dilluns, 15 de gener de 2018

Brillant debut dels Tarraco Ensemble

El quintet de cambra al final del concert que van oferir al Teatre Principal el dia 11 de gener.
Foto: JOAN GASULL
Text: ROMAN GALIMANY / Valls
Expectació i embadaliment. Aquestes són algunes de les sensacions que va despertar més enllà de la comarca de l’Alt Camp la presentació del quintet Tarraco Ensemble el dijous, dia 11 de gener, al Teatre Principal de Valls, en el marc del cicle Nits de Clàssics.
I no van decebre. Aquest jove grup de música de cambra va tenir la consideració de debutar a la ciutat de Valls, i ho van fer amb un programa molt agosarat tenint en compte que era la seva primera actuació en forma de quintet.
El quintet està format per Albert Rodríguez, violí; Laura Gené, violí; Elena Martínez Paz, viola; Nico Cobo, violoncel, i Medir Bonachi, piano.
Tots ells són músics amb àmplia experiència i formació en el món de la música clàssica i aporten el seu gra de sorra en aquest nou projecte ple d’il·lusió i ambició. De manera individual, però també conjuntament, han actuat per Europa i Amèrica, aconseguint grans èxits i assolint un altíssim nivell artístic.
En la versió per a quintet del Concert per a piano i orquestra núm. 12 en La Major KV 414, de Mozart, música d’extraordinària bellesa; els joves músics virtuosos de casa nostra s’hi esplaiaren amb una interpretació que arribà fins al mateix Mozart.
Un concert convertit en espectacle, de gran esperit i exuberant interpretació, irradiant una bona realització musical, amb sentit de la conjunció entre un gran quartet i un brillant pianista, encoratjats i inspirats per l’atreviment i la càrrega emocional de la música de Mozart.
Molt piano!! Interpretació sensible i agradable. Un plaer escoltar el piano acompanyat per les cordes, un complement tant deliciós. Pensem, per les vegades que l’hem escoltat, que el piano de Bonachi es troba molt a gust amb la música de Mozart.
Veritablement una de les obres més grans de cambra mai escrita és el Piano quintet Op.44 de Schumann. Aquesta no és una peça de piano, menys encara un concert per a piano. És música de cambra!! Una obra genial de Schumann en el seu millor moment. Una obra mestra romàntica escrita l'any 1842 per la seva dona, la gran pianista Clara Schumann. És encoratjador veure aquesta generació de bons músics tocant junts: Bonachi i Rodríguez amb Gené, Martínez Paz i Cobo. Un plaer escoltar el piano sense aclaparar les cordes que porten la línia melòdica la major part del temps!! Realment d’alta qualitat, encara que en el segon moviment li va faltar legato. El balanç va resultar notablement bo, mantenint un tempo adequat, bona tonalitat i precisió general.
Ens va complaure molt el fet de què entre nosaltres brolli el talent d’aquests joves que exhibeixen un rang eminent de qualitat, resultat de moltes hores de treball, de dedicació i delectació amb la seva activitat.
El públic ho reconeixia amb forts i continuats aplaudiments, que van ser recompensats amb una deliciosa versió de la cançó popular El cant dels ocells. Una vetllada que restarà en la memòria dels afeccionats a la música.   

dimarts, 9 de gener de 2018

Quan respirar esdevé un acte fascinant

Els cinc integrants de Tarraco Ensemble retratats durant un descans d'un assaig d'aquesta setmana a la sala noble del Conservatori de Tarragona. 

ANNA ESTALLO / Valls

Quan els Amics de la Música de Valls van donar forma al projecte de Nits de Clàssics ho van fer per omplir un buit en la cartellera d’espectacles del nostre territori, però també pensant en la necessitat de donar a conèixer el talent musical que podem trobar arreu del Camp de Tarragona.
El concert del dijous, dia 11 de gener (20.30 h), el primer del 2018 al Teatre Principal, és el màxim exponent d’aquesta iniciativa que els Amics de la Música de Valls vénen desplegant des de fa dotze temporades.

Tarraco Ensemble és una formació de recent creació, però integrada per artistes que han iniciat les seves carreres musicals aquí, i que individualment han participat en diferents produccions tant a Europa com a Amèrica amb molt bons resultats.

L’Albert Rodríguez (violí), la Laura Gené (violí), l’Elena Martínez (viola), el Nico Cobo (violoncel) i el Medir Bonachi (piano) es presenten a Valls com una formació de cambra que uneix les seves virtuts.

El pianista Medir Bonachi ens aporta tots els detalls per poder gaudir amb plenitud de l'espectacle que Tarraco Ensemble protagonitzarà al Teatre Principal.

Com neix Tarraco Ensemble?
“Els cinc músics de Tarraco Ensemble ens vam trobar per primera vegada el 2016 a Cambrils  durant l’estrena d’una obra del compositor Pau Fargas. Allí ja ens vam adonar que teníem punts en comú, que ens enteníem molt bé i que teníem un interès molt semblant per la música de cambra.

Però, de fet, la nostra estrena oficial es produeix en el concert que oferim al Teatre Principal de Valls. I és que en ocasions posteriors a la nostra primera trobada ens vam tornar a veure i va ser aleshores quan vam decidir posar fil a l’agulla a aquest projecte.

Posar cinc persones en un projecte comú avui en dia és molt complicat ja que cadascú té els seus compromisos. Tot va a tall de bolo i estàs acostumat a fer produccions de dos assajos i concert, aleshores poder tenir una formació més estable és un propòsit molt engrescador”.

Us coneixíeu entre vosaltres?
“No, la veritat és que som de generacions diferents. Entre el de més edat i el més jove hi ha quinze anys de diferència. Si ens hem conegut és perquè hem coincidit tocant en diferents orquestres, en diferents moments, fent bolos. En el moment en què es va haver de fer la formació de quintet per a l’ estrena de l’obra de Pau Fargas jo mateix em vaig posar en contacte amb tots ells i ho vam tirar endavant. L’objectiu és fer un projecte estable amb músics del Camp de Tarragona”.

I com porten aquesta diferència d’edat?
“És molt interessant; tenim idees diferents i provenim d’escoles també diferents. L’Albert i la Laura han treballat molt per Estats Units, i el Nico i jo més per Europa, l’Elena és més jove i tot just ara comença la seva carrera a l’exterior. Tot plegat,  permet confluir en un projecte molt enriquidor”. 

La majoria dels integrants de Tarraco Ensemble són de les comarques tarragonines llevat de l’Albert Rodríguez que és de Barcelona.
Sí, però està plenament arrelat a les comarques tarragonines. A més, està casat amb la violinista, la Laura Gené, i fa de professor al Conservatori de Tarragona i al Conservatori de Tortosa, per tant és un tarragoní d’adopció”.

Diu que Tarraco Ensemble és un projecte estable. Com ho fan per poder mantenir un assajos de manera regular tenint en compte que cadascú també participa en produccions paral·leles.
“Esgarrapem temps d’on podem. Tots som músics en actiu tenim molts concerts i la solució és fixar dies d’assaig a la setmana. També aprofitem les festes o dies de vacances per poder fer assajos intensius. Sempre hi ha algú que no pot venir, però en línies generals complim els horaris. La veritat és que aconseguim fer un treball digne i no anem directe al bolo”.

Rebaixen l’exigència del programa en funció de les hores que poden preparar-se conjuntament?
No, al final en formacions d’aquestes característiques el treball que el músic fa a casa és molt important i, per suposat la posada en comú també. En el repertori que presentem, per exemple, el treball del piano és molt important. Et permet portar a l’escenari tot un concert amb un pressupost molt petit, i el resultat és molt bo.

Parli’m d’aquest Concert per a piano i orquestra de Mozart que porten en el programa?
“Toquem una reducció per a quartet de corda. Me l’estimo molt aquest concert perquè ja el vaig tocar amb l’Orquestra de Vila-seca.

El trobo exageradament interessant a nivell harmònic, a nivell formal... és molt fresc, aporta una alenada d’aire que és realment interessant d’escoltar en aquests moments que vivim perquè et deixa com a nou. És preciós!!

La versió per a quartet de corda et permet treballar els matisos de l’obra d’una manera molt més intensa que en una orquestra. De fet, aquest concert forma part del projecte que tenim en ment de poder interpretar els concerts 11, 12 i 13 de Mozart que el compositor ja els va escriure pensant en una orquestra de corda o per a piano i quartet de corda.

Va ser molt previsor Mozart a l’hora de fer aquestes versions.
“Sí, molts compositors de l’època escrivien a demanda del que es necessitava. Mozart no vivia d’un estipendi reial i s’havia de buscar la vida i orientava les seva obres perquè poguessin arribar a un públic el màxim nombrós possible”.

Quins matisos destacaria del Piano quintet Opus 44?
“És el quintet amb piano per excel·lència. Molt exigent des del punt de vista tècnic, especialment per al piano. És una obra mestra de Schumann on es veu reflectit el pensament d’aquest autor romàntic, molt diferent als romàntics de l’època, molt diferent a un Chopin, a un Beethoven tardar o a un Schubert que també hem sentit al Teatre Principal.

És un quintet ple de matisos, ple de turment, però també és un quintet amb una llum especial i moltíssima energia. Es veu la influència de tot el que passava en aquell moment des del punt de vista musical. Són especialment destacables les influències harmòniques en el tractament de les textures”.

Amb tant de protagonisme per al piano com es compensa la presència dels instruments de corda?
“En les dues obres els instruments de corda han de fer el treball que faria una orquestra. Això implica una dificultat molt gran. En una orquestra elements d’afinació, d’articulació... tot es dóna en un conjunt on hi ha un director que t’està dient com has de tocar en aquell moment. Transportar tot això a ser tu l’únic representant d’aquella veu és realment tot un repte per als músics.

Pel que fa al quintet la dificultat per als instruments de corda és enorme. Hi ha passatges que tècnicament són impressionants, molt virtuosístics i a nivell de fraseig i de construcció de les respiracions és un repte pel fet que s’ha de construir el discurs d’una peça de les dimensions del Quintet amb piano que, a més, és llarga –dura uns trenta minuts-, i que implica una esforç considerable. 

Veure i escoltar cinc persones respirant en els mateixos llocs, en els mateixos moments, sentint els moments de tensió, creant els espais sonors... tot plegat és una oportunitat molt gran per al públic de Valls de veure i sentir un concert d’aquestes característiques.”

Cap a quin objectiu camina Tarraco Ensemble?
“On volem obrir una via d’investigació és en les peces per a ensemble. Tenim interès en descobrir repertori que no es coneix i, especialment, obres del Camp de Tarragona, ja que en definitiva ens interessa descobrir música de la terra. Per exemple, ara estem indagant en el quintet de Xavier Gols, un autor de començament del segle XX, que té un quintet que potser és la seva peça més coneguda”. 

Això pot tenir acceptació? El públic ho entendrà?
“No tinc la certesa que el públic ho pugui entendre o no, però ho fem amb la finalitat de fer alguna aportació al món musical. Estic segur que la gent del Camp de Tarragona tindrà interès a conèixer l’obra de compositors que són de la terra i que són gairebé desconeguts.”

Té finançament el projecte de Tarraco Ensemble?
“No rebem res, però tampoc hem fet res per poder rebre alguna cosa. De moment som uns músics que estem en un projecte nou i un cop el tinguem consolidat ja buscarem vies de finançament”.

Les obres les ha triat vostè personalment?
“Entre tots. El Quintet és una obra per excel·lència per a qualsevol formació d’aquestes característiques i que es troba dins del seu repertori. El concert per a piano de Mozart sí que va ser una tria personal”.

diumenge, 24 de desembre de 2017

Un Eurídice meravellós, malgrat tot

El contratenor Darryl Taylor durant el concert de Nadal que va oferir al Teatre Principal de Valls
el 20 de desembre. Foto: JOAN GASULL
Text: ROMAN GALIMANY / Valls

La veu humana és considerada com l'instrument musical més perfecte i el que emet el so més pur i bell. Però, a la vegada, també és la més delicada i la més exposada als efectes ambientals que la poden afectar greument.

Una disfonia professional (ronquera) és un trastorn de la veu que no suposa la pèrdua total (afonia) però si que és un impediment per poder controlar els matisos i l’expressió amb precisió, sobretot en la tessitura greu.

Amb aquest greu problema va arribar al Teatre Principal de Valls, el dimecres 20 de desembre, el contratenor Darryl Taylor, primera figura del concert de Nadal del cicle Nits de Clàssics. Conscient que les seves condicions no eren les adequades,  va optar per fer una modificació en el repertori del programa i esforçar-se perquè el concert se celebrés. Va eliminar del programa l’ària de l’òpera Rodelinda de Händel.

Obrí el concert amb l’ària Ombra mai fu de l’òpera Sersa de Händel, i va continuar amb el programa segons les modificacions fetes. Duos amb la soprano Carmen Acosta i àries per a aquesta soprano i ell mateix.

Taylor va ser un Eurídice meravellós, malgrat l’afecció; té una veu adequada per al personatge, on altres contratenors no poden competir amb la interpretació que, d’aquesta meravellosa obra de Gluck, en fan les mezzosopranos.

Va abrandar la grandor de Händel, sobretot en l’ària He shall feet his flock, de l’oratori Messiah; va estar intens i va agradar sense esforç. Taylor arriba fàcilment a l’audiència i comunica molt bé amb el públic. Va assaborir la bellesa i el poder de l’escriptura de Händel que va compartir amb tots nosaltres,  quina delicadesa, quin sentiment, quina manera de comunicar.

Darryl Taylor no només té una veu bella, sinó que també posseeix una àmplia gamma de recursos expressius que utilitza amb naturalitat. Són aquestes qualitats que ha utilitzat per cantar a les millors sales de concerts del món.

La soprano Carmen Acosta durant el recital. Foto. J.G.

La soprano  Carmen Acosta, donades les condicions del contratenor, va assumir una rellevància en el desenvolupament del concert. És una soprano de coloratura, amb molta força i bona tècnica vocal, amb facilitat per als registres aguts; encara que ens va semblar una mica massa estrident, fet que accentuava una emissió metàl·lica. Aquest fet, que apreciàrem en les àries que va interpretar, no era tant evident, i millorava substancialment, ens els duos amb el contratenor.  

Cal destacar la molt bona labor del pianista Miquel Angel Dionis, un molt bon repertorista, considerat un dels concertistes i directors musicals més talentosos de la seva generació. Va acompanyar als cantants amb ardor interpretatiu, sentit musical i disciplina executòria.

Un bon concert, malgrat les limitades condicions vocals de Darryl Taylor, que ens va deixar amb el desig d’escoltar-lo en una nova ocasió amb plenitud de facultats vocals.
  

dimarts, 19 de desembre de 2017

Un espectacle únic, personal i intransferible amb Darryl Taylor

El contratenor nordamericà Darryl Taylor durant una de les seves actuacions. Aquest dimecres,
dia 20 de desembre (21.30 h) serà al Teatre Principal de Valls. 

ANNA ESTALLO / Valls

Nit de Clàssics ha reservat un espectacle íntim, personal i commovedor, d’aquells que arriben al cor per al concert de Nadal.

La soprano Carmen Acosta, el contratenor Darryl Taylor i el pianista Miguel Ángel Dionís tenen a punt una vetllada molt especial amb obres de Händel, Gluck, Britten, Rossini o Chadwick seleccionades amb la perfecta intenció d’oferir un concert singular.

Tots tres són artistes de primer nivell, però Darryl Taylor mereix una menció especial. És una icona del cant mundial.

La seva és una veu d’aquelles que es mouen en un espai desconegut, on els grans tresors de vegades se subestimen. Tant és així que durant anys els contratenors -cantants amb un registre molt agut, per damunt de la del tenor i coincident amb la de la contralt-, han passat quasi desapercebuts i no ha estat fins a finals del segle XX i, sobretot, en els inicis del XXI que els contratenors han guanyat visibilitat.

El reconegut músic cubà Leo Brouwer –guitarrista, compositor i director d’orquestra- és una de les persones que més ha contribuït a exalçar la figura dels contratenors. Artífex del concurs Les Voix Humaines, ha volgut redescobrir aquests cantants tan poc valorats.

Sigui com sigui, al nord-americà Darryl Taylor no li ha faltat mai la feina i amb més d’una dotzena de discos enregistrats la seva trajectòria és imparable amb concerts al Royce Hall de Los Ángeles, al Centre Kennedy per a les Arts Escèniques a Washington DC, al Festival de Música d’Aspen  o amb la Simfònica Johann Strauss de Viena

Darryl Taylor ha aconseguit ser considerat un contratenor de gran prestigi. Com va començar tot?
“Vaig començar la meva carrera professional com a contratenor l’any 2006. Prèviament, ja cantava com a professional però ho feia com a tenor líric lleuger; durant aquella època  vaig enregistrar diferents discos. El cert és, però, que sempre havia tingut una àmplia extensió vocal que anava més enllà del que pogués fer com a tenor. George Shirley, que va ser professor meu a la Universitat de Michigan, em va insinuar en diverses ocasions que jo tenia registre de contratenor, però inicialment vaig rebutjar aquesta idea. El temps va anar passant i anys després vaig acceptar que la meva veu esdevenia més viva, més rica i completa quan jo cantava repertori amb un registre alt i no pas quan interpretava obres per a tenor”.

I exactament quan va rebre aquestes primeres indicacions de què podia ser contratenor?
“George Shirley m’ho va suggerir per primer cop l’any 1994, i dotze anys més tard es va reafirmar en la seva opinió. Aquesta vegada vaig decidir escoltar amb molta atenció el seu consell i, vaig orientar la meva carrera com a contratenor”.

Va créixer en una família de músics?
 “La meva germana més gran cantava, així és que jo la vaig imitar quan encara era un infant. Tots dos cantàvem junts a l’església mentre creixíem a Detroit, una ciutat amb una grandíssima tradició musical. En la meva etapa inicial assajava i aprenia a l’Interlochen National Music Camp.”

Sabem que visita Espanya molt sovint, fins i tot, cada any. Té una relació especial amb aquest país? Quan hi va fer un recital per primera vegada?
“Estimo Espanya. I estimo Catalunya! Aquí tinc amics que són gairebé com la meva família. Vinc a cantar a Espanya des de l’any 1991. El meu primer recital va ser a Matadepera, durant la festa major. I he cantat gairebé en cada ciutat i, pràcticament a tot el país. Al començament, quan vaig arribar a Espanya, no podia dir ni una paraula d’espanyol. No sabia ni una sola cosa de Catalunya. Ara, quasi que puc establir una conversa en espanyol, entenc el català i el començo a parlar a poc a poc’.  Ben aviat espero poder cantar al Liceu!”.

Com serà el concert que farà al Teatre Principal de Valls? Com és la relació amb els seus companys d’escena Carmen Acosta (soprano) i Miguel Ángel Dionís (piano)?
“Hem preparat un concert amb àries i duets d’òperes i oratoris. Els compositors que hem triat per a l’ocasió són Händel, Gluck, Britten, Rossini i d’altres. Realment hem dissenyat un programa que ens satisfà a tots tres i creiem que el públic ho rebrà amb molt d’entusiasme.
El Miguel Ángel Dionís i jo vam començar a treballar junts fa tres anys. És un col·laborador i company meravellós! Té molt de talent i està completament dedicat a la seva professió; és un músic molt respectat a Barcelona. Ell i la Carmen Acosta són de les illes Canàries. La Carmen Acosta no només és una dóna extraordinària, sinó que, a més, és una artista molt apassionada i expressiva amb una veu de soprano excepcional. La Carmen Acosta ha actuat en les sales d’òpera més importants del planeta. I li puc assegurar que les nostres dues veus combinen a la perfecció”.

Té al mercat una àmplia relació d’enregistraments. En quins projectes treballa actualment?
“Recentment he editat dos discos, el Complete Solo cantatas, de Rosanna Scalfi Marcello [Venècia, 1704-1742] amb Naxos Records. Rosanna Scalfi va ser una gondolera del segle XVIII que va ser descoberta per la seva veu i pel seu talent. També tinc al mercat 12 cançons en un CD titulat Love’s signatures amb el segell MSR Records, i diferents títols del compositor  Deon Nielsen Price enregistrats amb la marca Cambria Records CD sota el títol Radiance in Motion.
Properament faré un altre enregistrament de cançons de la compositora Lori Laitman amb el segell Albany Records”.


La cita amb Miguel Ángel Dionís (piano), Carmen Acosta (soprano) i Darryl Taylor (contratenor) és aquest dimecres, a dos quarts de 10 del vespre al Teatre Principal de Valls. 

dilluns, 18 de desembre de 2017

Una vetllada belcantista per a recordar

En primer terme la soprano Ximena Agurto en el paper d'Elisabet, reina d'Anglaterra i, en segon terme, el tenor Marc Sala (Roberto Devereux) i el baríton Carlos Daza (duc de Nottingham).
Foto:  JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

El dijous, 14 de desembre, es va presentar al Teatre Principal de Valls i en el marc del cicle Nits de Clàssics,  l’òpera Roberto Devereux de Gaetano Donizetti, en el format Òpera Exprés, una idea original de Marc Sala, que també produeix i s'ocupa de la direcció artística d'aquest espectacle amb uns resultats, sens dubte, esplèndits.

Entrant dins de l'argument i pel que fa a l'òpera Roberto Devereux, potser seria més correcte referir-s'hi com a Elisabetta, reina d’Anglaterra, per l’indiscutible protagonisme d’aquest personatge. 
Roberto Devereux és tota una celebració del belcanto amb magnífiques melodies i situacions de gran tensió dramàtica. Està inspirada lliurement en la vida de Roberto Devereux, segon comte d'Essex, un influent membre de la cort d'Isabel I d'Anglaterra. És una de les òperes que Donizetti va dedicar a l'era Tudor anglesa, i que junt amb Anna BolenaMaria Stuarda conforma la popularment anomenada trilogia de les reines de Donizetti.
Òpera Exprés  és un nou format de concert líric, semi-escenificat, que pretén ser una versió de l’obra que combina els millors moments musicals i números clau per presentar els personatges i seguir la trama amb la narració, l’objectiu del qual és omplir els buits en la història i compensar la falta d’una completa escenificació. En definitiva: una selecció dels millors fragments de l’òpera, per a veus solistes i acompanyament de piano.
Els espectadors del Roberto Devereux  que es va oferir en un Teatre Principal amb molt públic, van poder entendre qui eren els personatges i seguir el fil argumental de l’obra gràcies als sobretítols de Pilar Delgado i Rubèn Riverol que garantiren la comprensió. Molt valorable també el treball bo i didàctic d’un presentador especialitzat, l’Albert Galceran, que explicà l’obra i posà en valor les seves característiques musicals. Gràcies a ells aquest objectiu es va complir plenament.
Amb petits, però estrictes, elements de vestuari s’identificaven els personatges que, al cantar sense partitura, no només cantaven sinó que també interpretaven escènicament. El propòsit de fer una Òpera exprés s’ha complert amb criteri i gust, reduint la llargada de l’obra però conservant la seva identitat musical.
En l’aspecte musical, cal destacar la concertació elaborada de Viviana Salisi, la qual va dur a terme un treball molt correcte, endreçat, mantenint el tempo ben ajustat, molt centrat a fer fàcil la tasca dels cantants; va fer fluir àgil la partitura de Donizetti, amb ofici, i entregada en cos i ànima a tot allò que passava a l'escenari.
El rol de l’Elisabetta, reina d’Anglaterra és tremendament exigent. La interpretació de la soprano Ximena Agurto, que actuava per primera vegada a Valls, va estar molt aconseguida, amb un bon fiato, domini de la coloratura i solvent en els aguts. Agurto va ser capaç de transmetre emoció des de l’escenari. Un plaer escoltar aquests ascensos fins als aguts, sons que ompliren el teatre Principal, mesurant i dosificant la veu de manera molt intel·ligent.
La soprano va estar brillant en l’ària final Vivi, ingrato, a lei d’accanto, on es va recrear la desesperació del personatge. Va rebre aplaudiments ben entusiastes del públic.
Laura Vila en el paper de Sara, duquessa de Nottingham, mostrava una veu càlida i poderosa. La Vila és una de les millors mezzos actuals a casa nostra. Veu bonica i homogènia, molt ben col·locada i equilibrada de registres, tot i que sobresurt la qualitat de la zona alta. És precisa d'afinació i impecable musicalment, amb temperament interpretatiu molt destacable.
Carles Daza, va interpretar el rol del Duc de Nottingham, amb solvència i amb un timbre de veu molt agradable i d’ample tessitura, característiques que el situen entre els més acreditats barítons de casa nostra.
Marc Sala en el paper de Roberto Devereux va estar a l’altura de la resta dels personatges pel que fa el doble repte d’interpretar la música i encarnar el seu personatge.  La seva veu, tot i no tenir gaire potència, és ben controlada tècnicament.
Una gran vetllada belcantista amb un repartiment de qualitat on ningú va desentonar. El públic ho va aplaudir amb entusiasme. Globalment, Roberto Devereux va constituir un bon espectacle, de molta qualitat musical que va complir l’objectiu d’apropar l’òpera a un públic més ampli.
Com a aficionats, hem d’agrair al projecte Òpera Exprés el fet d’haver programat uns títols inaccessibles in vivo, ja que els soferts amants del belcanto els poden gaudir en el mateix Teatre Principal de Valls.

dilluns, 11 de desembre de 2017

L'òpera que enamora el públic

D'esquerra a dreta, Marc Sala, Ximena Agurto, Viviana Salisi, Laura Vila i Carlos Daza. Tots ells interpretaran Roberto Devereux el dijous, dia 14 de desembre. 

ANNA ESTALLO / Valls /Barcelona

No és casualitat que el cicle Nits de Clàssics produït pels Amics de la Música de Valls incorpori en la cartellera d’aquesta temporada l’espectacle Òpera exprés: Roberto Devereux,  ideat per Belcanto MSC i que ofereix una selecció dels millors fragments d'aquesta òpera. El llibret forma part d’una trilogia que l’any passat es va estrenar amb Anna Bolena i que el curs vinent haurà de culminar amb Maria Stuarda.

Aquesta tragèdia lírica de Gaetano Donizetti, va ser escrita per Salvatore Cammarano i es basa en la tragèdia Elisabeth d'Anglaterre de François Ancelot.

Tenim, doncs, una tríade de reines que s’emmarca en l’època més convulsa dels Tudor i, des del punt de vista musical, ofereix als espectadors moments extraordinaris d'aquest relat operístic.

L’espectacle, però, té un altre gran atractiu que el fa exclusiu. Es tracta de l’elenc d’artistes que el protagonitzen: Ximena Agurto (soprano) en el paper d’Isabel, reina d’Anglaterra; Laura Vila (mezzo) com a Sara, duquessa de Nottingham; Marc Sala (tenor) com a Roberto Devereux, comte d’Essex, i Carles Daza (baríton), com a duc de Nottingham.

Un cop d’ull al perfil dels quatre cantants a les xarxes socials ens dóna una idea del recorregut professional de cadascun. En quasi tots, trobem èxits recents i cites importants en escenaris de prestigi reconegut. En l’agenda de Ximena Agurto, per exemple, podem llegir que durant la primera quinzena de desembre és al Petit Liceu fent La petita flauta màgica i Pamina, després d’haver iniciat una tardor que la va portar a realitzar diferents concerts a Bogotà i Medellín.

I a facebook el perfil de Carlos Daza ens confirma les bones crítiques que ha obtingut per La fille du régim al Teatro de la Maestranza: “Magnífico de voz y actuación Daza, con ese punto de rudeza en el fraseo que tan bien le va al personaje”, diu el Diario de Sevilla.

L’elecció dels protagonistes és una feina que el productor i director artístic Marc Sala ha cuidat fins al detall més petit. Encara tenim ben present l’èxit de l’Anna Bolena el desembre de l’any passat al Teatre Principal de Valls. Poques setmanes després, el baríton Carles Pachón, que havia interpretat el rol de Rochefort, aconseguia el tercer premi i el guardó del públic en el concurs Francesc Viñas. Des d’aleshores el jove baríton no ha parat d’acumular guardons arreu del món.

Per a l’espectacle d’aquest any el tenor Marc Sala, director artístic d'Òpera exprés: Roberto Devereux, ha buscat, un cop més, “veus de les que llueixen”. Així, el públic trobarà en la soprano Ximena Agurto, també guanyadora d’un tercer premi Francesc Viñas, “una veu de gran qualitat, molt dotada per al bel canto que s’adapta a la perfecció a un rol exigent, molt difícil i alhora molt lluït”, explica Marc Sala.

Laura Vila, una gran coneguda per al públic del Teatre Principal, és ideal per aquest tipus de papers. Marc Sala ens explica perquè: “És molt difícil trobar una mezzo de les qualitats de la Laura Vila que pugui defensar un paper com aquest; aquest fet ens permet oferir aquest títol”. La mezzo va rebre molt bones crítiques en l’òpera Carmen que va interpretar a la Xina al costat de Tina Gorina (l’Anna Bolena de l’Òpera Exprés de l’any passat).

Carlos Daza, “és un baríton de carrera consolidada” com apunta Marc Sala. El seu pas pel Teatre de la Maestranza de Sevilla li ha permès compartir escenari amb Pretty Yende o Marina Pinchuk, entre d’altres.

La plèiade d’artistes es completa amb el mateix Marc Sala, que arriba a Valls pletòric després d’haver protagonitzat un extraordinari  2017: “El recordaré sempre aquest any”, diu el tenor. El seu debut a Itàlia, Xipre, i les Palmes, avalen l’ascens en la seva trajectòria. Al Liceu tindrà un paper a l’òpera Andrea Chénier, el març del 2018, on tindrà l’oportunitat d’actuar al costat de Jonas Kaufmann  i Carlos Álvarez.

Tot fa preveure que Roberto Devereux, relat inspirat lliurement en la vida de Roberto Devereux, segon comte d'Essex, un influent membre de la cort d'Isabel I d'Anglaterra, acabi enamorant els espectadors, els quals i  per tal de no perdre’s cap detall d’aquesta tragèdia lírica, podran seguir el contingut del relat a través de subtítols en català. 

Albert Galcerán, presentador de Catalunya Música, situarà l’audiència en el context, i la pianista Viviana Salisi posarà l’acompanyament musical.

La cita és aquest dijous, dia 14 de desembre (2/4 de 9 del vespre) al Teatre Principal de Valls.

dimarts, 28 de novembre de 2017

Melodies amb veu pròpia

Medir Bonachi (piano) i Marta Mulero (violoncel) durant l'espectacle "Sotto Voce" que van oferir el dia 23 de novembre al Teatre Principal dins del cicle Nits de Clàssics. Foto: JOAN GASULL

Text: GABRIELLE DEAKIN / Valls

Qualsevol proposta de concert està condicionada per tres factors clau, que podríem expressar en forma de tres preguntes: Qui toca? Què toquen? Com toquen? La primera pregunta té a veure amb el so i el caràcter musical dels instruments; la segona, amb el repertori triat,  i la tercera és la interpretació musical en sí.

La resposta a la primera pregunta sol determinar—en gran part—la resposta a la segona. Les grans orquestres solen tocar simfonies i altres obres a gran escala, mentre que els duos de violoncel i piano solen triar els seus programes entre el repertori reduït d’obres pensades per a aquesta formació.

Heus aquí la primera sorpresa del concert que ens va oferir el dijous passat el Duo Miró dins del cicle Nits de Clàssics. La violoncel·lista Marta Mulero i el pianista Medir Bonanchi ens van oferir un concert que semblava més un recital de cant que un concert de violoncel i piano. Aquesta iniciativa indica que som davant d’uns músics joves amb inquietuds, empenta i creativitat. 

La trajectòria del duo m’indica que tenen força obres consagrades en el seu repertori. No obstant, aquí s’han llençat a experimentar amb una cosa nova,  han anat a la recerca de nous reptes musicals i noves maneres de connectar i comunicar-se amb el públic. 

Els aplaudiments càlids amb els quals el públic va rebre les cançons especialment conegudes, indica el fonament sòlid del seu plantejament. No cal ser un melòman perdut per gaudir d’obres com ara O mio bambino caro, de Puccini; Santa Lucia, de Teodoro Cottrau; O sole mio, de Giovanni Capurro;  Largo al factòtum,de Rossini... Són melodies que han esdevingut patrimoni de tothom. 

El curiós audiovisual de Nacho Mayals que es projectava entre peça i peça, amb imatges i el text de la següent cançó, ajudava a situar el públic i a contextualitzar i entendre l’emoció d’aquestes famoses melodies.

Però, des del meu punt de vista, la sorpresa més gratificant del concert la podem trobar en la resposta a la tercera pregunta que he formulat més amunt: Com tocaven? Interpretar obres tan sentides no està exempt de perill. Podríem dir que són músiques viciades... i seria molt fàcil caure en tòpics interpretatius.  

El violoncel de la Marta Mulero, però, en cap moment imitava un cantant. Ella sí cantava, a través de l’instrument, però amb la veu pròpia d’un instrument de corda, cosa que permetia redescobrir les obres des d’una perspectiva diferent. Notes agudes que requereixen un gran esforç físic i dramàtic d’un cantant, i que aquí suraven amb delicadesa per sobre del piano net i discret del Medir Bonanchi. L’expressivitat arribava a través d’una articulació fina, una gestualitat rítmica, alhora teatral i subtil, i una gran paleta de dinàmiques.

Destacaria particularment Las hijas del Zebedeo de Ruperto Chapí, i animaria el Duo Miró a incloure més números de sarsuela en el programa, per la varietat i contrast que ofereixen amb les àries més clàssiques d’òpera i el domini envejable que van mostrar d’aquest llenguatge musical autòcton. 

(*) Gabrielle Deakin és professora a l'Escola Municipal de Música Robert Gerhard de Valls

dimarts, 21 de novembre de 2017

"Ens interessa molt que el públic sigui part activa en els concerts"

El Duo Miró actua aquest dijous (20.30 h) al Teatre Principal dins del cicle
 Nits de Clàssics. Foto: NACHO MAYALS

ANNA ESTALLO /Valls/Madrid

Marta Mulero (1986) i Medir Bonachi (1986) comparteixen l’any de naixement, la seva dedicació a la música, haver estudiat en el mateix concervatori i poca cosa més. Ella és freelance i desplega una activitat frenètica a Madrid on resideix des de fa quatre anys; tant actua amb una orquestra simfònica com ho fa amb Sergio Dalma o Rafael. Ell és professor de música a l’Escola Municipal de Tarragona i compagina aquesta feina amb la de concertista; li agrada impartir classes i no hi renunciaria per a res del món. A l’escenari, però, la cosa canvia i la seva unió esdevé una simbiosi perfecta.

En una vídeo-connexió que establim en aquesta entrevista a tres bandes –Madrid, Tarragona, Valls- afloren amb naturalitat els sentiments i les emocions d’aquesta parella artística que ha dissenyat Sotto Voce, un projecte de gran calat, personalíssim, que l’estiu passat van estrenar a Menorca amb un èxit desbordant.

D’on neix la idea de Sotto Voce?
[Marta Mulero] “El punt d’arrencada el trobem en el fet que el violoncel és l’instrument que més s’assembla a la veu humana. A partir d’aquí decidim agafar una sèrie d’obres del gènere operístic i fer-ne transcripcions per a aquest instrument. La base de Sotto Voce s’assenta en catorze àries d’òpera, sarsuela o lieder de diferent contingut: amb tocs d’humor, amb melancolia o bé amb tristesa...Hem triat les que tenen la melodia més maca i que interpretades pel violoncel i acompanyades pel piano donen un resultat molt especial”.

[Medir Bonachi] “La feina que ha fet la Marta té molt de mèrit, no tant sols pel treball que ha fet, sinó per la selecció de les obres i l’agilitat i la rapidesa amb què ha treballat. Hem de pensar que ho vam preparar a l’estiu i ja el vam poder estrenar a Menorca. El resultat ha estat extraordinari”.

Es tracta, doncs, d’un treball personalíssim.
[M.M] “Del tot. Al final han quedat unes transcripcions molt maques on el violoncel llueix. A més, hem transcrit qualsevol tipus de veu: soprano, mezzo, baix, tenor...

Com ha evolucionat Sotto Voce després de l’estrena a Menorca?
[M.M.] “Després l’hem volgut perfeccionar. Ara ens sentim més còmodes perquè el repertori ja ens l’hem fet nostre. Vam portar l’espectacle a Vilanova i al públic li va encantar. Podíem sentir la gent com taral·lejava”.

[M.B.] “A més, al Teatre Principal tindrem la presència d’Ignasi Mayals que ens dóna suport audiovisual en l’espectacle i que és una manera d’apropar la música a aquelles persones que potser de manera habitual no solen assistir a concerts”.

Quina explicació donen a aquesta fenomen que es produeix entre el públic?
[M.M.]”Amb aquest format el text de les obres agafa un caràcter diferent i segurament a l’espectador li resulta més fàcil apreciar musicalment les obres. El públic es deixa portar per la música potser perquè aquesta és una manera més subjectiva d’escoltar cada obra”.

El Duo Miró s’ha vist obligat a repensar noves fórmules per poder accedir al mercat musical?
[M.M.] “No ens hem vist obligats a buscar alternatives, però sí que és veritat que Sotto Voce és el nostre petit oasi. El Medir té una activitat de concerts que combina amb la docència musical, i jo potser faig menys classes i més concerts, però és pel fet que visc a Madrid i allí hi ha molta més activitat.”

[M.B.] “Tenim molts projectes fets des del gust i la voluntat de fer coses d’una manera diferent. També hem treballat en projectes pedagògics i no precisament per a infants, sinó per poder accedir al públic, per superar aquesta distància que hi ha entre l’escenari i els espectadors. Ens interessa molt que el públic sigui part activa dels concerts.”

Cada dia ens trobem amb més músics que volen oferir coses diferents a l’audiència. Alguna cosa està canviant en la música clàssica?
[M.M.] “Ens trobem amb moltes produccions que indiquen que la música clàssica té tendència a buscar nous formats; no hem de deixar de banda que l’objectiu de la música sempre és el d’arribar al públic.”

Són parella artística, però la seva vida professional ha seguit camins ben diferents.
[M.M.]”Vaig anar Madrid a estudiar un màster i m’hi vaig quedar. També és veritat que em vaig enamorar i que això em va fer més fàcil fer aquest canvi a la meva vida. Jo en aquell moment tenia feina fixa a l’Escola Municipal de Salou i ho vaig deixar tot per dedicar-me a la música com a freelance. A Madrid porto una agenda molt activa: tant puc tocar amb una orquestra simfònica, barroca o amb una formació de cambra, acompanyar el Sergio Dalma o el Rafael o gravar cinema.

A més, també prenc part en esdeveniments privats. Un dels que recordo especialment és el que em van encarregar pel setanta-cinquè aniversari d’una senyora a la qual havia de despertar abans de les set del matí amb la música del meu violoncel. Va ser un concert en pijama amb totes les de la llei... També m’han contractat per tocar el Senat i he tocat davant del Rei. Per tant, em sento molt afortunada perquè tot això ho he aconseguit sense padrins.
L’única cosa que trobo a faltar molt és la família”.

[M.B.] “Jo porto una vida una mica més assossegada i fins ara no he sentit la necessitat de marxar fora. Tinc la sort que tinc molta feina: la meitat del temps el dedico a l’ensenyament musical i l’altra meitat a fer concerts. Sí que és veritat que el piano és un instrument que es necessita gairebé per a tot i si volgués podria dedicar-me exclusivament als concerts, però no vull renunciar a fer classes perquè m’agrada molt. Ara, per exemple, tinc un projecte a la vista amb la Camerata XXI previst per a l’última setmana de novembre i el 2 de desembre estrenem l’espectacle El Carnaval dels animals en què els músics també haurem de posar a prova les nostres dots d’interpretació.”

Per a Medir Bonachi el concert serà doblement especial perquè toca davant del seu públic i perquè donarà a conèixer aquest nou espectacle.
[M.B.]”Tinc la sort de tenir a Valls una associació com els Amics de la Música i el cicle Nits de Clàssics que és una plataforma molt bona i que a mi m’ha ajudat molt donant cabuda a propostes que he fet. Penso que és una feina de gran rellevància sobretot per  a la gent que comença i que són del territori.”

[...]”Sí, ja ens agradaria als que som de Reus rebre el mateix tracte que ha rebut el Duo Miró a Valls. L’únic cosa que he aconseguit és que l’alcalde em convidi a saludar el públic des del balcó de l’Ajuntament després d’haver guanyat un premi. A nivell individual sí que he actuat en algunes ocasions a Reus, però el Duo Miró no ho ha fet mai fins ara”.

Per cert, per què es diuen Duo Miró?
[M.M.]”Buscàvem el nom d’un pintor i ens va semblar que Miró n’era un dels més rellevants. A més, tenia bona sonoritat i no ens ho vam pensar gaire“.

Aquesta és la seva explicació, però també és  cert que combinant les lletres primera i última de Duo Miró en surt la nota Do, tal i com apareix en la portada del dossier en què promocionen el Sotto Voce.

Si en voleu saber més de Marta Mulero i Medir Bonachi podeu visitar la pàgina https://www.duomiro.com
La cita: aquest dijous, dia 23 de novembre (20.30 h) al Teatre Principal de Valls.