L'essència més pura del jazz vocal

La cantant Celeste Alías durant el concert al Teatre Principal de Valls,
el passat 21 de setembre en el festival Nits de Clàssics. Foto: ALBERT NEL·LO

Ens ho avançava el bateria Guillem Arnedo en l’entrevista del post anterior: “Celeste Alías els hipnotitza a tots”. I tenia tota raó perquè la cantant va encisar l’audiència del Teatre Principal de Valls en un concert de luxe que va servir per a inaugurar d’una manera brillant el cicle Nits de Clàssics.

En aquesta ocasió, a més, amb la presència d’una vintena d’alumnes de l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard entre el públic, que van viure l’exhibició de músics de primer nivell com una classe magistral d’aquelles que fan pedagogia i que deixen una empremta inesborrable. 

Els estudiants van sortir del Teatre Principal captivats per l’espectacle de jazz que acabaven de presenciar i amb moltes ganes de poder tornar a una nova cita amb Nits de Clàssics, un festival que precisament té entre els seus objectius fer accessible la música als més joves i que ofereix els abonaments gratuïts als menors de 18 anys.

El concert tenia com a principal reclam el pianista nordamericà Michael Kanan, i no va decebre: el seu tarannà, la seva actitud, les mans i, fins i tot, la seva manera de vestir, tot acompanyat d’una sensibilitat especial per a interpretar el jazz, van submergir el públic en una atmosfera ben característica de les sales més reconegudes dels Estats Units.

 És clar que aquesta translació no hauria estat possible sense la complicitat d’un elenc de músics perfecte per a una nit de jazz excepcional a les comarques tarragonines en què el grup tancava gira a l’Estat espanyol presentant el seu segon disc: Let’s sing Oscar Hammerstein II.

Guillem Arnedo i la seva bateria feia estona que levitaven en una perfecta sincronització amb Michael Kanan quan ja va integrar-se a l’escenari Celeste Alías, una veu clara i transparent, sense fissures, potent quan els canons ho manen; subtil i delicada quan arriben els moments clau. Als espectadors que encara no coneixien Celeste Alías els va deixar una agradable sensació que recordaran durant molt de temps.

Mentrestant, el contrabaixista Dee Jay Foster -format íntegrament als Estats Units-, aportava el ritme d’una manera magistral amb la seva màquina de fer jazz, i Jaume Llombart, una figura de la guitarra en el gènere jazzístic, s’incorporava a meitat del concert per arrodonir la presentació de Let’s sing Oscar Hammerstein II.

Durant una hora i mitja la formació va anar desgranant els temes del segon àlbum: una sèrie de composicions extretes de diferents musicals que el bateria Guillem Arnedo va seleccionar personalment d’una manera molt meticulosa per poder donar forma al disc. Showboat (1927), Oklahoma (1943) South Pacific (1949) i The King and I (1951) totes amb lletra d’Oscar Hammerstein (Nova York, 1895-1960) van deixar el públic embadalit i amb ganes de més jazz.

No se’ns fa gens estrany, doncs,  que Michael Kanan, admirador del grup des que fa deu anys es van conèixer en una classe magistral a Begues, hagi volgut segellar aquest vincle musical amb un disc que manté l’essència més pura del jazz vocal.