dimarts, 24 de gener de 2017

Sonata amb claredat diàfana

Josep M. Ferrando (violí) i Marc Torres (piano) en el concert que van oferir al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL

Vuitè concert de l’onzena temporada de Nits de Clàssics, organitzat per l’Associació Amics de la Música de valls, al Teatre Principal, diumenge 22 de gener.

L’any 1802, considerat com un dels més difícils de l’existència de Beethoven, el compositor va compondre les tres sonates Opus 30.

L‘estiu de Heiligenstadt, l’obsessiu fantasma del suïcidi per l’accelerada aparició de la sordesa fa que, en aquestes tres sonates, s’hi observin les reaccions emotives del compositor, oscil·lants i contradictòries, que van des de la desesperació, passant per l’abandó i fins a la rebel·lió del seu estat d’ànim.

Pel que fa a l’estil, en els dos primers moviments hi trobem reminiscències de Mozart en el primer, i de Haydn en el segon.

El violinista Josep M. Ferrando i el pianista Marc Torres van fer una versió molt ben identificada amb l’ànim encès del compositor, aportant generositat lírica molt d’acord amb el temperament beethovenià.

De l’adagio destacaríem la intensa blanesa del cant del violí i el subtil contracant sincopat del piano. Ferrando va  fer arribar al públic una interpretació dinàmica, declamatòria, tendresa melòdica,  una versió realment exquisida.

En aquest repertori hem descobert la Sonata per a violí i piano, H 127, d’Enric Granados, publicada pòstumament el 1971, i que es presenta en un únic moviment. El neoromanticisme hi és present i així ho van interpretar Ferrando i Torres que resolgueren amb molta pulcritud les dificultats que comporten els brots de virtuosisme i les transformacions temàtiques en un continuat diàleg entre violí i piano, donant-li l’emotivitat que requereix l’obra de Granados.

La segona part del concert s’obria amb les Cinc melodies de Prokofiev, escrites  entre els anys 1920 i 1921 en la seva estada a USA, encantat pel paisatge i el mar de Califòrnia.

L’obra  mostra el Prokofiev més líric, amb protagonisme per a la melodia. En un inici, les cançons, eren per a veu i piano, però l’any 1925 ho va transcriure per a violí, tal i com es coneixen actualment.

El lirisme de la línia melòdica la va servir delicadament el violí de Ferrando, amb tots els matisos i uns legatos deliciosos, amb un acompanyament al piano totalment al servei d’aquesta línia melòdica.

La Sonata Opus 100, de Dvorak va tancar el concert. Va ser composta  en els anys de la seva estada als Estats Units, i en tots els seus moviments recorda alguns dels temes utilitzats en obres que va crear en aquest període.

Tècnicament és un repte pels intèrprets on, en el primer moviment, s’observen motius americans, mentre que en el scherzo i el finale hi és present la nostàlgia de la seva llar.
La interpretació musical de Ferrando i Torres va arribar al públic amb un to clar i dolç, claredat molt diàfana, no ens calia esforç per entendre el que enviaven. Tots dos molt bons comunicadors.

Un concert amb dos intèrprets, molt propers a casa nostra (Vilaseca), d’una qualitat molt alta, aconseguint una sonoritat i una gran riquesa de matisos, gran  expressivitat i, alhora, una facilitat explosiva amb què van fer gaudir al nombrós públic que va assistir a una audició musical de gran nivell.

Van correspondre als aplaudiments del públic interpretant Maig, la cançó d’Eduard Toldrà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada