instrument natural, a més, abans jo anava a classes de cant. La primera part està dedicada íntegrament a Brahms i la segona a l’època de  l’impressionisme francès, entre els segles XIX i XX amb Kurt Weill, Debussy, Fauré o Loeffler. Les obres són totes molt boniques. He escoltat com s’impartien classes de cant amb aquestes cançons i ara poder interpretar-les és fascinant. La veu de la mezzosoprano i de la viola són semblants; és clar que la viola no parla, però això ho deixem a la imaginació del públic. Es tracta d’un concert inèdit i que oferim en exclusiva al Teatre Principal de Valls”.

-Quan vaig contactar amb vostè per a aquesta entrevista estava en ple enregistrament del seu nou disc. És el primer?
“Aquest és el meu primer àlbum personal. És un disc que tindrà obres per a viola i piano i que he gravat amb François Dumont. Conté obres de l’època francesa que abraça els segles XIX i XX i, si tot va bé, sortirà a la llum després de l’estiu. També vaig enregistrar el concert per a viola i orquestra de José Zárate amb l’Orquesta de Extremadura que sortirà al setembre”.

-La seva carrera sembla que està més encaminada a la versió solista que no pas a integrar-se en una orquestra.
“Sempre he tingut clar que el meu tarannà havia de ser com a solista perquè és la manera com trec la meva versió més natural. D’aquesta manera em puc expressar tal i com ho sento, més d’acord amb la meva personalitat. Però per  fer-ho cal tenir caràcter, personalitat i molta força interior.”

Per saber-ne més de la Isabel Villanueva podeu accedir a la seva pàgina web a 


diumenge, 21 de maig de 2017

Una veu en estat de gràcia

La soprano Bonnie Cooper durant el concert que va oferir al Teatre Principal de Valls.
 Foto: JOAN GASULL

    El concert que es va celebrar el dijous, dia 18 de maig, al Teatre Principal, dintre del XXII Cicle de Música Catalana–Iberoamericana, inclòs en la temporada de concerts Nits de Clàssics, va tenir dues parts ben diferenciades conceptualment.
 La primera amb cançons de tipus popular, de Federico García Lorca, Joaquín Rodrigo i Manuel de Falla, i la segona, amb obres més contemporànies del compositor americà, Arnold Copland.
Com acostumava a dir el gran musicòleg Federico Sopeña, el títol mateix de les 7 Canciones populares españolas de Manuel de Falla ho diu tot: són espanyoles, són populars i, alhora, són de Falla. La major contribució d'aquest compositor, en aquestes cançons, va ser la part pianística, que és certament magistral.
La versió que ens van oferir Bonnie Cooper i Carmen Carreira Pita va ser de gran qualitat; van saber donar-hi un sentit de continuïtat i una admirable unitat com a conjunt.
La cantant (a la dreta) i la pianista Carmen Carreira Pita, saludant després del concert.
 Foto: JOAN GASULL
Entre totes dues aconsegueixen versions especialment encertades de l'Asturiana, Jota i Nana; a la cançó Polo, tot i la dificultat de l’idioma, s’aproximen encertadament a l’aire del cante jondo. Polo és segurament la més espinosa de totes elles, i hi van saber comunicar no només el degut desgarro, sinó també un profund sentiment. Per a aquestes cançons potser li caldria una veu una mica més greu.
Bonnie Cooper és una soprano lleugera de coloratura, amb una veu més que bella, generalment ben encaminada. Només resulta una mica exagerada la seva interpretació en les dues últimes cançons, on força una mica l'emissió de les notes greus. La pianista, d'altra banda, realitza una tasca irreprotxable.
Per a la segona part van preparar un canvi radical d’estil. Van oferir  sis cançons del 12 poems of Emilly Dickinson. En aquest estil de música, la veu de la soprano s’hi trobava més a gust. En l’aspecte musical totes dues estaven perfectament compenetrades i entenent de manera insuperable el sentit de cadascuna de les sis cançons, arribant en un estret diàleg, a una interpretació realment exemplar. 
La veu i la interpretació de Bonnie Cooper estava en estat de gràcia, i seria difícil trobar un piano amb major galanesa; el mateix en les cançons d'inspiració andalusa que en les de Copland.
Agraint els aplaudiments van interpretar una ària de l’òpera Candy de Leonard Berstein. Una interpretació, tant en veu com escènicament, de molta qualitat, pels continuats canvis de color, i on va evidenciar la seva facilitat per a interpretar les obres de soprano lleugera  de coloratura.
Va ser tot un luxe per al cicle Nits de Clàssics poder comptar amb la veu de Bonnier Cooper i el piano de Carmen Carreira en l'únic concert que van oferir a Catalunya. 

Un concert per a recordar.

dimecres, 17 de maig de 2017

Qui és Bonnie Cooper?

ANNA ESTALLO

Des d’Ottawa a Cambridge, passant per França i Alemanya, Bonnie Cooper ha deixat arreu una gran empremta com a cantant i com a docent. Té un currículum espectacular. Ha pres part en les òperes Suor Angelica, de Puccini, a Londres; La flauta màgica, de Mozart, a Alemanya; The  cunning little vixen, de Janacek, a Cambridge. 

A més, pot presumir d’haver exercit com a professora al Saint John’s College de la Universitat de Cambridge on, a més, va ser part integrant d’un dels cors més ben valorats del món.

Tot i la seva carrera brillant aquesta jove soprano encara és poc coneguda a casa nostra.

Qui és Bonnie Cooper?
“Bonnie Cooper és soprano, professora de música, canadenca... una persona que contribueix i aporta el seu granet de sorra a la seva comunitat gallega, dues vegades enamorada: del seu marit i de la cultura espanyola”.

Com es va enamorar de la cultura espanyola?
“Primer vaig conèixer al meu marit que és gallec. Ell va venir a Ottawa a visitar un amic i vam tenir un primer contacte. A partir d’aquí vam seguir parlant per Facebook, i més endavant vam coincidir durant un curs que vaig fer a França; ja no ens vam separar. Així és que l’any 2014 em vaig establir a Pontevedra i vaig començar a conèixer la cultura espanyola. Ara estic aprenent de l’estil musical d’aquí.

Una canadenca com vostè que s’ha format a França, els Estats Units, Anglaterra i Alemanya quina visió té de la música espanyola?
“La música espanyola no està dins dels cànons musicals. No se la té en compte i crec que això és injust. Ara que he pogut aprofundir en la música espanyola penso que és de la mateixa qualitat que la francesa o l'alemanya. De la sarsuela, per exemple, se’n diu òpera lleugera un atribut que no té gaire raó de ser. Jo mateixa puc dir que he treballat aquest gènere i em sembla molt i molt difícil.”

Potser el seu tipus de veu és per a d’altres estils...
“La meva veu està creixent per la part alta. Els repertoris que contenen àries em van molt bé per a la meva veu. L’òpera Lucia de Lammermoor, de Donizetti, té una ària –Regnava el silenci- en què no pots cantar amb el mateix color, necessites una raó que va més enllà del que requereix estrictament el paper de la protagonista per poder fers els girs necessaris amb la veu. És una qüestió molt profunda que et porta a esbrinar perquè el personatge actua com actua”.

El seu concert al Teatre Principal de Valls no forma part de cap gira sinó que hi actua en exclusiva. Què l’ha portat fins a Valls?
“La pianista Carmen Carreiras va enviar la nostra proposta als Amics de la Música de Valls i a ells els va semblar molt bé. En principi també havíem d’actuar a dues ciutats més, però finalment no podrà ser”.

És un concert dedicat a la música espanyola. Parli-me’n.
“Aquest repertori amb obres de García-Lorca, Joaquín Rodrigo, Manuel de Falla i de l’americà Aaron Copland ja l’hem fet a Galícia i ha tingut molt d’èxit.  Un dels aspectes que vull destacar és la incorporació en el repertori del compositor americà Aaron Copland que va posar música a 12 poemes d’Emily Dickinson, una autora de la mateixa generació que l’escriptora gallega Rosalía de Castro i que compartien un estil de vida semblant. Són unes cançons de gran bellesa i pensem que el públic les sabrà valorar. De fet, sabem que a Catalunya hi ha una gran afició a la música clàssica i també al cant i a l’òpera.”

Diuen que s’ha proposat potenciar l’òpera de butxaca.
“Sí aquest és un dels meus reptes. Des que visc a Galícia he observat que en aquesta terra hi ha molt poca oferta d’aquest gènere musical i, en canvi, hi ha molta demanda. Sovint, un mes abans de l’espectacle les entrades ja estan exhaurides. Per això vaig pensar que seria una bona idea impulsar un tipus de format operístic que fes possible amb un pressupost assequible potenciar l’òpera i fer-la arribar a tothom. Es tractaria de fer versions més curtes i incrementar l’oferta que ara és molt limitada”.

Té cap idea al cap per començar?
“A mi m’agrada molt Francis Poulenc per la seva manera d’entendre l’harmonia i tinc al cap la seva obra La voix humaine per fer-ne una versió reduïda. Aquesta òpera seria perfecta!! Ja tinc feta la traducció a l’anglès de la partitura i estic treballant amb la dramaturga Sarah Harrison”.

Vostè seria l’única protagonista que té l’obra?
“Així ho tinc pensat. És un espectacle que no requereix una gran inversió, es tracta d’un monòleg, una conversa telefònica que una dona manté amb el seu amant, però amb un desenllaç inesperat. Necessitem un piano, la posada en escena i la cantant. Això és tot. Crec que pot ser una bona manera de començar”.

El seu marit és pianista, l’acompanya en alguns concerts?
“No, això sí que no. Ell és pianista, però sobretot és compositor. Es dedica a fer la música per a vídeojocs. El piano per ell és la seva eina de treball.”

A Bonnie Cooper tenim l'oportunitat de veure-la aquest dijous, dia 18 de maig (20.30 h) al Teatre Principal de Valls en un nou espectacle organitzat pels Amics de la Música de Valls.