Reflexions transcendentals

El director Joaquim Miranda s'acomiada del públic en un concert que té lloc a Valls
 aquest dissabte.

Després de 24 concerts i una llarga llista d’artistes que han emocionat el públic, el cicle Nits de Clàssics tanca la temporada 2016/2017 amb un concert molt emotiu. 

I ho és per partida doble. D’una banda, perquè representa el comiat de Joaquim Miranda com a director de la Coral Xalesta i, de  l’altra, perquè s’hi estrenen les Converses amb Bach, una reflexió personal, emotiva i molt introspectiva del compositor vallenc Ramon Ribé.

Aquests són alguns dels ingredients de l’espectacle Magnificat programat per a aquest dissabte (21.30 h) al Teatre Principal. Vuitanta músics amb la participació especial d’Isabel Juaneda (soprano) i Lluís Roselló (piano), desplegaran un luxós programa integrat per dues cantates de John Rutter i una de Johan Sebastina Bach, prèvies a l’estrena de la versió reescrita de Converses amb Bach de Ramon Ribé, que s’estrena en exclusiva a Valls.

Aquestes converses compostes per Ramon Ribé són el resultat de la nova singladura que el músic va iniciar més enllà del seu final d’etapa com a professor universitari. Darrera hi té el pòsit de molts anys dedicats a la música des que Francesca Rodón, deixeble d’Enric Granados i Frank Marshall, el va iniciar en el piano quan era un infant. Després va venir la seva faceta com a compositor i director de cors que va iniciar sent encara un adolescent.

Ara, aquest nou projecte de Ramon Ribé és el resultat d’un procés evolutiu en el que acumula treball i experiències molt enriquidores i, fins i tot, transformadores, fruit d’un treball personal i, sovint autodidacte, que ha conduït el compositor a la seva maduresa plena. Pel camí, queden els  lieder per a veu i piano sobre textos de Mª Mercè Marçal, Màrius Torres, J. Voltas, Pablo Neruda, Goethe, Luís Figuerola, Taverna-Bech, García-Lorca, o Eliott, duos vocals, cantates amb lletres del propi autor, harmonitzacions, música per a cor, per a piano i per altres instruments, o la traducció del documental de la BBC The Explorer sobre Robert Gerhard (2014).

"Vaig iniciar una sèrie de reflexions imaginant un possible diàleg amb un compositor”, explica Ramon Ribé que, mentre recreava aquest diàleg anava prenent  notes instrumentals pensant en una obra per a dos pianos.

"Després va venir un treball complicat com ho és posar lletra damunt la música que ja havia escrit pensant en una versió per a cor i dos pianos, i un amic em va animar a portar-ho als escenaris”, recorda Ramon Ribé. Aquesta versió va ser interpretada per diferents cors en algunes ciutats de Catalunya.

Més endavant va venir la proposta del director de la Coral Xalesta: Joaquim Miranda volia una versió de l’obra per a cor i orquestra.

Les Converses amb Bach van ser elaborades en un context de “reflexió sobre el sentit de la vida”, apunta Ramon Ribé, que en aquest llibret recrea un diàleg amb un amic –Bach-, a qui li planteja diferents qüestions.

Alguns dels moments que resumeixen aquesta idea de replantejament vital es troben en fragments com aquest: “Camino sol pel bosc dels anys, seguint els ecos de la vall, busco una fita, un horitzó, busco un esguard d’amic, una claror”.

I com diu l’autor, “no hi ha cap resposta; tot són preguntes”.

El Magnificat

L’altre part de l’espectacle està reservada al Magnificat de John Rutter, basat en el Magnificat del càntic bíblic (any 1990). L’obra consta de set moviments, per a soprano, cor mixt i orquestra i, basat en el text llatí, s’hi intercala el poema anònim anglès sobre temes marians "d'una rosa, una bella rosa", a l’inici del Sanctus, i una oració a Maria.

La melodia inclou elements procedents de la música llatinoamericana. El passatge de Sant Lluc (capítol 1, 46-55), conegut com el Magnificat, on la Mare de Déu, d’una forma poètica, agraeix i exalça a Déu per la confiança i alegria que suposa ser l’elegida per infantar Jesús, ha estat un dels passatges bíblics més musicats per compositors de totes les èpoques, destacant el de Bach, sobre el que John Rutter va desenvolupar la seva pròpia composició. Ambdós molt diferents en l’estil, però amb algunes similituds bàsiques (utilització de les melodies gregorianes, inici i final  amb el mateix tema musical, i el protagonisme d’una solista per als versos més reflexius).

El compositor va dirigir tant l’estrena al Carnegie Hall (Nova York) el 26 de maig de 1990, com el primer enregistrament, amb els Cambridge Singers -una formació fundada i dirigida per Rutter des de 1981-, i la City of London Sinfonia. Va ser editat per l'Oxford University Press l’any 1991.

Tot i que el cant del Magnificat és música de concert, es tracta d'una part habitual de les vespres de la fe catòlica i de l’oració vespertina anglicana, juntament amb la composició de Bach. La crítica ha dit que la "orquestració és brillant i amb molt de colorit" i "la música teixeix un encanteri màgic de bàlsam i de pau".

Un concert luxós com a final d'una llarga temporada, de 24 concerts, amb varietat d’estils musicals i formats.