dimarts, 26 de setembre de 2017

L'essència més pura del jazz vocal

La cantant Celeste Alías durant el concert al Teatre Principal de Valls,
el passat 21 de setembre en el festival Nits de Clàssics. Foto: ALBERT NEL·LO
Ens ho avançava el bateria Guillem Arnedo en l’entrevista del post anterior: “Celeste Alías els hipnotitza a tots”. I tenia tota raó perquè la cantant va encisar l’audiència del Teatre Principal de Valls en un concert de luxe que va servir per a inaugurar d’una manera brillant el cicle Nits de Clàssics.

En aquesta ocasió, a més, amb la presència d’una vintena d’alumnes de l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard entre el públic, que van viure l’exhibició de músics de primer nivell com una classe magistral d’aquelles que fan pedagogia i que deixen una empremta inesborrable. 

Els estudiants van sortir del Teatre Principal captivats per l’espectacle de jazz que acabaven de presenciar i amb moltes ganes de poder tornar a una nova cita amb Nits de Clàssics, un festival que precisament té entre els seus objectius fer accessible la música als més joves i que ofereix els abonaments gratuïts als menors de 18 anys.

El concert tenia com a principal reclam el pianista nordamericà Michael Kanan, i no va decebre: el seu tarannà, la seva actitud, les mans i, fins i tot, la seva manera de vestir, tot acompanyat d’una sensibilitat especial per a interpretar el jazz, van submergir el públic en una atmosfera ben característica de les sales més reconegudes dels Estats Units.

 És clar que aquesta translació no hauria estat possible sense la complicitat d’un elenc de músics perfecte per a una nit de jazz excepcional a les comarques tarragonines en què el grup tancava gira a l’Estat espanyol presentant el seu segon disc: Let’s sing Oscar Hammerstein II.

Guillem Arnedo i la seva bateria feia estona que levitaven en una perfecta sincronització amb Michael Kanan quan ja va integrar-se a l’escenari Celeste Alías, una veu clara i transparent, sense fissures, potent quan els canons ho manen; subtil i delicada quan arriben els moments clau. Als espectadors que encara no coneixien Celeste Alías els va deixar una agradable sensació que recordaran durant molt de temps.

Mentrestant, el contrabaixista Dee Jay Foster -format íntegrament als Estats Units-, aportava el ritme d’una manera magistral amb la seva màquina de fer jazz, i Jaume Llombart, una figura de la guitarra en el gènere jazzístic, s’incorporava a meitat del concert per arrodonir la presentació de Let’s sing Oscar Hammerstein II.

Durant una hora i mitja la formació va anar desgranant els temes del segon àlbum: una sèrie de composicions extretes de diferents musicals que el bateria Guillem Arnedo va seleccionar personalment d’una manera molt meticulosa per poder donar forma al disc. Showboat (1927), Oklahoma (1943) South Pacific (1949) i The King and I (1951) totes amb lletra d’Oscar Hammerstein (Nova York, 1895-1960) van deixar el públic embadalit i amb ganes de més jazz.

No se’ns fa gens estrany, doncs,  que Michael Kanan, admirador del grup des que fa deu anys es van conèixer en una classe magistral a Begues, hagi volgut segellar aquest vincle musical amb un disc que manté l’essència més pura del jazz vocal.


diumenge, 17 de setembre de 2017

"Sempre ha existit molt bona connexió entre Michael Kanan i nosaltres, i aquest vincle ha culminat amb un disc"

Guillem Arnedo (bateria) en primer terme i, darrera seu, a l'esquerra el pianista Michael Kanan que, de manera excepcional fa una mini-gira per l'Estat espanyol que acaba justament al Teatre Principal. Foto. ELENA HUNTER.
L'aclamat pianista Michael Kanan tanca la seva gira per l'Estat espanyol amb els Guillem Arnedo Band & Celeste Alías amb un concert al Teatre Principal de Valls

ANNA ESTALLO /Valls

No és casualitat que els Guillem Arnedo Band & Celeste Alías tinguin al seu costat una primera figura com Michael Kanan.

L’aclamat pianista nordamericà, caracteritzar per una sensibilitat especial i una autonomia que el fa únic en les seves decisions, es va fixar, sobretot, en la capacitat de sentir i en la manera d’emocionar el públic que té aquesta formació quan interpreta les lletres dels estàndards del jazz. Són músics d’un nivell extraordinari i una veu singular com la de Celesta Alías que desferma passions.

El pianista i la banda es van conèixer fa una dècada i des d’aleshores no s’han separat. La gira excepcional per l’Estat espanyol de només una setmana acaba justament al Teatre Principal de Valls.

Quin és l’origen de la seva relació amb Michael Kanan?
“Fa uns nou anys que ens coneixem. Michael Kanan intervé cada estiu en  un seminari de jazz que es fa a Begues i que va impulsar el músic Jorge Rossy. Allí nosaltres el vam conèixer quan encara érem alumnes del seminari i, per tant, en tot aquest temps Michael Kanan ha vist tota la nostra evolució fins a músics professionals. Sempre ha existit una molt bona connexió entre ell i nosaltres i aquest vincle ha culminat ara amb un disc.”

Què és el que li ha agradat a Michael Kanan dels Guillem Arnedo Band per voler implicar-se en aquest projecte?
“El nostre interès per les lletres, per les melodies i per l’essència dels temes que provenen dels estàndards del jazz, musicals de Broadway, cançons molt famoses de fa cent anys o més. Ell és dels Estats Units i allí és tota una tendència donar importància a la lletra, un fet que aquí potser ens queda més lluny per raons de l’idioma que no ens resulta tant familiar.
Pensant en el disc vaig seleccionar els quatre musicals que més m’agraden i d’aquesta selecció vaig agafar les peces que per a nosaltres eren més significatives. El tema de l’emoció i del sentiment és el que les ha unit en aquest àlbum. Això és una cosa que en certa manera hem après de Michael Kanan. La lletra sempre ens ha de dir alguna cosa, sinó no ho podríem tocar.”

Precisament en aquesta petita gira per l’Estat espanyol presenten aquest seu segon disc Lest’s sing Oscar Hammerstein II. De què parlen aquestes lletres?
“Bàsicament de les relacions personals, de l’amor, el desamor, les pèrdues, els descobriments... és com la vida mateixa.
Hi hem incorporat els temes dels musicals Showboat, el més antic de tots i el que parla de la història d’un vaixell en el qual viatjaven els artistes pel Mississipi; Oklahoma, una història de poble; The King and I que tracta sobre una història basada en el xoc entre Orient i Occident, i South Pacific, un relat basat en les vivències d’uns militars durant la Segona Guerra Mundial.”

A més d’aquest segon disc ja n’han gravat un tercer que també inclou la participació de Michael Kanan.
“Sí, aquest estiu hem gravat un altre disc. Es tracta d’un trio amb piano, contrabaix i bateria, però sense veu. El context de piano trio, el tema de la improvisació i la interacció entre tots tres el fan completament diferent del segon disc. L’hem gravat a l’estudi del Jorge Rossy i, tot i que encara no tenim discogràfica, segur que no ens faltaran propostes; tenint un pianista nordamericà que és tot un referent de la música jazz hi haurà molt d’interès a editar aquest tercer àlbum.”

Com es veuen dins el panorama de la música jazz?
“Som la primera generació que va sortir de l’ESMUC, portem gairebé quinze anys fent concerts i combinant els escenaris amb la tasca com a professors de música.”

En l’imaginari col·lectiu existeix la idea de què els afroamericans són únics fent jazz.
“És cert que el jazz va néixer com a conseqüència de tot el procés d'esclavitud que van patir els africans quan els  van portar a Amèrica, on es van unir amb la música europea dels habitants que hi havia allí. Però sense cap mena de dubte es pot fer jazz igual de bé si no ets afroamericà i d’això en tenim molts exemples, és una qüestió de ritme i sentiment; el jazz té un llenguatge que és universal.”

El públic d’aquí com ha rebut aquesta mini-gira que estan fent amb el Michael Kanan?
Fins ara hem tingut molt bona acollida, es nota que la gent ho viu amb passió perquè sempre en vol més; la Celeste els hipnotitza a tots.”

I Michael Kanan com ho rep?
“A ell el sorprèn que aquí hi hagi tant d’interès i tanta predisposició a escoltar, ho rep molt positivament i per això ve aquí.”

A l’Estat espanyol poden viure exclusivament dels concerts?
“És molt complicat i no només per un tema econòmic sinó per un tema laboral. És un desastre com s’aplica  la regulació laboral, i l’estat de precarietat és constant. Hi ha una llei, però ningú la compleix.
La llei per la que ens regim els músics és un decret del 1985 que diu que qui organitza un espectacle és qui ha de contractar laboralment un músic, això vol dir que ens haurien de fer una nòmina a cada lloc on anem a tocar, però això no ho compleix ningú. Dins d’aquest panorama s’han obert vies alternatives que ens condueixen a  la precarietat.”

I si es no es compleix la legalitat com és que no s’intervé?
“Sí que es va intervenint, per exemple s’han tancat empreses de facturació que només es dediquen a això, posen multes. Però també saben que si miren molt prim no quedarà ningú.
Intentem parlar amb els polítics per tal que això canviï. Però també sabem que si busquem una solució haurà de ser amb la intervenció de diferents ministeris perquè nosaltres no sabem res de legalitats.”

Els Guillem Arnedo Band & Celeste Alías i Michael Kanan actuen aquest proper dijous, dia 21 de setembre al Teatre Principal de Valls (20.30 h)


Si en voleu saber més d'aquesta formació podeu accedir a:

www.facebook.com/GuillemArnedoBand

www.michaelkanan.com

www.celestealias.com


dimarts, 5 de setembre de 2017

Michael Kanan cap de cartell de la nova temporada de Nits de Clàssics

Michael Kanan actuarà el dia 21 de setembre al Teatre Principal de Valls. 

La cartellera de la temporada 2017/2018 conté 19 concerts, la majoria dels quals seran protagonitzats per artistes de primer nivell

El cicle Nits de Clàssics de Valls obre la temporada 2017/2018 el 21 de setembre, més aviat que en les edicions anteriors, per poder comptar en la data inaugural i com a convidat d’excepció amb el reconegut pianista de jazz Michael Kanan que actuarà acompanyat per Celeste Alías (veu), Guillem Arnedo (bateria), Jaume Llombart (guitarra) i Dee Jay Foster (contrabaix). Michael Kanan es troba de gira per l’Estat espanyol i Nits de Clàssics vol aprofitar aquesta oportunitat per tenir damunt l’escenari del Teatre Principal tota una figura del piano en el gènere jazzístic.

Superat el llistó dels 4.000 espectadors de la campanya anterior (se situa entre els top five dels festivals de música de Catalunya), i havent assolit un miler de visualitzacions de l’espectacle Òpera exprés en aquest bloc de Nits de Clàssics, l’Associació Amics de la Música de Valls, artífex d’aquest cicle, obre la dotzena temporada amb el gran desafiament de superar els seus propis índexs d’audiència i la qualitat musical exhibida pels intèrprets que van protagonitzar el cicle anterior en un escenari especialment aclamat pels artistes com és el Teatre Principal de Valls.

Per poder fer possible aquest nou repte la cartellera es nodreix de concertistes de molt alt nivell com ara la violinista bielorussa Elina Sitnikava, la soprano australiana Michelle Francis Cook, el quartet de saxos Quator Morphing o el pianista Angelo Villani, que aporta una història de superació personal especialment enriquidora per al cicle Nits de Clàssics.

Dues propostes nadalenques
Un altre dels esdeveniments excepcionals es produirà el 21 de desembre (concert de Nadal) amb l’actuació del contratenor americà Darryl Taylor -per primera vegada tindrem un contratenor a Nits de Clàssics-, en un concert en què l’acompanyarà la reconeguda soprano Carmen Acosta i el pianista Miguel Ángel Dionis.
Dins les dates nadalenques (30 de desembre) i com a concert d’Any Nou, el cicle Nits de Clàssics ha incorporat una producció de l’Strauss Festival Orchestra que organitza l’Ajuntament de Valls i que permetrà als socis de l’AMV disposar d’un descompte en el preu de les entrades. El programa està inspirat en la tradicional cita musical que cada any se celebra a Viena i inclou títols molt coneguts com ara El vals de l’emperador, Danubio azul o la famosa marxa Radetzky.


Propostes molt atractives

També, i pensant en els artistes que són de casa i que ja tenen una trajectòria consolidada, els Amics de la Música de Valls obren l’escenari del Teatre Principal al pianista Medir Bonachi i la violoncel·lista Marta Mulero, el tenor Roger Padullés, la formació musical de cambra Tarraco Ensemble, o la Coral de la Universitat Rovira i Virgili.

Amb la intenció de fer més atractiva l’òpera i generalitzar el seu interès entre el públic, el cicle Nits de Clàssics torna a incorporar l’espectacle Òpera exprés, un tipus de format operístic que va donar molt bons resultats la temporada passada. Aquesta vegada se centra en la tragèdia lírica Roberto Devereux de Gaetano Donizzetti, i serà escenificada per Ximena Agurto (soprano), Laura Vila (mezzosoprano), Marc Sala (tenor), Carles Daza (baríton), Viviana Salisi (piano).

El punt d’originalitat el posarà el Quintet Montsant, amb el programa D’est a oest. Música Global que no deixarà ningú indiferent. Després de diversos intents de comptar amb aquesta formació, és un privilegi poder tenir a Valls un grup musical que ha recorregut tots els continents i que està considerat tot un fenomen dins del seu gènere.

La sorpresa de la cartellera la trobem al final de la temporada amb el jove Víctor Branch (Barcelona, 1992). Aquest artista fusiona el pop, el blues i el soul, i té una veu extraordinària que ja ha estat comparada a la de la cantant Adele. Víctor Branch, que es troba en plena eclosió de la seva carrera artística, pujarà a l’escenari del Teatre Principal per presentar Introspective, el seu primer àlbum discogràfic (Visceral Records, 2016).

Com en d’altres edicions la posada en marxa d’una nova edició de Nits de Clàssics ha comportat un esforç econòmic important –participació d’institucions públiques i  empreses privades-, a més d’una gran dosi d’imaginació en la recerca de recursos. “La política que sempre hem seguit per poder confeccionar la programació ha estat recórrer a entitats de prestigi que ens poden facilitar intèrprets de qualitat reconeguda, tot i no ser mediàtics, i a un cost adequat a les nostres possibilitats”, explicava Roman Galimany, president de l’Associació Amics de la Música de Valls.

Entre aquestes entitats hi ha Joventuts Musicals de Catalunya i d’Espanya, el Concurs de Paper de Música i l’Òpera de Sabadell, entre altres, i també els intèrprets amb qui l’AMV ha establert vincles professionals d’una manera directa. Precisament, un dels artistes ben coneguts per  l’AMV  és Tobias Gossmann, que ha estat protagonista en diversos concerts de Nits de Clàssics com a director de l’Orquestra Camerata XXI, i que farà un concert de violí i piano, amb la pianista Julia Supinova, amb un programa de Grieg i Cesar Franck.

Concert benèfic
L’AMV mostra una sensibilitat especial cap els aspectes solidaris. En aquest context ha organitzat un concert a benefici de l’obra social La Taulada. Aquest esdeveniment es durà a terme al Teatre Principal, el 17 de novembre, i tindrà com a protagonista el jove violinista –ben conegut a les comarques tarragonines-, Sasha Alexandre Amorós Korotkov que amb només 10 anys ja ha sorprès tothom per la seva maduresa interpretativa.
  
Abonaments gratuïts fins als 18 anys
Com en edicions anteriors el cicle Nits de Clàssics ha programat els concerts en dijous amb excepcions puntuals que es detallen en el programa. També, i com ja és habitual, l’AMV ofereix l’abonament gratuït per als joves de fins a 18 anys i descomptes en les entrades a les persones jubilades.


dilluns, 31 de juliol de 2017

Una represa que demana continuïtat

L'Orquestra Unesco amb Gonçal Comellas al capdavant en el concert de clausura
del Festival de Música de Santes Creus.

Text: ROMAN GALIMANY

El concert del dissabte dia 29 de juliol, fou la cloenda del cicle de tres, ideat per a la represa dels concerts al Monestir de Santes Creus.

Ha estat sorprenent la participació i entusiasme del públic, amb el propòsit de reviure aquells entranyables concerts que organitzava Mossèn Clemente, entre la dècada dels anys 70 i 80. 
Per a molts ha estat emotiu, per a d’altres sorprenent. I tothom es fa la mateixa pregunta: Com es va deixar perdre una activitat cultural tan enriquidora i pionera entre els festivals d’estiu de música clàssica?

Tindríem unes quantes respostes i algunes ben poc  plaents. Esperem que aquesta manifestació d’avidesa per la música clàssica i per l’estimat, i un tant oblidat Monestir de Santes Creus, desperti la coherent determinació de donar-li continuïtat, amb magnificència, el juliol del proper any.

Com passava en els concerts d’aquelles edicions, en la represa ha  penjat el gratificant cartell “exhaurides les localitats”,  i és que el repertori ho motivava.  Quin encert tancar el cicle de la represa amb un concert Bach! El músic de Déu; música celestial, profunda i harmoniosa, de perfecta matemàtica emocional i d'una altra dimensió.

Gonçal Comellas ens va introduir en el concert obsequiant-nos amb l’Ària de la suite en re; per mi la peça musical més perfecta i bella que s'ha escrit mai i que comunica gairebé totes les emocions.

En el programa dos Concerts de Brandenburg, el tercer i el quart, amb tota la riquesa i la bellesa de Bach: un so ric i sense precipitació, on la fraseologia s’apropava a la perfecció, on la dinàmica era molt subtil.

Gonçal Comellas  afegeix una sensació de poder, càrrega i energia a Bach; on el clavecí no va destacar tan sensiblement com en altres versions on adquireix un protagonisme desproporcionat. Deixà de mossegar. El ritme sorprenent, tots els músics brillants. Una versió en perfecta harmonia i plena d'alegria. 

El Quart concert de Brandenburg és un dels més lluminosos pel que fa a expressió, i dels més moderns pel que fa a concepció, ja que anuncia clarament el model de concert que florirà en l'estil galant i més tard en el classicisme. 

Maria Victòria Fernàndez, al violí, va estar esplèndida i extremadament virtuosa en els moviments primer i tercer. En el segon moviment el violí proporcionava el baix quan el grup concertino tocava sense acompanyament. Els dos flautistes impecables. Una bonica interpretació.

Un punt i a part mereix la Suite en re menor per a flauta i orquestra. Quina bella i sentida versió de Claudi Arimany i  Gonçal Comellas ... li dóna el temps que mereix per assaborir i escoltar la Sarabanda ... quina meravella!! La sincronització, la precisió, el tempo i la dinàmica. Dinàmica a tot arreu. 

En el segon episodi del Bourrée, la flauta adquireix tot el protagonisme; en la polonesa presenta un obligat de flauta sobre el contrapunt inicial del continu. Magistral Claudi Arimany. El darrer episodi de la suite, la Badinerie s'ha convertit en una peça de programa per als solistes de flauta, pel ritme ràpid i la seva dificultat; sota la seva aparent facilitat amaga més d'un parany per a l'instrument solista. És la peça més famosa de la suite i una de les més conegudes de Bach. 
En els concerts, molts flautistes s'adornen en excés a l'hora d'interpretar aquesta breu peça... Queda bé, però això no és el que està escrit a la partitura i hem d’agrair a Claudi Arimany que ens interpretés el Bach pur.

Per concloure el comentari, el Concert per a dos violins i orquestra: esborronador, de bellesa transcendent. La musicalitat dels solistes sublimment exquisida, i bella la seva intensitat subestimada. 

Gonçal Comellas, director de l'orquestra, és aquella ànima increïble, amable i meravellosa que transmet l'amor per la música de Bach. Va donar una força vital del seu propi esclat per a la contínua bellesa.

No hi ha qualificatius prou grans per a aquests concerts i per a l’entusiasme de Gonçal Comellas de recuperar els concerts de Santes Creus. El públic ha parlat de manera ostentosa; els intèrprets hi han servit tota la seva qualitat. La gran ostentació de les arts clàssiques personalitzades en la música han estat servides esplèndidament al Monestir de Santes Creus. Són molts els elements que hi són presents. 

No hi pot haver un altre revenir enrere. Ens hi retrobarem el juliol del 2018!!

dimarts, 18 de juliol de 2017

Amb actitud creadora i descobridora

Un moment del concert que l'Orquestra Unesco va oferir al monestir de Santes Creus
 el dia 15 de juliol. 

 Text: ROMAN GALIMANY

Va ser l’any 1802 quan Beethoven va saber que la seva sordesa era incurable i que augmentaria fins a perdre completament el sentit de l'oïda.

Això provocà un violent trastorn en el seu caràcter, una barreja d’enuig contra el destí i una indefugible depressió.

Els efectes en la seva música van ser immediats. No va perdre res de la seva melodiositat ni de la seva fluïdesa, però va recobrar el caire tempestuós dels seus anys d'intèrpret virtuós.  

A partir de llavors els elements principals van ser la reflexió, la interiorització i la magnitud. El sentiment ja era el d'un artista madur que sospesa cada efecte i el situa en el lloc adequat. Moltes de les seves obres més tranquil·les i famoses daten d'aquesta època, anomenat “període vienès”: el Concert per a piano Emperador, i la Cinquena Simfonia, justament les dues grans obres interpretades en el segon concert del festival de música al monestir de Santes Creus.

Dues obres orquestralment complexes i molt escoltades pel col·lectiu que conforma el públic majoritari de l’ample espectre de la música. I això, pels dos motius exposats sempre és un risc per als intèrprets.

Pocs compositors en la història han precisat les seves intencions en l'escriptura com ho va fer Beethoven però, a l’hora, poques partitures estan tan necessitades de l'actitud descobridora i creadora de l'intèrpret com les de Beethoven.

Josep Maria Colom és un pianista que imposa per la seva inexorable i desarmant honestedat artística, i també per aquesta manera seva de situar-se al món, sense pretensions però amb profunditat. En la seva trajectòria professional, Colom està considerat un gran pianista, especialment dotat per a endinsar-se en el problemàtic bosc pianístic beethovenià.

En el Concert de l’Emperador (1809) del passat dissabte, dia 15 de juny, a Santes Creus, ens va fer comprendre allò que volia transmetre el compositor, i ens va regalar uns moments màgics, com en  l’adagio, en el qual s’atura el temps  i només hi ha la música. Només l'adagi aconsegueix fer miques el to agressiu amb què ens van presentar l’allegro i oferir un parèntesi de pau, amb l'estètica melodia que la corda va resoldre perfectament.

El rondó envaeix l’espai musical amb el seu  frenesí rítmic, que Colom va accentuar amb la convivència de tots dos ritmes, diferents per a cada mà. El triomf va ser total, clamorós.

La Cinquena Simfonia (1808) és un prodigi d'alternança; sense introducció, els seus quatre moviments van des de la tensa construcció del primer a la solemnitat del segon, passant per la crispació instrumental del tercer i l'apoteosi de la cambra, un insòlit crescendo de 50 compassos.  
Dels quatre moviments el que millor va resoldre Gonçal Comelles, en la meva opinió, va ser el tercer, un scherzo  amb caire d’allegro. Li va donar una ombra enigmàtica recordant el significat de la simfonia, hi va posar un grau de feresa, va fer notar amb subtilesa alguns instruments (pizzicati i arpegis) i els efectes espectrals dels contrabaixos, ens va transmetre un entorn tortuós, enigmàtic, fosc. En aquest punt explotava. 

El cant del triomf de l'últim moviment. En el primer moviment, amb el toc del destí que coneix el gran públic, observàrem la indecisió d’algun músic per fer l’acord contundent on, en tot moment, Gonçal Comelles s’hi va dedicar intensament per encaixar alguns d’ells que, possiblement, havien treballat poques hores junts.

En moments com aquests es fa palesa la dificultat d’una bona orquestra que, per a interpretar aquest programa, requereix la incorporació esporàdica de músics. 

Un programa atractiu i agosarat, amb molts moments brillants, que va satisfer i entusiasmar el públic que emplenava el recinte meravellós del monestir de Santes Creus. Segon concert i segon ple. Tot un èxit.

El proper concert ofereix el gran atractiu al públic de poder escoltar les obres de Bach interpretades per uns especialistes d’aquest compositor: l’Orquestra UNESCO i el seu director Gonçal Comelles, i també amb un convidat de luxe com ho és el flautista Claudi Arimany.
Un concert amb la garantia de què gaudirem a un nivell ben alt el proper dia 29 de juliol. 
  

divendres, 14 de juliol de 2017

Lady Macbeth i l'ombra de la corrupció


Representació de Macbeth al Teatre del Liceu l'octubre del 2016.
Foto: REVISTA PLATEA MAGAZINE

Text: ROMAN GALIMANY

Amb la tragèdia Macbeth, Shakespeare exposa tot un reguitzell de consideracions sobre els perills que comporta l’ambició, presentada com un poderós agent corruptor. L’ambició és la característica principal del caràcter de Macbeth i de Lady Macbeth, i també la causa de la seva ruïna, doncs, en el cas d’aquests personatges, l’ambició va acompanyada de la traïció. Amb la tragèdia

Creada entre 1605 i 1606, entenc que és la tragèdia de Shakespeare (1574-1616) més estructurada i de construcció més meditada. Ens introdueix en un món fosc i fantasmagòric de discòrdia i de confusió moral on, entre al·lucinacions, conjurs, crims i prediccions, som testimonis de la degradació irreversible d’un home impulsat per l’ambició i la manipulació que Lady Macbeth li instil·la.

Macbeth, un general de l’exercit d’Escòcia -fidel al seu rei i bona persona-,  induït per la seva dona fa un canvi profund, encara que gradual, del seu caràcter i es transforma en un tirà cruel i despietat, odiat i traït per tothom.

Tot comença quan la seva muller, Lady Macbeth, l’incita a matar al rei per poder ser-ho ell. En un principi dubta, però la força manipuladora i els arguments  de la seva muller fan que l’obeeixi i el mati. Això li produeixen forts remordiments, però el corcó de l’ambició, que ha entrat via manipulació conjugal, ja el té a la soca, i ha decidit arribar fins al final.

Mata un dels seus millors amics, Banquo, company de mil batalles i també general, ja que les mateixes bruixes que van predir l’ascens de Macbeth, també li anunciaren que la descendència de Banquo regnaria a Escòcia. Després de matar-lo tornen els remordiments (el fantasma), però després de cada crim augmenta la violència i torna a matar; ara a la família de Macduff, perdent ja tota la sensibilitat al final de l’obra. 

Però no perd només tota la sensibilitat sinó també el sentit de la vida, i tant li fa morir com viure; només l’obsessió d’acabar allò que ha començat.  La duresa arriba als seus subordinats que  l’odien i el traeixen a l’hora de la veritat.

Lady Macbeth és freda, calculadora i perversa. És la que incita Macbeth a cometre el regicidi i és la que inspira tota la història, però també pateix una transformació gradual al llarg de l'obra fins arribar al suïcidi. Crítica, en un principi, amb Macbeth pels seus remordiments, poc a poc es va ablanint, amb el pes de la seva culpa, fins a intentar dissuadir el seu marit i suïcidar-se.

Però és més que un personatge pervers. Se sent culpable, i és  aquí on veiem el personatge que pateix també amb el mal. Hi ha una relació entre fatalitat, voluntat personal i culpabilitat molt inquietant.

Crec que si ens identifiquem amb Macbeth és perquè nosaltres també tenim el sentiment de què estem violant la nostra pròpia naturalesa, com ell viola la seva. El primer drama expressionista de Shakespeare sembla tenir una manifestació viva del nostre entorn. L’element prolèptic de la imaginació de Macbeth arriba fins a la nostra pròpia aprehensió, el nostre sentit que allò que és espantós resta encara per arribar, i que no tenim més opció que participar d’això.

Però més enllà del vessant literari aquesta tragèdia de Shakespeare va inspirar el compositor Giuseppe Verdi la seva desena òpera, estrenada l’any 1847 amb llibret de Francesco Maria Piave al Teatro della Pergola.

Així, la primera relació entre Verdi i Shakespeare és amb Macbeth, on intenta trencar amb la tradició italiana en alguns fragments de la partitura, eliminant l'estil vocal florit, que tant agrada als italians, per aprofundir en el dramatisme d'acord amb l'acció de la tragèdia. 

Verdi es recrea elaborant un nou estil per a descriure un contorn i una atmosfera, on l'element paranormal és important (bruixes, vaticinis, espectres ...) i, finalment, una història on les preocupacions sobre el destí dels homes i la possibilitat o no de canviar-lo, hi són patents. Introdueix una sèrie de temes secundaris que ens parlen de romanticisme. Aquest és el cas de l'amor, el poble, que és capaç d'alçar-se contra un tirà, o el poder, que es pot posseir de manera corrupta. 

dilluns, 26 de juny de 2017

Torna el Festival de Santes Creus

 
Gonçal Comellas és el director de l'Orquestra Unesco que protagonitzarà els concerts a Santes Creus.
Foto: OLOT CULTURA

ANNA ESTALLO

Quan es compleixen tretze anys de la seva desaparició, el Festival de Música de Santes Creus torna a formar part de la graella estable de concerts d’estiu a Catalunya.

El Festival de Música de Santes Creus va celebrar-se per últim cop l’any 2004. Des de mitjans de la dècada dels 70 i fins a  finals dels 90 va estar organitzat per l’Obra Pia i Cultural de l’Arquebisbat de Tarragona, i per la Fundació Santes Creus en els darrers cinc anys abans de la seva desaparició.

Després va passar a denominar-se Música a la Ruta del Cister amb espectacles repartits entre Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges, però amb un format que perdia l’essència més genuïna del gènere clàssic.

Ara, una causa solidària, com ho és la lluita per l’esclerosi múltiple, ha servit d’impuls en la recuperació del certamen en què Gonçal Comellas, director de l’Orquestra UNESCO, i president de la Fundació Música Solidària, s’erigeix com a artífex del retorn del festival. Ell ha tingut cura de dissenyar una programació especial per a la tornada del que va ser un dels festivals musicals de més renom.

Comellas, violinista consagrat a nivell internacional i a qui una lesió –la distonia focal-, el va apartar dels escenaris quan en prou feines havia fet els 40 anys, va abocar-se de ple a la faceta orquestral deixant enrere un passat ple d’èxits i amb un bagatge que va cultivar tocant amb les millors orquestres, però també formant duet amb el prestigiós Yehudi Menuhin en algunes de les ciutats més importants del món.

Per què han triat el monestir de Santes Creus per a aquest concert solidari?
“Jo hi havia actuat com a violinista tot just en els inicis del Cicle de Concerts de Santes Creus, a meitat de la dècada dels anys 70, i tinc una predilecció especial per aquest espai: un indret més o menys apartat on s’hi feien concerts que eren de gran nivell. En aquell moment em vaig adonar que aquest festival aglutinava molta gent que, fins i tot, es desplaçava expressament des de diferents indrets de Catalunya.

Per a mi és un lloc màgic que em desperta una sensibilitat especial. Fins i tot, té espais que encara no han estat aprofitats com ara el pati del monestir, un recinte amb un gran potencial que valdria la pena tenir en compte com a possible escenari d’espectacles musicals com per exemple l’òpera.

Una altra de les raons que ens ha motivat a triar Santes Creus és la diversitat i el contrast. No cal que tots els festivals musicals es concentrin sempre en una zona, ja sigui l’àrea de Barcelona o de Girona, creiem que ja és hora que a la demarcació de Tarragona i, en una zona d’interior com és Santes Creus, que va viure un  moment àlgid en el gènere de la música clàssica pura entre la dècada dels 70 i dels 80, recuperi l’epicentre en l’oferta musical en aquest territori.
Jo he insistit d’una manera especial als patrons de la Fundació Música Solidària perquè el festival es faci a Santes Creus.”

Parla de “gènere de música clàssica pura” com a distintiu del festival de Santes Creus. Que me’n diu dels festivals que es fan a Barcelona i Girona?
“Últimament ha sorgit una moda que consisteix a barrejar l’oferta de música clàssica amb altres gèneres com ara la música lleugera, el jazz, els cantautors... en un mateix programa. Ja no queda cap festival que mantingui la puresa absoluta en el gènere clàssic. S’han abocat a estils més populistes”.

Els valors que la Fundació Música Solidària presenta en la seva pàgina web són la transparència, l’excel·lència i el compromís, i la solidaritat. Com encaixa aquest missatge dins la societat actual?
“Entenc que si alguna cosa mou la societat són els valors vinculats a la solidaritat, valors que ajuden a mitigar la pobresa, i si això ho podem fer amb programes musicals estrictament clàssics per als melòmans, però també per als públic en general, doncs molt millor. A la fundació ens sentim vinculats a missatges que uneixin cultura i solidaritat. Perquè se’n faci una idea durant el 2016 vam dur a terme vint-i-quatre concerts a benefici de Caritas”.

El programa que han preparat uneix grans clàssics com el Rèquiem de Mozart amb artistes catalans de reconeguda trajectòria.
“L’any passat una de les obres que vam fer tres o quatre vegades va ser el Rèquiem de Mozart. El vam portar a Solsona i la gent va sortir molt contenta. Això ens va fer pensar en la idea de fer el Rèquiem a Santes Creus. A més, vam saber que el cor de la Universitat Rovira i Virgili el tenia en el seu repertori i ens vam desplaçar fins a Tarragona per escoltar com ho feien. Com que ens va agradar la vam considerar com una bona opció ja que implicava col·laborar amb gent del territori.

De fet, el programa que hem dissenyat per a la represa del Festival de Música de Santes Creus inclou tres monogràfics: el dedicat a Mozart, el de Beethoven i el de Bach. Però no volem crear precedents, només és una manera de començar i d’engrescar al públic.

El nostre objectiu és recuperar el Festival de Música de Santes Creus, donar-li un nou impuls amb el rerefons de la solidaritat i en un lloc històric com és aquest monestir, aconseguint una programació estable durant els mesos de juliol i agost. I això sabem que no és fàcil.”

El suport econòmic de les grans companyies suposo que ho fa més fàcil.
“Tenim empreses grans que ens ajuden; sense elles seria inviable un festival d’aquestes característiques. També hem de tenir en compte que en aquest cas ha estat vital la participació activa de l’Hospital Provincial de Dia Mas Sabater de Reus ja que en el tema de l’esclerosi múltiple ha fet d’enllaç i ha tingut cura dels aspectes publicitaris i també de les entrades, a més de posar-nos en contacte amb persones clau en aquest esdeveniment”.

Vostè tenia una llarga trajectòria com a violinista quan una lesió el va deixar fora de joc com a concertista. Què li va passar?
“Doncs que vaig començar a sentir els efectes d’una malaltia que patim alguns músics. És la distonia focal que en el meu cas afectava el dit índex i no obeïa les ordres que jo li donava. Així és que l’any 1988 i després de provar mil i un tractaments vaig haver de deixar de tocar el violí i dedicar-me només a la direcció orquestral.”

Però vostè ja feia de director molt abans. El 1978 va actuar al monestir de Santes Creus amb l’Orquestra de Cambra Catalana.
“Sí, des del 1975 i durant uns anys vaig compaginar les dues facetes. A Santes Creus hi vaig actuar com a  violinista i com a director i li puc ben assegurar que guardo un molt bon record d’aquells moments”.

Aquesta malaltia l’ha influït a l’hora de dedicar-se a temes solidaris?
“No, el tema de la solidaritat ha encaixat de sempre dins dels meus valors i per aquesta raó vaig pensar que la creació de l’orquestra Unesco i la seva vinculació a la Fundació Música Solidària podria ser una bona manera de vincular dos aspectes fonamentals”.

Saben ja quin serà el tema solidari del festival de l’any vinent?

“Encara és molt aviat. Tot just hem començat amb un cicle de tres concerts i, és clar que la nostra idea és allarga els concerts fins mes d’agost, però també sabem que és una feina molt laboriosa. Un cop acabi el festival d’aquest estiu farem un balanç i valorarem l’acceptació que ha tingut entre el públic.” 


 Podeu trobar els detalls de la programació a musicasolidaria.org




dimecres, 14 de juny de 2017

Gran concert amb comiats memorables


El concert de la coral Xalesta i l'orquestra Camerata Bacasis al teatre Principal de Valls.
 Foto: JOAN GASULL

Seixanta veus de la Coral Xalesta, vint-i-set músics de l’Orquestra Camerata Bacasis, i la soprano Isabel Juaneda,  han fet història al Teatre Principal de Valls la nit de dissabte passat, en un magnífic concert liderat per Joaquim Miranda. Va ser en el concert de cloenda de la temporada de Nits de Clàssics, que també ha estat el concert de comiat del director de la Coral Xalesta, Joaquim Miranda.
La formació en ple va estrenar la versió orquestral de l’obra del vallenc Ramon M. Ribé, Converses amb Johannes Sebastian Bach, i el Magnificat de John Rutter. Es tracta d'una obra singular que requereix de grans efectius simfònics i corals.
El musicòleg John Bawden assenyala que l'obra de Rutter té diverses característiques molt relacionades amb la configuració de Bach: recordatori dels temes del primer moviment en l'últim, utilitza melodies de cant, dedica els "versos més reflexius" a la solista, i encaixa un text addicional, que en els textos de l'obra de Bach estan relacionats amb el Nadal.
Rutter va introduir uns passatges per a solista femenina -soprano o mezzosoprano-, que de vegades representa Maria, i un cor mixt, en general SATB (la combinació de veus pot ser cantada tant per cors mixtos o per cors de nens i homes adults), però habitualment en parts dividides.
La direcció de Joaquim Miranda –el treball d’un any– va posar l’accent en una versió “alegre” i un molt bon equilibri entre el Rutter extravertit i l’intimista. Va oferir una versió orquestral brillant i molt acolorida, accentuant les fanfàrries de trompeta que complementen l’esperit festiu de la música. En l’Esurientes, va arribar el punt culminant de l’obra, i un dels moments de més inspiració de Rutter en qualsevol obra. La direcció de Joaquim Miranda va aconseguir un teixit de música com un encanteri màgic de bàlsam i de pau.
El compositor Ramon M. Ribé durant l'estrena de la seva obra
Conversesamb Johanes Sebastian Bach. Foto: JOAN GASULL
La partitura original de Converses amb Johan Sebastian Bach fou pensada per a dos pianos dialogants, recreada amb cor i soprano. Ramon Ribé va escollir el seu estimat Johan Sebastian Bach com l’amic per a dialogar sobre el sentit de la vida.
La versió orquestral és més esplèndida, però hi queda més indefinit el diàleg entre els dos personatges: dos pianos. Sobre uns temes de Bach, Ramon Ribé utilitza el llenguatge i modismes de Bach a fi d'establir ponts de diàleg i parlar de tu a tu amb ell. En aquests diàlegs arriben uns moments on apareixen unes emotives corals ben construïdes i de gran sonoritat musical.
Així ho va reconèixer el director Joaquim Miranda que, per agrair els efusius aplaudiments del públic, va obsequiar l’audiència repetint una de les parts corals de l’obra de Ribé.
Un concert molt ben valorat pel públic al final d’una temporada on hem gaudit de molts concerts amb diferents formats i estils.