diumenge, 5 de febrer de 2017

El secret dels grups de música antiga

En primer terme el flautista Tiam Goudarzi en el concert al Teatre Principal de Valls amb l'Orquestra Barroca Catalana.
Foto: JOAN GASULL
La segona meitat del segle XX -especialment, les últimes dues dècades- va veure el ressorgiment de la música antiga gràcies a historiadors i músics disposats a substituir els seus instruments moderns i a provar, novament, els instruments més primitius.

En un fenomen absolutament insòlit, tot un repte que va acabar generant nous adeptes a la música clàssica i un nou mercat dintre de la indústria discogràfica. I tot, a partir d’un repertori musical ja existent.

Arreu del món, les sales de concerts s’han anat alimentant de l’entusiasme i dels nous públics que alguns grups de música antiga han estat capaços de crear.
El públic que va assistir el concert que es va celebrar al Teatre Principal el dia 2 de febrer, dia de la Candela, va respondre a la proposta de l’Orquestra Barroca Catalana amb una versió pròpia d’aquesta entrega i entusiasme.

Quin és el secret, doncs, dels grups de música antiga? Perquè ens hem anat aficionant, altre cop, a uns instruments històrics, que són més difícils de tocar o s’han de tornar a afinar a cada moment? La resposta es troba, sobretot, en el seu tractament del so.

Els instruments moderns tenen una capacitat extraordinària de mantenir el so: la caixa i propietats acústiques d’un piano de cua, per exemple, disfressen el fet que és un instrument de percussió (els martells colpegen les cordes) perquè la vida sonora de les notes és molt llarga.

En el seu avantpassat, el clavicèmbal, la sonoritat de les notes dura molt menys; sentim l’energia de l’atac i només una mica de ressonància residual. El so allargat del piano modern ha permès les obres mestres de compositors com Rachmaninov, Liszt i Brahms que fan del piano tota una orquestra...

Però quan s’aplica el mateix concepte sonor a una obra escrita per a la delicada veu d’un clavicèmbal, aquesta llarga vida sonora pot esdevenir un inconvenient, embrutant les harmonies i els ritmes i dificultant l’apreciació de l’obra.

La denominació d’origen de la interpretació amb criteris històrics és la seva vitalitat rítmica. L’orquestra que vam veure al Teatre Principal tenia entre 9 i 10 músics a l’escenari. Van treure menys volum de so del que hauria fet un grup de mida semblant amb instruments moderns.

Però no tot és potència sonora. L’energia del conjunt, fruit d’una bona articulació, un concepte del so que inclou efectes percussors, i una gran capacitat de gestualitat, va crear l’energia que el públic va percebre plenament, i que va tornar al conjunt en forma d’aplaudiments càlids.

El concert va obrir amb l’obra menys convincent del programa: un concert per a flauta (de bec) d’un compositor napolità, Nicola Fiorenza.
Si bé tenia dos moviments ràpids atractius i ben resolts, els dos moviments lents van ser menys reeixits. L’ornamentació dels moviments lents és un recurs valuós, però en aquest cas, la senzillesa del moviment original no justificava l’excés de floritures.

El programa va continuar amb la interpretació del suite de l’òpera The Fairy Queen, de Henry Purcell, un veritable catàleg de danses diferents, tocades amb energia i molta vida pel conjunt de cordes i el clavicèmbal.
La concertino canadenca Farran Sylvan Jame. Foto: JOAN GASULL

La concertino de l’orquestra, la canadenca Farran Sylvan James, dirigia amb gestos ben orgànics i tot el conjunt ballava alhora.
La tercera i l’última obra del programa eren de Vivaldi: el primer, un concert per a flautí -un instrument petit i tant agut com el flabiol-, el segon, el concert per a flauta de bec, més habitual.

Aquí el solista Tiam Goudarzi, d’origen iranià, va brillar en els moviments ràpids; confiava en el coixí que li donava l’orquestra, gosava agafar tempos molt ràpids i deixava constància d’una tècnica instrumental ben virtuosa. Altre cop, era menys convincent en els moviments lents, on li faltava comunicació amb l’orquestra; aprofitava poc les oportunitats d’establir diàlegs amb els altres instrumentistes i les seves ornamentacions exagerades quedaven fora de to en aquests moviments íntims.

El clavicèmbal, un dels instruments característics de l'època barroca. Foto: J.G.

Potser l’obra més interessant del programa era la penúltima, The Tempest, del compositor anglès Matthew Locke.

És una pena que -per motius desconeguts- la presentessin lleugerament retallada. Lluïa moviments lents d’harmonies riques i agosarades i unes danses rítmicament sorprenents.

Altre cop, podíem apreciar la virtuositat de gest del grup, sota l’excel·lent lideratge de la concertino. 

Un concert, doncs, fresc i vital i molt apreciat pel públic que era a la sala i que posa de relleu, altre cop, la gran varietat de la programació d’enguany del cicle Nits de Clàssics, organitzat pels Amics de la Música de Valls.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada