dimecres, 17 de maig de 2017

Qui és Bonnie Cooper?


Des d’Ottawa a Cambridge, passant per França i Alemanya, Bonnie Cooper ha deixat arreu una gran empremta com a cantant i com a docent. Té un currículum espectacular. Ha pres part en les òperes Suor Angelica, de Puccini, a Londres; La flauta màgica, de Mozart, a Alemanya; The  cunning little vixen, de Janacek, a Cambridge. 

A més, pot presumir d’haver exercit com a professora al Saint John’s College de la Universitat de Cambridge on, a més, va ser part integrant d’un dels cors més ben valorats del món.

Tot i la seva carrera brillant aquesta jove soprano encara és poc coneguda a casa nostra.

Qui és Bonnie Cooper?
“Bonnie Cooper és soprano, professora de música, canadenca... una persona que contribueix i aporta el seu granet de sorra a la seva comunitat gallega, dues vegades enamorada: del seu marit i de la cultura espanyola”.

Com es va enamorar de la cultura espanyola?
“Primer vaig conèixer al meu marit que és gallec. Ell va venir a Ottawa a visitar un amic i vam tenir un primer contacte. A partir d’aquí vam seguir parlant per Facebook, i més endavant vam coincidir durant un curs que vaig fer a França; ja no ens vam separar. Així és que l’any 2014 em vaig establir a Pontevedra i vaig començar a conèixer la cultura espanyola. Ara estic aprenent de l’estil musical d’aquí.

Una canadenca com vostè que s’ha format a França, els Estats Units, Anglaterra i Alemanya quina visió té de la música espanyola?
“La música espanyola no està dins dels cànons musicals. No se la té en compte i crec que això és injust. Ara que he pogut aprofundir en la música espanyola penso que és de la mateixa qualitat que la francesa o l'alemanya. De la sarsuela, per exemple, se’n diu òpera lleugera un atribut que no té gaire raó de ser. Jo mateixa puc dir que he treballat aquest gènere i em sembla molt i molt difícil.”

Potser el seu tipus de veu és per a d’altres estils...
“La meva veu està creixent per la part alta. Els repertoris que contenen àries em van molt bé per a la meva veu. L’òpera Lucia de Lammermoor, de Donizetti, té una ària –Regnava el silenci- en què no pots cantar amb el mateix color, necessites una raó que va més enllà del que requereix estrictament el paper de la protagonista per poder fers els girs necessaris amb la veu. És una qüestió molt profunda que et porta a esbrinar perquè el personatge actua com actua”.

El seu concert al Teatre Principal de Valls no forma part de cap gira sinó que hi actua en exclusiva. Què l’ha portat fins a Valls?
“La pianista Carmen Carreiras va enviar la nostra proposta als Amics de la Música de Valls i a ells els va semblar molt bé. En principi també havíem d’actuar a dues ciutats més, però finalment no podrà ser”.

És un concert dedicat a la música espanyola. Parli-me’n.
“Aquest repertori amb obres de García-Lorca, Joaquín Rodrigo, Manuel de Falla i de l’americà Aaron Copland ja l’hem fet a Galícia i ha tingut molt d’èxit.  Un dels aspectes que vull destacar és la incorporació en el repertori del compositor americà Aaron Copland que va posar música a 12 poemes d’Emily Dickinson, una autora de la mateixa generació que l’escriptora gallega Rosalía de Castro i que compartien un estil de vida semblant. Són unes cançons de gran bellesa i pensem que el públic les sabrà valorar. De fet, sabem que a Catalunya hi ha una gran afició a la música clàssica i també al cant i a l’òpera.”

Diuen que s’ha proposat potenciar l’òpera de butxaca.
“Sí aquest és un dels meus reptes. Des que visc a Galícia he observat que en aquesta terra hi ha molt poca oferta d’aquest gènere musical i, en canvi, hi ha molta demanda. Sovint, un mes abans de l’espectacle les entrades ja estan exhaurides. Per això vaig pensar que seria una bona idea impulsar un tipus de format operístic que fes possible amb un pressupost assequible potenciar l’òpera i fer-la arribar a tothom. Es tractaria de fer versions més curtes i incrementar l’oferta que ara és molt limitada”.

Té cap idea al cap per començar?
“A mi m’agrada molt Francis Poulenc per la seva manera d’entendre l’harmonia i tinc al cap la seva obra La voix humaine per fer-ne una versió reduïda. Aquesta òpera seria perfecta!! Ja tinc feta la traducció a l’anglès de la partitura i estic treballant amb la dramaturga Sarah Harrison”.

Vostè seria l’única protagonista que té l’obra?
“Així ho tinc pensat. És un espectacle que no requereix una gran inversió, es tracta d’un monòleg, una conversa telefònica que una dona manté amb el seu amant, però amb un desenllaç inesperat. Necessitem un piano, la posada en escena i la cantant. Això és tot. Crec que pot ser una bona manera de començar”.

El seu marit és pianista, l’acompanya en alguns concerts?
“No, això sí que no. Ell és pianista, però sobretot és compositor. Es dedica a fer la música per a vídeojocs. El piano per ell és la seva eina de treball.”

A Bonnie Cooper tenim l'oportunitat de veure-la aquest dijous, dia 18 de maig (20.30 h) al Teatre Principal de Valls en un nou espectacle organitzat pels Amics de la Música de Valls.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada