"Avui, allò que no té atractiu visual és incapaç de captar l'atenció del públic"

Xavier Puig dirigeix en aquesta ocasió la Camerata Eduard Toldrà en el concert al costat del Cor Canticell i el Rèquiem de Mozart. Foto: RICARDO RIBAS

ANNA ESTALLO / Valls

Amb el Rèquiem de Mozart el Teatre Principal s’erigeix aquest dimecres, dia 1 de novembre, en l'escenari de la prova de foc que el recentment creat Cor Canticel afrontarà al costat dels experimentats músics de la Camerata Eduard Toldrà i del seu director Xavier Puig (Cervera, 1973). L'espectacle mesurarà l’èxit del seu pas a la professionalitat. Tots junts es preparen des de fa temps per a la interpretació d’una de les obres més singulars per a cor i orquestra.

Xavier Puig afronta el repte amb la il·lusió de dirigir un espectacle que vol trencar alguns dels tòpics de la música clàssica.

Ve de lluny la seva relació amb la Camerata Eduard Toldrà?

“La dirigeixo puntualment. La Camerata Eduard Toldrà no té director titular i es nodreix de les intervencions de diferents directors. Jo hi he col·laborat en diverses ocasions des que fa uns tres anys vaig iniciar la meva participació amb aquesta organització. A més de treballar amb aquesta formació, també sóc a l’orquestra de Girona com a titular, i tinc vinculacions amb l’orquestra de cambra Terrassa 48, l’orquestra del Vallès, i el Cor de Cambra de l’Auditori de Lleida. Combino la faceta de director amb la de professor a l’ESMUC”.

Com afronta el repte de dirigir la Camerata Eduard Toldrà juntament amb el recentment creat Cor Canticel?

 “Aquest és el primer projecte que fa el cor, una bona idea perquè d’orquestres n’hi han moltes i, en canvi, de cors professionals no. Si les col·laboracions conjuntes amb la Camerata Eduard Toldrà i el Cor Canticel tenen continuïtat, s’obrirà un ventall de possibilitats. Les dues formacions neixen amb la mateixa idea i filosofia. Ara podem assajar als matins, cosa que no passa amb els cors amateurs amb els quals és més difícil poder fixar una regularitat d’assajos. No hi ha massa ocasions de poder disposar d’una oportunitat com aquesta. Ens fa molta il·lusió aquesta primera producció: ens vam trobar a l’agost per fer les primeres reunions de treball i diumenge, dia 29 d’octubre, ens vam estrenar. És, per tant, un nou nat”.

Amb quines expectatives arriben a Valls després de l’estrena amb el Cor Canticel a Vilanova i la Geltrú?

 “Les sensacions són molt bones perquè amb aquest projecte hem aconseguit equiparar l’àmbit vocal i àmbit orquestral. Hi ha joves que estudien cant a l’ESMUC i no tenen moltes opcions;  és una qüestió de justícia, ja era hora. El cor neix amb la voluntat d’anar més enllà del format habitual, lluny dels cantaires que estan estàtics damunt de l’escenari. A la primera part veurem que  ells estan en moviment, cantant sense partitures. És aquest element corporal el que dóna valor afegit a l’espectacle, aquesta comunicació directa amb el públic que de vegades les mateixes partitures impedeixen. Estem massa acostumats a què cadascú faci la seva feina i el que volem ara és apropar la música a la gent i explicar-la tal com la sentim”.

És factible compaginar la tasca de professor a l’ESMUC amb la de director d’orquestra?

“Justament en l’àmbit dels estudis superiors de l’ESMUC no tan sols es permet sinó que, a més, es potencia que els alumnes tinguin professors als quals després poden veure a l’escenari. Hi ha una flexibilitat lògica per tal de poder combinar l’activitat docent amb l’artística i això és molt enriquidor”.

Quina opinió té del panorama actual que viu la música a casa nostra?

 “És una situació delicada. Hem patit una crisi i no es veu una recuperació clara que indiqui que hi tornaran a haver els recursos d’abans de la crisi. La cultura en general és la que més ho ha patit.

Els alumnes de l’ESMUC tenen un futur difícil perquè no hi ha estructures realment estables. Hi ha moltes iniciatives de la societat civil, un exemple n’és la mateixa Camerata Eduard Toldrà, i ara el cor Canticel, però ens costa de tenir les estructures professionals que donen estabilitat a un músic professional".

Es pot viure de la interpretació?

“Es pot viure de donar classe però no de la interpretació. El món de la música de cambra és complicat i, a més, falta coordinació. Cada ajuntament crea la seva orquestra però després es fan projectes amb poc recorregut. Potser seria més realista tenir orquestres amb més continuïtat per poder donar estabilitat als seus projectes. El cost que té una producció com la que portem, per exemple, difícilment la pot finançar algú”.

I això  de quina manera repercuteix en el nivell dels nous músics?

“Paradoxalment vivim el millor moment des del punt de vista artístic al nostre país. Hi ha hagut una evolució enorme. Surten músics de molt bon nivell que malauradament han de marxar fora. Tenim unes estadístiques amb uns índexs molts alts  d’emigració de músics. Els que surten amb bon nivell marxen i els millors ja no tornen. Mai hem tingut un nivell com el d’ara”.

Quines referències en té del cicle  Nits de Clàssics?

 “Projectes com aquest són les que aguanten el país. Iniciatives locals amb gent amb molta empenta que aporten energia a la vida musical. Cal felicitar aquesta continuïtat, i és tot un mèrit poder mantenir un cicle com aquest amb produccions de magnitud”.

Per cert, a quins llocs la porten aquesta producció?

“L’hem estrenat a Vilanova i ara la portem a Valls”.

Gairebé és una exclusiva...

“Doncs sí, és una obra que no forma part del repertori habitual de la Camerata Eduard Toldrà. La Camerata és una orquestra de corda que afegeix la secció de vent quan el repertori ho demana. Volíem fer una inauguració de primer nivell i el Rèquiem, de Mozart, és una de les obres més emblemàtiques per a cor i orquestra”.

M’ha sorprès el contingut dels articles que pública al seu web i que són especialment crítics cap a les formes de fer política.

“Sempre he tingut un alt compromís amb el panorama musical del país. El món musical és patològicament antigremial. Ens falta tenir una reivindicació col·lectiva; aquí cadascú té el seu petit projecte individual i ningú vol que li toquin. Davant aquesta situació aleshores és quan les administracions no reconeixen cap interlocutor. De fet, només hi ha una associació, la d’Intèrprets de Música Clàssica, de la qual molt pocs en som integrants. 

Fa 2 o 3 anys la Generalitat va impulsar el Pla Integral de la Música i el pressupost semblava que pujaria perquè vèiem que tindríem un 16 per cent d’increment en cultura, però a la música li va correspondre un zero per cent. Després d’aquesta feinada de reivindicacions les institucions no van creure que la música requerís cap increment ,i és  per aquesta raó que jo he estat crític amb la gestió de la música i també amb la forma de distribució que és molt discutible".

A què es refereix?

“A aquesta centralitat que ha exercit la potencialitat de Barcelona i que hauria de canviar: 15 milions de subvencions, dels quals 14 van a l’OBC i al Liceu, i el milió restant va a parar a la resta d’orquestres, però mig és per a la simfònica del Vallès. De tot això se n’hauria de poder parlar. Ens gastem molts diners per a grans solistes i directors internacionals i hi ha escoles de música que quasi no poden sobreviure”.

Tem les conseqüències d’explicar tot això?

“No podem tenir un món musical basat en la por de què si et queixes potser no et contractaran. No cal tenir aquesta servitud de cara a la política”.

Aquestes reivindicacions serveixen d’alguna cosa?

“Jo vaig ser director del Festival de Pasqua de Cervera i arrel d’una discussió política vaig deixar el càrrec com a protesta davant d’una política cultural en què semblava que només mana el retorn econòmic quan en realitat, nosaltres, els que ens dediquem a la música, treballem amb valors que van més enllà. Fruit d’aquesta protesta van sortir aquests escrits amb esperit crític.

El manifest que vaig fer va tenir molta difusió i rellevància, i una part va quedar reflectit en el Pla Integral de la Música. També és cert que no estem en un moment de normalitat, però per als que ens dediquem a la música crec que tenim l’obligació d’intentar aglutinar el nostres sector.

Es donen situacions que mai es donarien en cap col·legi professional com per exemple trobar estudiants de l’ESMUC en orquestres i fent  concerts. Hi ha una certa decepció perquè les expectatives d’aquell pla integral no es van complir. Amb tot, són granets de sorra perquè la gent prengui consciència.

Necessitem un país en què els nostres joves tinguin oportunitats i, és clar,  també hem de cultivar el públic. S’ha parlat de fer una acadèmia de la música que aglutinaria tots els gèneres, però veig difícil compartir una reivindicació conjunta perquè la problemàtica és diferent”.

I del públic què me’n diu?

“El públic és una de les tessitures més importants: si no tenim públic els músics no tenim sentit. Els índex d’audiència a les sales va baixar durant la crisi i en alguns àmbits no s’ha recuperat. Competim amb una oferta cultural enorme i al costat  d’àmbits musicals que resulten més atractius”.

Com es combat tot això?

 “És ben clar que la música ha de millorar l’àmbit de la comunicació per poder fer arribar la informació a tothom i despertar la il·lusió. No és tracta de canviar  el producte sinó de fer una presentació amb un format més atractiu. Alhora, hem de ser capaços de transmetre aquesta idea i aquest concepte a l’audiència”.

Vostès ja ho apliquen en aquest Rèquiem de Mozart.

“Sí, en aquest Rèquiem els cantaires tenen una corporalitat diferent. A la primera part, sense les partitures, tenen un cert protagonisme buscant una relació més propera amb els espectadors. Qualsevol proposta és positiva quan es tracta de trencar l’etiqueta de la música clàssica com a cosa ensopida. També és veritat que el món de la música s’està reinventat per atraure un públic que sigui el més ampli possible. Això ha de començar des del nivell escolar. Però també és molt important que qualsevol persona pugui  gaudir de la música clàssica tant si és un entès com un profà”.

Què han tingut en compte a l’hora de dissenyar aquest projecte dedicat al Rèquiem de Mozart?

“L’objectiu parteix del repte de poder explicar una obra tan immensa com és el Rèquiem de Mozart sent conscients que l’audició és un fenomen molt complicat. Vivim en una societat tan visual que sembla que allò que no té un atractiu visual és incapaç de captar l’atenció de l’audiència. La part visual, doncs, és important per evitar que la gent es dispersi i per poder captar l’atenció del públic que ens escolta”.