dilluns, 24 d’abril de 2017

Talent emergent

La flautista María Rubio, d'Osca, durant la seva actuació al Teatre Principal de Valls.
Foto: JOAN GASULL
Aquesta diada de Sant Jordi  el Teatre Principal ha estat l’escenari del concert protagonitzat pels joves flautistes guanyadors del II Concurs Internacional de Flauta de Catalunya.
L’Associació Amics de la Música de Valls/Joventuts Musicals de l’Alt Camp, patrocinadors d’aquest concurs, han tingut el privilegi de poder organitzar aquest espectacle en què hi han pres part els guardonats amb diferents premis segons la modalitat del concurs. Més d’un centenar de persones -vallencs i forans- han estat testimonis del primer concert  d’aquestes joves promeses.
Els flautistes llorejats, tots ells amb edats compreses entre els 15 i els 18 anys, són Pau Coso, de València; María Tolosana, d'Osca; Josep Rovira, resident a Vilaseca, però d'arrels vallenques; María Rubio, d'Osca, i Júlia Vizcaíno, de Barcelona. Tots ells acompanyats i concertats per la pianista Maria Alonso-Allende.
Josep Rovira, resident a Vilaseca, però d'arrels vallenques.
Foto: JOAN GASULL
Els estudiants, tots del nivell de grau mig, van ser presentats per    Júlia Santos, secretària de l’Associació de Flautistes de Catalunya (AFCAT) i professora de flauta dels Conservatoris del Liceu i de Terrassa.
Entre els guanyadors hi ha un flautista amb arrels vallenques, Josep Rovira, que actualment viu a Vilaseca. La seva intervenció va ser de molta qualitat, en una obra de Cheminade, d’una dificultat tècnica alta i que va resoldre de forma brillant.
Júlia Vizcaíno, natural de Barcelona, també guardonada
 en el certamen. Foto: J.G.
De la mateixa manera, la resta de guardonats van exhibir un nivell destacable que posa de relleu el bon moment que la flauta travessera viu a l'Estat espanyol. Els joves concertistes van defensar amb èxit el repte d’interpretar obres de Stamitz, Bach, Reinecke, Rhené-Baton i Fauré.
L’Associació de Flautistes de Catalunya (AFCAT), una entitat sense ànim de lucre, que treballa per estimular l’estudi i el perfeccionament d’aquestes joves promeses, ha tingut el gran encert d'impulsar un concurs d'aquestes característiques que convida els alumnes a fixar nous horitzons, i els dóna la possibilitat de contactar amb experts professionals de la música.
Per a  l’Associació Amics de Música de Valls aquesta ha estat una oportunitat més de poder alinear la seva missió i els seus valors gràcies a la  posada en escena d’un concert que ha permès conèxer de primera mà el talent emergent en un instrument com la flauta travessera. 
Aquest també ha estat un dels primers contactes dels joves flautistes amb el públic en un escenari de la  rellevància del Teatre Principal.

divendres, 21 d’abril de 2017

Joves promeses del moment

Els gunaydors de la II edició del Concurs Internacional de Flauta de Catalunya. Foto. AFCAT

Pau Coso, Maria Tolosana, Josep Rovira, Maria Rubio i Júlia Vizcaíno ja figuren entre els millors flautistes del país. Els avala el fet de ser els guanyadors del II Concurs Internacional de Flauta de Catalunya, una proposta de l’Associació de Flautistes que té com a prioritat donar un impuls als joves autors que encara no han complert 18 anys.

“Tots els aspirants a guanyar el certamen han de ser estudiants de flauta de gde flauta ja que és una iniciativa pensada per a aquest nivell d’alumnes. Som conscients de la realitat del país i creiem que els joves instrumentistes necessiten oportunitats com aquesta”, explica Júlia Santos, secretària de l’Associació de Flautistes de Catalunya (AFCAT), una entitat sense ànim de lucre guiada per tres joves professors de flauta que tots just han fet els 30.

El concurs, tot i que està obert a participants de qualsevol país, té repercussió especialment a Catalunya, però també arreu de l’Estat espanyol. De fet, dos dels guanyadors provenen de València i l’Aragó i la resta tenen representen de forma equitativa la geografia catalana.

“Fora, a l’estranger, no hem fet molta promoció del concurs ja que la principal prioritat és dinamitzar la flauta a Catalunya”, puntualitza Júlia Santos.

Per a aquesta professora, que imparteix classes de flauta als Conservatoris del Liceu i de Terrassa, un dels principals objectius del concurs “és motivar l’alumne”. També es promou la competitivitat “però d’una manera saludable, per tal que estudiï”.

El concurs de flauta i també altres activitats que organitzat l’AFCAT com ara les masterclass o les jornades pedagògiques són, sens dubte, una de les primeres incursions que els alumnes de grau mig fan amb el networking, la possibilitat d’establir nous contactes, conèixer professors i crear nous enllaços.

Els premis, a més de les actuacions en concert amb què són recompensats, inclouen descomptes substancials que poden arribar fins als 1000 euros en la compra d’un nou instrument gràcies al patrocini de Sanganxa Music Store i de Euromúsica Farsán. “Això és un bon al·licient per als joves estudiants ja que es troben una etapa del seu procés acadèmic i musical en què al passar al grau superior han de comprar un nou instrument”, afegeix Júlia Santos.

Els impulsors del concurs s’han proposat assignar a una ciutat diferent cada any la final d’aquesta competició. Així, de Santa Coloma de Gramenet, on es va estrenar el concurs,  s’ha fet el salt fins a Lleida en aquesta segona edició, on el 27 de novembre va tenir lloc la gran final.

Un jurat, integrat per experts professionals dins l’àmbit de la pedagogia i l’ensenyament musical, com són Jaume Cortadellas, Qiao Zhang i Josep Lluís Boix, van emetre el veredicte després d’una jornada molt llarga i en què van haver de deliberar en profunditat per poder triar els guanyadors.

“Tenim la sort que a Catalunya el nivell, tant dels joves estudiants com dels que acaben els estudis de flauta, és cada cop millor, gairebé espectacular”, sentencia Júlia Santos.

Aquest diumenge (18h), el públic del Teatre Principal de Valls té l’oportunitat de comprovar-ho escoltant els flautistes del moment que ja tenen 15 anys però encara no han complert els 18.

Es tracta d’una actuació única per sentir joves promeses.

Encara no ho sabem, però potser d’aquí a no gaires anys sentirem a parlar d’algun d’aquests noms en les gran cartelleres dels auditoris.

dilluns, 10 d’abril de 2017

Cant gregorià i polifonia

Instantània de l'espectacle de cant gregorià i polifonia a l'església de Sant Joan de Valls.
Foto: JOAN GASULL

L’Schola Gregoriana de Catalunya, dirigida per Ramon Vilar i Herms, i el Cor Arsmusica, dirigit per David Molina Font, acompanyats per  l’organista Guillaume Lawless, han protagonitzar el concert del pregó de la Setmana Santa a Valls a l’església de Sant Joan.

Aquest és el quart any que s’utilitza la música i el format concert per obrir la Setmana Santa a la capital de l’Alt Camp.

L’orgue va obrir aquesta proposta cultural i musical titulada genèricament La influència del cant gregorià a la polifonia. Ho va fer amb l’obra de Zimmermann, Fuga super el.leluia paschale. Les corals van continuar amb l’Ave Maria, primer en gregorià medieval i seguidament en la versió polifònica de T.L. de Vitoria.

Algunes de les obres van ser interpretades simultàniament pels dos cors, altres es van poder escoltar en les dues versions: gregorià i polifonia, com va ser el cas de Veni Creator, ben coneguda per molts dels assistents i que feia rememorar celebracions litúrgiques de fa uns quants anys o també el Pange Lingua, que va emocionar més d’un.

Algunes obres es van interpretar només amb l’orgue i tot seguit van ser interpretades per les corals, en els seus diferents estils i amb obres de Bach sobre himnes gregorians medievals o del segle X.

El concert, que va durar més d’una hora, va concloure amb la interpretació per l’organista d’una versió per a orgue del Pange Lingua del compositor José Lindón.

La bellesa del cant gregorià amb la magnífica interpretació de les corals i el organista, va complaure l’audiència que va reconèixer els treball dels cors amb forts i continuats aplaudiments.

Els dos directors van rebre un obsequi commemoratiu de mans de Jordi Peris, president de l’Agrupació de Confraries i Germandats de la Setmana Santa a Valls, entitat organitzadora de l’espectacle juntament amb l’Associació Amics de la Música i la col·laboració de la parròquia de Sant Joan Bautista de Valls.   

diumenge, 9 d’abril de 2017

Trio d'alta volada al Teatre Principal

Els Accentus Trio després del concert que van oferir al Teatre Principal de Valls dins del cicle
Nits de Clàssics. Foto: JOAN GASULL.

La proposta més recent de Nits de Clàssics, ha estat protagonitzada per una formació clàssica però infreqüent en les nostres sales de concerts.
Accentus Trio, format per Olga Domínguez (violoncel), Oriol Codina (clarinet) i Maria Molet (piano), és un grup molt jove que ha emergit de les programacions de concerts de cambra amb una notable qualitat, oferint un ampli repertori que va des del clàssic fins a la música del segle XX.
Al trio se li observa de seguida el comandament precís de Maria Molet, rellevant pianista, indicant molt correctament el tempo i l’ànim en cada obra.
A Olga Domínguez, violoncel·lista amb bona tècnica, encara li manca -segurament per la seva joventut-, una mica de vivesa perquè el so del trio arribi més equilibrat. En contraposició, destaca la força del clarinetista, Oriol Codina, a qui potser li va faltar, en algun moment, uns pianos necessaris per a l’equilibri precís.
Tot i aquestes petites concrecions la qualitat del trio és encomiable i l’audiència va gaudir d’un concert amb un repertori variat, atractiu i de bona qualitat.
L’explicació que l’Olga Domínguez va oferir del significat de l’obra de Josep M. Guix (1967), estrenada per a aquest trio va ser molt encertada i enriquidora.
Els comentaris van fer més entenedora la música descriptiva que van interpretar d’aquest jove compositor. Una música eclèctica i minimalista que va crear una atmosfera especial, plena de matisos sonors relacionats amb la natura.
Ha estat tot un luxe poder gaudir a Nits de Clàssics d’una composició d’aquestes característiques. La pluja, el so de les balenes i dofins van ser recreats a la perfecció convidant els espectadors a un viatge pels oceans.
L’obra més clàssica del repertori va arribar amb el Trio Op. 11 de Beethoven, un dels poquíssims trios per a clarinet d’aquest compositor. Una obra de joventut, on habitualment se sol substituir el clarinet pel violí.
En la interpretació del primer moviment, allegro con brio, hi van posar virtuosisme i també hi van donar un grau de patetisme; l’adagio, amb un únic tema, conduït pel violoncel que en uns moments va perdre protagonisme en front del clarinet.
 El temps més brillant, i més destacat en l’execució, va ser el tema con variazioni,  format per un tema inicial en forma de allegretto seguit de nou variacions. La novena és la que té més interès per la seva elaboració, on el piano es mou en dues tessitures ben equidistants, acompanyat pel clarinet i el violoncel. Sense dubte una bona interpretació del trio.
El repertori incloïa el Danzón, de Rivera i el Trio, de Nino Rota, conegut per les bandes sonores però no tant per la seva obra simfònica, i és d’agrair que aquesta jove formació el presenti en el seu repertori.
El concert va acabar amb una versió -i ja en són tantes-, del tango Oblivion del compositor argentí Astor Piazzolla, una milonga nostàlgica en què la violoncel·lista Olga Domínguez va mostrar la seva habilitat i expressió.
Agraint els aplaudiments del públic, van oferir repetir l’allegro final del  Trio de Beethoven, on es diverteix amb el seu tema inicial del darrer moviment, utilitzant-te’l com a fonament de breus motius fragmentats.
Els espectadors van poder gaudir d’un concert de cambra, protagonitzat per un grup inusual amb molt de talent que encara té molt de recorregut per endavant. 

dimarts, 4 d’abril de 2017

"El que més ens agrada és poder emocionar el públic"

Els Accentus Trio actuen al Teatre Principal de Valls aquest dijous,
dia 6 d'abril.
 Foto: ACCENTUS TRIO

Cronològicament formen part de la generació Millennial, però mirant la seva trajectòria ningú no ho diria.

Tenen poca presència a les xarxes socials, semblen poc interessats en les estratègies de màrqueting i, lluny de defugir el cara a cara, ells prefereixen el contacte proper i directe amb el públic.

L’Oriol Codina (clarinet), la Maria Molet (piano) i l’Olga Domínguez (violoncel) donen vida des de fa més de sis anys a l’Accentus Trio.

De dia són professors en algunes de les escoles de música més reconegudes de Catalunya; de  nit, es vesteixen per seduir.

Una de les seves principals virtuts és entusiasmar el públic.

Qui són els Accentus Trio?
“La nostra història es remunta a l’any 2011 quan a partir de l’espectacle infantil Acaba’t la sopa de la Fundació la Caixa les nostres trajectòries coincideixen i decidim fer un pas més, continuar endavant i actuar en el Festival Mas i Mas al qual vam ser convidats. Tot el que ha passat després ha vingut rodat”.

Clarinet, violoncel i piano. Molt agosarats, no?
“És tot un repte perquè es tracta d’una formació poc habitual, però a nosaltres ja ens venia de gust fer alguna cosa diferent.”

I com convencen el públic de què val la pena veure’ls i escolta’ls?
“Quan vam decidir de fer el trio amb aquest format ja vam pensar de seguida en un repertori capaç de captar l’atenció de l’espectador, un repertori més modern amb compositors com Rota, d’Rivera o Piazzolla i, de moment, pensem que funciona perquè a la gent li agrada aquesta música. A més, tenim una manera de fer molt propera, trencant qualsevol barrera que hi pugui haver entre nosaltres i el públic. Parlem amb els espectadors i els introduïm en els temes que portem.”

Noten de seguida quan el públic és entès en la matèria?
“Toquem per a tots els públics. Ja sabem hi ha públic que és expert en l'àmbit musical, però també hi ha espectadors que no són tan habituals de l’escena musical. A nosaltres el que ens importa és crear el clímax necessari per tal que sentin la música que toquem. El que més ens agrada és poder emocionar el públic.”

Parlant d’emocions... en el seu repertori porten un tango de Piazzola, del que se n’han fet infinitat de versions amb resultats ben diferents. Com és el seu Oblivion?
“Nosaltres tenim la Maria Molet, la pianista, que és una experta en tangos. Aquest fet ens ajuda molt a interpretar la versió que hem escollit, un arranjament que ja estava fet i que ens agrada molt d’interpretar”.

I del Trio per a clarinet, violoncel i piano, de Beethoven, què me’n diu?
“Doncs que és una obra que demana molt. Cal tenir ben present que va ser escrita fa dos-cents anys, en l’etapa de joventut de Beethoven. En tot aquest temps la sonoritat del piano i del clarinet han canviat molt. Ara són instruments més potents i els músics ho hem de tenir en compte a l’hora d’interpretar obres com aquesta. Per al piano aquesta és una obra d’alta exigència. Tot plegat ens requereix buscar un equilibri”.

Per arrodonir l’espectacle porten Soroll d’aigua, una obra absolutament contemporània de Josep M. Guix, dedicada al trio.
“Sí, per a nosaltres va ser tot un luxe poder estrenar aquesta obra dedicada al trio durant el darrer festival Mas i Mas. No podíem prescindir d’una peça com aquesta en la gira de Joventuts Musicals de Catalunya.”

Què fan quan no toquen amb l’Accentus Trio?
“Tenim vida més enllà de l’Accentus Trio. Tots tres, a més de concertistes som professors de música i també actuem amb orquestres o amb formacions de cambra”.

Quins projectes els esperen quan acabin la gira de Joventuts Musicals per Catalunya?
“La gira la finalitzarem el 14 de maig i ja tenim altres coses en ment, però encara estan en un fase molt incipient.”


Aquest dijous, dia 6 d'abril, a 2/4 de 9 del vespre, tindrem l'oportunitat de veure i escoltar els Accentus Trio al Teatre Principal de Valls dins del cicle Nits de Clàssics.


diumenge, 26 de març de 2017

Música de cine al Teatre Principal

Els Barna Brass durant la seva actuació al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL
Per quarta vegada en aquesta temporada es van exhaurir els programes de mà del cicle  Nits de Clàssics al Teatre principal.

Això vol dir que es va omplir el teatre fins al tercer pis. Aquest fet ens podria fer pensar que a Valls l’afició per la música ja és tot un fenomen, però dissortadament no es així.

La gran afluència de públic més aviat es deu al fet que alguns concerts resulten força atractius per als vallencs que no s’acaben de decidir a incorporar-se al món de la música.

El concert dels  Barna Brass -quintet de metall-, tenia un repertori amb l’atractiu  suficient per omplir el teatre, com així va succeir.

Els Barna Brass són músics de la Banda Municipal de Barcelona, que també formen part de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i que tenen un bagatge d’actuacions amb grans orquestres del país, i que amb un repertori de bandes sonores ben populars com a proposta del programa, van motivar aquest resultat.

El concert es va fer curt pel que fa a l’aspecte musical ja que va ser un mostreig d’obres musicals que formen part de bandes sonores prou conegudes i escoltades.

Els músics es van barrejar entre el públic i es van repartir per la platea per recrear l'efecte dolby. Foto: JOAN GASULL

En totes les interpretacions en van fer una introducció prèvia. En algunes amb més dedicació que en d’altres, com ara La pantera rosa, o també Indiana Jones i, en d’altres, va ser va ser realment escàs com ara West Side Story o el Fantasma de l’òpera, que haurien pogut tenir una major recreació.

Totes les obres d’aquest repertori no estan escrites per a instruments de vent, sinó que la versió original és per a grans formacions orquestrals, és a dir, tal com s’interpreten en les bandes sonores dels films. 

Les adaptacions van resultar estranyes als espectadors que ja coneixien la versió original. Barna Brass és un quintet de vent, amb versions ben arranjades i ben interpretades, però el so no és l’orquestral.

Tampoc cal no oblidar que els Barna Brass, com a músics de la Banda Municipal de Barcelona que són, tenen una dedicació especial a fer pedagogia de la música amb tallers adreçats als més petits. I aquest fet podria haver influït en el format que van usar en aquest concert a Valls.

Els infants, que poques vegades aprofiten la gratuïtat del cicle Nits de Clàssics (entrada de franc fins als 18 anys) en aquesta ocasió sí que van tenir una presència destacada dins del teatre.

Tant és així que els Barna Brass van marxar cap a casa amb alguns dibuixos de la seva actuació, obsequi d’un vailet que els havia estat seguint amb atenció durant tot el recital.


La popularitat del repertori, amb obres tan conegudes pel públic que omplia el Teatre Principal, i la qualitat dels intèrprets, va agradar a la majoria del públic que va sortir molt complagut del concert.   

dimarts, 21 de març de 2017

Els que més brillen dins l'orquestra

Els integrants del Barna Brass Quintet actuen a Valls aquest dijous dins del cile Nits de Clàssics. Foto: MAY ZIRCUS
Trompetes, saxos, trombons, tubes i trompes són els instruments que més brillen en una orquestra, i no només pel seu efecte metàl·lic. Creen un clímax inigualable i sense ells qualsevol formació simfònica actual quedaria incomplerta.

Ravel, en la supèrbia orquestració que va fer de l’obra Quadres d’una exposició, de Mussorgsky, va elaborar una disposició de la secció de metall del tot magistral, i Mahler i Strauss van considerar aquests instruments del tot imprescindibles.

Santiago Gozálbez, Jesús Munuera, Manolo Montesinos, Rubén Zuriaga i Toni Chelvi saben molt bé de què parlem. La seva vida és la música, i els seus instruments: els de metall.

Junts formen la Barna Brass Quintet, una formació de cambra que representa una ocasió única per als espectadors del Teatre Principal d’assistir a un espectacle excepcional.

Barna Brass Quintet té una història que es remunta a l’any 1975. Això és mitja vida. Com és possible sostenir en el temps una formació d’aquestes característiques?
“Som una extensió de la Banda Municipal de Música de Barcelona. Músics professionals que ens dediquem exclusivament a la música. Això fa possible que sempre hi hagi un relleu generacional que garanteix la continuïtat de la formació. I també és un gran avantatge perquè al tenir els mateixos horaris també ens resulta més fàcil poder quedar per assajar i fer concerts.

Des de quan toquen junts?
“Des de fa més de quinze anys. Menys el trompetista -el Jesús Munuera-, que s’hi va incorporar fa dos anys, la resta ens coneixem de fa temps i a l’hora de tocar això ens va molt bé perquè tenim una bona complicitat entre nosaltres”.

Com és el seu dia a dia amb la Banda Municipal de Música de Barcelona?
“Tenim la seu a l’Auditori i disposem d’un cicle de concerts que el despleguem durant la temporada. També desenvolupem un projecte educatiu per apropar la música als més joves. I com a treballadors municipals que som  tenim, en certa manera, l’obligació de portar la música als barris. De dimecres a diumenge assagem i fem concerts.”

Quina és l’essència dels Barna Brass Quintet?
“Els Barna Brass tenim una àmplia gamma de propostes musicals i concerts didàctics. D’una manera continuada hem de dissenyar repertoris nous, sobretot perquè no és habitual poder escoltar un quintet de metall i no hi ha moltes obres originals per a aquest tipus de formació. Per tant les hem d’adaptar nosaltres mateixos. Per a la gent és tota una sorpresa sentir en un quintet de metall obres i composicions que ja coneixen en altres formats”.

Quin és el principal repte d’una formació com els Barna Brass Quintet?
“D’entrada hem de dir que tocar junts és molt important i que fer-ho d’una manera homogènia és essencial. El resultat ha de ser com si es tractés d’un dibuix únic amb un estil uniform.”

I la convivència entre vostès?
“Cada músic és flexible amb el tracte i la relació professional amb els altres. Sabem que per a cadascun de nosaltres tocar a la banda i amb el quintet és un sobreesforç  i per poder compatibilitzar les dues coses cal una bona sintonia entre tots nosaltres”.

A més de tocar amb la Banda Municipal de Barcelona i amb la Barna Brass, fan concerts com a solistes amb altres formacions?
“De vegades fem de músics de reforç per a orquestres com la del Liceu, l’OBC o la del Vallès, entre d’altres.”

Per a la seva actuació al Teatre Principal de Valls porten un repertori basat en el món del cinema.
“Els Amics de la Música ens van proposar de fer un programa basat en música de cine, i a nosaltres ens va agradar molt la idea, però també inclourem algunes peces clàssiques, força conegudes que, tot i no ser compostes especialment per al cinema, sí que han estat usades en diferents pel·lícules i que són de compositors clàssics com ara Offenbach, Verdi, Bizet, Händel o Pachelbel.”

Ja tenen disc?
“Doncs encara no, però molt aviat el tindrem. De fet ja hem acabat l’enregistrament i l’estrenarem a l’abril a Olot, ja que el compositor de les obres que hem enregistrar –Joan Maria Riera- és d’Olot.”

I ens faran un tast?
“Es tracta de música contemporània i quedaria una mica fora de lloc incloure cap peça d’aquestes en un concert que basarem en melodies de bandes sonores o utilitzades en el món del cinema. Potser en una altra ocasió...”

dimecres, 15 de març de 2017

Passió per l'altra identitat

La soprano en una imatge d'arxiu. Foto: operamontblanc.blogspot.com

Montserrat Garcia Gassió (Valls, 1973) té una dicció clara i un timbre de veu potent i llustrós. Quan parla la seva cadència és musical i la rialla que l’acompanya la deixa en evidència.

No ho pot amagar: ella va néixer cantant i per cantar. Dit així, qualsevol lector podria pensar que estem parlant d’una artista ben reconeguda, però res més lluny de la realitat.

Formada amb alguns dels millors especialistes en música i cant com ara Paul Farrington, Viv Manning, Helen Rowson Gudrum Bruna, Enriqueta Terrés, Eduard Gimeno o Francesca Roig, ella va trobar-se amb el dilema d’haver d’escollir entre vocació i professió.
Quan el cap i el cor li ho demanen, aquesta empresària i directora de Torrons Garcia Sirvent, orgullosa de ser l’hereva d’una reconeguda nissaga torronaire, es lliura amb passió a la seva altra identitat: la de soprano.

De vostè no hi ha ni rastre a internet. És volguda aquesta absència?
“Sí, totalment. Em dedico a una altra feina que no és la de cantant. Sóc la tercera generació d’una família torronaire i això requereix molta dedicació. Es tracta d’un treball completament artesanal.”

Aleshores d’on li ve això de la música?
“La música sempre m’ha agradat. De petita vaig voler estudiar música i amb el pas dels anys vaig entrar en el món del cant fins que em vaig tirar a la piscina”.

Què vol dir?
“Doncs que vaig voler experimentar, introduir-me en el camp professional. I així és com vaig arribar a l’Orfeó Català on hi vaig ser durant quatre anys,  arribant-ne a ser soprano solista.”

I després de l’Orfeó Català què va venir?
“A l’Orfeó Català em vaig adonar de la gran exigència que requereix aquest món. No tenia temps per a la meva vida personal i va arribar el moment de triar entre la meva professió –fer torrons- o apostar per la música i, finalment, vaig optar per seguir a la meva empresa”.

Què li va fer decantar la balança cap a un costat o un altre?
“Ja tenia 34 anys i a aquesta edat ja no hi ha opcions per presentar-se a concursos ja que la majoria fixen els 28 o els 30 anys com a edat límit. Els concursos de cant serveixen per a alguna cosa i es converteixen en un gran impuls per a la gent que busca un lloc en el terreny artístic. A més, jo ja portava anys combinant feina i vocació, i m’adonava que el món del cant professional em requeria un sacrifici que jo no estava disposada a fer.”

Això que li he comentat abans d’internet ho he exagerat una mica. Sí que he trobat algun enregistrament seu i, la veritat, és que m’ha sorprès la qualitat de la seva veu?
“Molta gent m’ho ha dit, professors, amics, gent que m’ha sentit per primera vegada i que li ha agradat la meva veu, i també hi ha gent que m’ha comentat allò de què ningú és profeta a la seva terra.”

Com és que no l’hem sentit cantar gaire a Valls?
“Doncs no ho sé. Hi vaig actuar l’any passat amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de l’Associació de les Dones de Valls, al Teatre Principal. Va ser perquè m’ho van demanar i jo ho vaig fer encantada.”

Doncs ara hi torna per segona vegada...
“Sí, però en aquest cas és com si fos la meva estrena en aquest escenari. EL Teatre Principal representa tot un símbol dins la meva vida perquè sempre hi havia fet teatre i ara em fa molta il·lusió poder tornar-hi”.

I ho fa acompanyada d’un altre vallenc, el pianista Medir Bonachi.
“Sí, a ell el conec des que va néixer. Mai hem tingut l’oportunitat de tocar junts i ara que tenim la possibilitat de fer-ho hem triat un repertori que ens va molt bé a tots dos. Una de les raons per la qual vaig renunciar al cant com a professió va ser perquè volia cantar el que a mi m’agradava i amb qui jo volia, i això és el que faig ara. En aquest concert hem preparat un ventall molt variat d’obres que estem segurs que agradaran a tots els espectadors.”

Com ho fa per mantenir en forma la seva veu?
“És important tenir a punt la veu perquè de la mateixa manera que un atleta si no entrena perd musculatura, un cantant perd les seves facultats si no continua estudiant i educant la veu. Per això, i aprofitant que la feina la tinc establerta, en part, a Vilafranca del Penedès, canto amb la Polifònica i continuo estudiant setmanalment tant amb professors com a casa.”

Què li queda de Valls a la seva vida?
“A Valls hi vaig créixer, m’hi vaig fer gran, però ara per motius professionals la meva vida discorre entre Xixona i Vilafranca del Penedès. I, és clar, em fa molta il·lusió poder-hi tornar”.

Canta mentre treballa?
“Doncs sí, la veritat és que a la botiga que tenim a Vilafranca hi organitzo algun recital de tant en tant i el públic ho agraeix".

dimarts, 14 de març de 2017

El poder ocult de la viola

Agnès Mauri i Benedek Horváth durant el concert de viola i piano que van oferir al Teatre Principal. Foto: JOAN GASULL
Dos joves artistes, però amb gran presència internacional, van ser els intèrprets del concert Fantasies d’una viola, el dijous, dia 9, al Teatre Principal: Agnès Mauri, viola (Vic, 1992) -actualment resident a Basilea-, i el pianista Benedek Horváth (Budapest, 1989).

Un programa imaginatiu i divers els va permetre demostrar perquè són un duo de molta qualitat, a més de gaudir d'una gran projecció a nivell internacional.

El fil conductor del concert va ser la fantasia amb obres d’èpoques i estils diferents, on el concepte fantasia va canviant de connotació.

El recital, amb dues parts ben contrastades, va mostrar una primera part d'una bellesa extrema, amb una Agnès Mauri confrontada, sense cap altre ajut que el seu instrument, a la complexitat i simplicitat de la Fantasia número 7, de George P. Telemann; la Sonata per a viola Op.11, de Hindemith, i la Op. 73 de Schumann.

A la segona part, Agnès Mauri va compartir amb el públic l’obra Jardins del silenci, de Miquel Oliu -dedicada a la violista-,  i el ballet Romeo i Julietta, de Prokofiev, en versió per a viola i piano.

El repertori per a viola i piano anterior al segle XX és relativament escàs, un fet que explica la freqüència amb què els intèrprets d'aquest instrument executen transcripcions o adaptacions. Un dels casos més coneguts és l'obra de Propkofiev amb arranjament de V. Bosisosky.

Entre les obres interpretades cal destacar, tant per la qualitat com per l’execució, la primera Sonata per a viola i piano, Op. 11 Núm. 4 de Paul Hindemith. Composta el 1919, és la quarta de cinc sonates instrumentals que componen el seu Opus 11. Aquesta sonata i la següent, l’ Opus 11 Núm. 5 per a viola i en solitari, marca la decisió de Hindemith d'abandonar el violí per la viola.
Un primer pla de la violista en l'execució d'una de les obres en el recital Fantasies d'una viola.
Foto: JOAN GASULL.

Mauri i Horváth, van fer una interpretació exquisida. La viola, obrint un diàleg amb el piano -encara silenciat- que, després d’uns compassos replica la melodia. Tots dos instruments desenvolupen una figura rítmica: uns compassos amb el piano silenciat i el tema passa seguidament entre els dos instruments. Uns moments en què Agnès Mauri va demostrar el seu gran virtuosisme.

Tot això passava en el breu primer moviment Fantasia. El darrer moviment té sis variacions del tema que prové de l’anterior moviment. La viola de la jove intèrpret pren aquí el seu caràcter més noble, més sobri, tot fusionant-se amb el piano per a assolir una sonoritat conjunta.

En el concert va destacar el notable poder expressiu de la viola. Agnès Mauri li dóna un accent més aviat suau, intimista i una mica malenconiós. Més en els passatges de legato que en els de virtuosisme, tot i que exhibeix una tècnica pulcra i exquisida.

Tot això ho va poder comprovar el públic en l’obra de Miquel Oliu, Jardins del silenci, obra que forma part de l’encàrrec de Joventuts Musicals de Catalunya i la Fundació Ferrer-Salat per a la Xarxa de Música 2016-17, i que l’autor va dedicar a Agnès Mauri havent-la treballat conjuntament.

Tots dos intèrprets va aconseguir crear aquest “jardí sonor” a partir dels diferents timbres, registres i sobretot del material harmònic, que té un rellevant paper colorista i constructiu dins l’obra, amb una recreació sonora que va augmentant al llarg de les tres parts en què s’articula.

Una obra, que per les seves característiques, pot arribar a fer difícil d’entendre per a l’espectador.

En l’espectacular Romeo i Julietta, de Prokofiev, la viola i el piano van estar esplèndids, marcant amb precisió els tempo i el lirisme en els diferents moviments de l’obra.

Els espectadors van recompensar l’excel·lent actuació d’Agnès Mauri i Benedeck Horváth amb llargs aplaudiments i el duo els va regalar Jota de Manuel de Falla.

Un concert d’alta qualitat per a uns intèrprets joves i amb molt de talent que es troben en plena expansió de la seva trajectòria professional. 

"La filla esborrada", de Margarida Aritzeta, omple el Teatre Principal

D'esquerra a dreta, Isabel-Clara Simó, Anton Cardó, Margarida Aritzeta, Elena Gragera, Ariadna Mariné i Marc Ayala. Foto: JOAN GASULL

A tots els qui hem preguntat si recordaven una presentació tan concorreguda, responien esbalaïts que, com a molt, les més generoses estaven en el mig centenar de persones.


I és que el dimarts, dia 7 de març, es produïa un fet inusual en el món de la cultura de la ciutat de Valls. La presentació d'una novel·la omplia un espai de les dimensions del Teatre Principal.

Al voltant de la presentació del darrer treball de l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta, la novel·la La filla esborrada (Capital Books) hi confluïen  representants de diferents gèneres artístics, i de personatges ben reconeguts dins d’aquest món de la cultura.

Poques vegades coincideixen en un acte cultural una diversitat tan àmplia en l’àmbit de les arts; més aviat ha estat una excepció afavorida per la textura de La Filla Esborrada.

Una presentació en què l’escriptora Margarida Aritzeta era acompanyada pels Amics de la Música de Valls; l'escriptora Isabel-Clara Simó; el pianista Anton Cardó, i la mezzosoprano Elena Gragera.

Ariadna Mariné i Marc Ayala van introduir l’audiència en la nova obra d’Aritzeta amb un tastet del textos de La filla esborrada.

El president dels Amics de la Música de Valls, Roman Galimany, va obrir la vetllada destacant la magnificència que representava que l’escriptora Isabel-Clara Simò, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017,  tingués cura de la glossa de l’obra.

Isabel-Clara Simó va destacar de La filla esborrada l'elaboració d'un clima que atrau al lector, la construcció d'alguns personatges, principalment el de la protagonista que, com va dir, "passarà a la història", la musicalitat present en la descripció de fenòmens naturals com la pluja i el vent, i la tècnica narrativa.

La novel·lista d’Alcoi, va  excel·lir el treball de recerca històrica del relat i la seva relació en treballs precedents, així com el conjunt de l'obra que posa de relleu la trajectòria literària que acumula l'escriptora de Valls. Isabel-Clara Simó va cloure la seva intervenció amb la lectura d'un fragment  per tal de subratllar el ritme i la cadència musical de la novel·la.
Un moment del concert que van oferir Anton Cardó i Elena Gragera. Foto: JOAN GASULL
En la segona part de la vetllada la protagonista va ser la música. Anton Cardó (piano) i Elena Gragera (mezzosoprano) van interpretar tots els temes musicals que apareixen en la novel·la: Lieder de Schubert, Schumann i Wolf, i uns fragments de les Variacions Goldberg de J.S. Bach, entre altres.

Elena Gragera és una gran especialista en aquest gènere, administrant amb elegància i expressió una veu homogènia, amb una línia que construeix un fraseig amb naturalitat i intensitat, i on sempre l’hem vist molt  còmoda.

En aquesta ocasió amb un repertori amb què va emocionar el públic en molts moments com ara amb el Der blinde Knabe, Heidenröslein, i el dramàtic Eirlkönig, per destacar-ne algunes, ja que totes van ser esplèndidament interpretades.

Un repertori que va arribar a tothom. Sempre acompanyada d’un piano còmplice per arrodonir una interpretació ben conjuntada.  
  
Margarida Aritzeta va donar les gràcies a tots els participants i als espectadors als quals ja els havia donat pistes sobre  l’objectiu de la seva obra.

dimarts, 7 de març de 2017

"La imaginació és clau"

Agnès Mauri és la protagonista del concert de viola i piano programat pels Amics de la Música de Valls, aquest dijous, dia 9 de març (20.30 h) al Teatre Principal. L’acompanya el pianista Benedek Horváth, un jove hongarès distingit amb premis de gran prestigi com ara el Rahn Musikpreis Wettbewerb (2016) o el Kiefer Hablitzel Wettbewerb (2015).

Agnès Mauri, una violista imaginativa i de gran sensibilitat en les seves execucions, està immersa en una gira per tota Catalunya que tancarà el 28 de març a Sant Boi de Llobregat després d’haver passat per Torroella de Montgrí, Vilafranca del Penedès o Tarragona. És, per tant, una ocasió única per al públic del cicle Nits de Clàssics, assistir al concert d’una de les solistes amb més projecció a nivell internacional.

En la carta de presentació d’aquesta jove vigatana hi ha el guardó que va obtenir el 2015 com a guanyadora del concurs El Primer Palau. Els experts diuen que Agnès Mauri destaca per la seva “presència a escena, la qualitat del so i la maduresa interpretativa”.

Ha portat la seva música a festivals com ara el Kammermusikfestival Basel, de Suïssa; l’International Musicians Seminar-Prussia Covea, d’Anglaterra; el Schleswig-Holstein Musik Festival d’Alemanya o el Festival Castell de Perelada.

Perquè pugueu conèixer millor el tarannà de l’Agnès Mauri i les seves reflexions us convidem a llegir l’entrevista que recentment ha publicat Joventuts Musicals de Catalunya a la seva pàgina web i que us reproduïm a continuació.

Com és que vas decidir interpretar música clàssica?
“Tot va començar gràcies als meus pares, que em van portar a una coral infantil, al Cor Cabirol, tot i que abans ja tocava el piano que teníem a casa. Allà els van convèncer que em portessin també a l'escola de música. Quan va arribar el moment d'escollir un instrument, tenia molt clar que en volia aprendre dos: el piano, perquè aleshores ja era el meu instrument de casa, i un de nou, que volia que fos el violoncel, però que finalment va ser la viola. Des de llavors, m'han acompanyat fins al dia d'avui”.

Què sents quan estàs immersa en un concert? Què et passa pel cap?
“M'és difícil descriure-ho des de dins perquè és un moment d'acció. Diguem que la reflexió i els pensaments em vénen després del concert (tot i que no sempre em recordo de tot el que voldria recordar). En el moment del concert, sí que estic receptiva amb la música que acabo de fer sonar, amb la que acaba de fer el pianista, amb l'atmosfera que m'arriba del públic, amb com respon l'acústica, encara que no a tota la informació que rebo hi dono la mateixa importància en cada moment. Però crec que el més important, i que alhora em permet estar receptiva, és que mentre estic tocant, la meva ment és més o menys en una línia molt fina entre el present i el futur. La imaginació és clau. Ara bé, què sento amb la música, això és impossible d'explicar. Però suposo que precisament d'això es tracta i per això existeix”.

Com veus la situació de la música clàssica al nostre país?
“M'alegra molt haver pogut estudiar a casa en un centre superior tan especial com l'ESMUC, amb professors de primer nivell, on hi conviuen clàssica, jazz, moderna, flamenco, antiga, musicologia... Hi ha pocs centres tan complets a Europa. I poder estudiar en escoles de música com la de Vic, que ara ja és conservatori, i veure que la música s'ha anat estenent en pobles on abans els nens no hi tenien accés... De totes maneres, encara queda molta feina per fer. I quan em pregunto per què, acabo arribant sempre a una conclusió semblant. Estic convençuda que molts problemes i dificultats en què no només es troben els músics professionals, sinó també la societat en general, es podrien solucionar si s'apostés per un impuls molt més gran en l'educació musical i artística a les escoles i instituts”.

Prens part a la Xarxa com a guardonada, l'any 2015, als premis El Primer Palau. Quina importància creus que tenen els concursos en la carrera d'un jove músic?
“El Primer Palau és una plataforma de llançament d'artistes singular. Quan m'estava preparant, tenia companys aquí a Basilea que es quedaven amb la boca oberta quan els deia que el mateix concurs consistia a fer un recital obert al públic al Palau de la Música, on hi hauria també un jurat. En cap moment vaig tenir la sensació d'estar competint amb algú, sinó d'estar fent un concert molt especial amb un públic molt acollidor que sentia a prop, i tenia una sensació de celebració, notava que era un dia important. Amb aquest tipus de concurs, molt més realista que altres concursos, crec que es pot valorar el músic en la situació de performance idònia, és a dir, en un concert. Al mateix temps, el músic té l'oportunitat de gaudir i aprendre de l'experiència de tocar en una sala tan emblemàtica i única com és el Palau de la Música”.

Parla'ns de les peces que interpretaràs als concerts de la Xarxa. Per què les has escollit?
“El fil conductor és la fantasia. Totes les obres són d'èpoques i estils diferents, on el terme fantasia va canviant de connotació. També hi ha una obra sorpresa de Miquel Oliu  escrita per a l'ocasió, que tant a en Benedek com a mi ens fa molta il·lusió presentar!”

Coneixes el moviment de Joventuts Musicals? Què en penses de la seva activitat?
“És una oportunitat increïble per als joves músics com jo per agafar experiència en el terreny. És magnífic no haver-se de preocupar d'organitzar els concerts, poder oferir recitals a diversos llocs de tot Catalunya, poder conèixer sales i públics diferents, etc. I tot això sabent que mentrestant a darrere hi ha algú que està fent una feina i un esforç increïble, que et valoren i confien en tu. Per a mi, serà la primera vegada que faig tants recitals de viola i piano seguits. En tinc moltes ganes!”

A banda de la teva participació a la Xarxa, quins són els teus propers reptes professionals?
“En general, seguir aprenent i seguir buscant la meva millor manera de portar la música al públic en cada nou concert, aprofitant que aquest any en tinc molts. I un altre repte de cara a la meva professió que fa uns mesos que em volta pel cap és aprendre una nova llengua, però no diré quina fins que ho sàpiga dir en la nova!”


QÜESTIONARI
  • Un instrument (a banda del teu): El violoncel
  • Un director: Nikolaus Harnoncourt, Carlos Kleiber
  • Un solista: Martha Argerich, Jordi Savall, Ivry Gitlis...
  • Un grup de cambra: Tocar amb els meus amics!
  • Un compositor: Franz Schubert
  • Una obra musical: Hi ha obres com el Quintet en Do major, D.956 de Schubert que són de les meves preferides, i després n'hi ha d'altres que les escolto tants cops seguits com em deixen... la pobra d'ara és el 2n moviment del 2n Concert per a violí i orquestra de Prokofiev
  • Un llibre: Les Narracions completes, de Kafka
  • Una ciutat: Com a bona vigatana, Vic! Però també estic molt bé a Basilea, on visc actualment
  • Un lema o refrany: "Abans de dir que sí, pregunta-ho al coixí"
  • Un somni: mmm... un concert per a viola i orquestra de Beethoven no estaria malament!