Amb actitud creadora i descobridora

Un moment del concert que l'Orquestra Unesco va oferir al monestir de Santes Creus
 el dia 15 de juliol. 

 Text: ROMAN GALIMANY

Va ser l’any 1802 quan Beethoven va saber que la seva sordesa era incurable i que augmentaria fins a perdre completament el sentit de l'oïda.

Això provocà un violent trastorn en el seu caràcter, una barreja d’enuig contra el destí i una indefugible depressió.

Els efectes en la seva música van ser immediats. No va perdre res de la seva melodiositat ni de la seva fluïdesa, però va recobrar el caire tempestuós dels seus anys d'intèrpret virtuós.  

A partir de llavors els elements principals van ser la reflexió, la interiorització i la magnitud. El sentiment ja era el d'un artista madur que sospesa cada efecte i el situa en el lloc adequat. Moltes de les seves obres més tranquil·les i famoses daten d'aquesta època, anomenat “període vienès”: el Concert per a piano Emperador, i la Cinquena Simfonia, justament les dues grans obres interpretades en el segon concert del festival de música al monestir de Santes Creus.

Dues obres orquestralment complexes i molt escoltades pel col·lectiu que conforma el públic majoritari de l’ample espectre de la música. I això, pels dos motius exposats sempre és un risc per als intèrprets.

Pocs compositors en la història han precisat les seves intencions en l'escriptura com ho va fer Beethoven però, a l’hora, poques partitures estan tan necessitades de l'actitud descobridora i creadora de l'intèrpret com les de Beethoven.

Josep Maria Colom és un pianista que imposa per la seva inexorable i desarmant honestedat artística, i també per aquesta manera seva de situar-se al món, sense pretensions però amb profunditat. En la seva trajectòria professional, Colom està considerat un gran pianista, especialment dotat per a endinsar-se en el problemàtic bosc pianístic beethovenià.

En el Concert de l’Emperador (1809) del passat dissabte, dia 15 de juny, a Santes Creus, ens va fer comprendre allò que volia transmetre el compositor, i ens va regalar uns moments màgics, com en  l’adagio, en el qual s’atura el temps  i només hi ha la música. Només l'adagi aconsegueix fer miques el to agressiu amb què ens van presentar l’allegro i oferir un parèntesi de pau, amb l'estètica melodia que la corda va resoldre perfectament.

El rondó envaeix l’espai musical amb el seu  frenesí rítmic, que Colom va accentuar amb la convivència de tots dos ritmes, diferents per a cada mà. El triomf va ser total, clamorós.

La Cinquena Simfonia (1808) és un prodigi d'alternança; sense introducció, els seus quatre moviments van des de la tensa construcció del primer a la solemnitat del segon, passant per la crispació instrumental del tercer i l'apoteosi de la cambra, un insòlit crescendo de 50 compassos.  

Dels quatre moviments el que millor va resoldre Gonçal Comelles, en la meva opinió, va ser el tercer, un scherzo  amb caire d’allegro. Li va donar una ombra enigmàtica recordant el significat de la simfonia, hi va posar un grau de feresa, va fer notar amb subtilesa alguns instruments (pizzicati i arpegis) i els efectes espectrals dels contrabaixos, ens va transmetre un entorn tortuós, enigmàtic, fosc. En aquest punt explotava. 

El cant del triomf de l'últim moviment. En el primer moviment, amb el toc del destí que coneix el gran públic, observàrem la indecisió d’algun músic per fer l’acord contundent on, en tot moment, Gonçal Comelles s’hi va dedicar intensament per encaixar alguns d’ells que, possiblement, havien treballat poques hores junts.

En moments com aquests es fa palesa la dificultat d’una bona orquestra que, per a interpretar aquest programa, requereix la incorporació esporàdica de músics. 

Un programa atractiu i agosarat, amb molts moments brillants, que va satisfer i entusiasmar el públic que emplenava el recinte meravellós del monestir de Santes Creus. Segon concert i segon ple. Tot un èxit.

El proper concert ofereix el gran atractiu al públic de poder escoltar les obres de Bach interpretades per uns especialistes d’aquest compositor: l’Orquestra UNESCO i el seu director Gonçal Comelles, i també amb un convidat de luxe com ho és el flautista Claudi Arimany.

Un concert amb la garantia de què gaudirem a un nivell ben alt el proper dia 29 de juliol.