diumenge, 29 d’octubre de 2017

Sonoritat i reinvenció

Els Quatuor Morphing van fer una exhibició de bona música al Teatre Principal de Valls durant
la seva gira per Espanya. Foto. JOAN GASULL

GABRIELLE DEAKIN / Valls

Hi ha grups de cambra—el quartet de corda n’és l’exemple més obvi—que tenen un repertori extens d’obres mestres originals. Aquest fet els atorga una identitat i una missió clara: donar a conèixer aquest ric llegat musical amb bones versions. 
Però en els últims anys, també hem vist néixer combinacions instrumentals com els Quatour Morphing, el quartet de saxòfons que va actuar el passat dijous al Teatre Principal dins del cicle Nits de Clàssics.

Degut a l’escassa quantitat de música original per a quartet de saxòfons, gairebé totes les obres que toquen els Quatour Morphing són arranjaments de peces pensades per altres instruments i formacions. Fins a un cert punt, aquest fet condiciona la carrera del grup. 

Els concursos de música de cambra de més renom solen limitar la participació a grups que poden ostentar la instrumentació original de les obres que toquen, tendència que també es reflecteix en la programació de moltes temporades de cambra de grans sales de concert.

Però mentrestant, els excel·lents músics del Quatour Morphing han sabut espavilar-se, trobar els seus escenaris i el seu públic. Durant i després del concert del passat dijous, vaig reflexionar sobre aquestes qüestions i en el fet que també és una norma que no s’aplica de manera consistent. 

Hi ha obres cèlebres per a orquestra que tenen el seu origen com a peces de piano. Els tan famós Quadres d’una exposició, de Mussorsky, orquestrat per Ravel o la Invitació a la dansa, de Carl Maria von Weber, orquestrada per Berlioz, poden ser programades per grans orquestres, per exemple, sense que ningú digui res en contra.

Les versions que els Quatour Morphing van tocar el dijous d’obres originalment escrites per a piano, em va fer pensar en aquestes orquestracions cèlebres. 
Els quatre saxòfons diferents—soprano, alt, tenor i baríton—lluïen un ventall ampli de recursos sonors que recordaven les seccions de vent fusta i vent metall d’una orquestra: ara la sonoritat d’un oboè, ara una flauta, ara un fagot, ara un parell de trompes o una secció de trombons. Les Danzas españolas, de Granados i les Danses balcàniques, de Marko Tajkevic, van ser efectives tant per les seves característiques melòdiques i rítmiques com per les sonoritats riques dels excel·lents  arranjaments per a aquests instruments no originals.

Igualment apta per a la reflexió va ser la primera part del programa, dedicada a obres originalment escrites per a quartet de corda. 
La sonoritat dels instruments de corda queda més lluny de la sonoritat dels saxòfons que la sonoritat d’un piano. Aquest fet passava factura en alguns moments de les obres de Haydn i Mendelssohn, que volen una articulació precisa i lleugera, i algun passatge quedava una mica artificial i maldestre. 
Però els dos moviments del quartet de Ravel van ser tot una troballa. La sonoritat de Ravel té elements somniadors i difusos, i el so dels saxòfons hi encaixava perfectament. 
En el segon moviment, la precisió de l’atac del pizzicato original es va aconseguir d’una manera sorprenent i absolutament convincent amb l’ús d’una tècnica anomenat slap-tonguing, desenvolupat en anys recents per saxofonistes de jazz.

La sensació de sentir una obra molt coneguda, amb una nova sonoritat que, a més, captura a la perfecció l’essència de l’original, és molt especial. Em va produir una sensació d’engrescament, gairebé com si una màquina del temps m’hagués transportat a principis del segle XX, i sentís aquesta nova música del Ravel per primera vegada; aquell París de les Exposicions Universals que s’obria a noves idees i altres cultures amb una alegria i curiositat sense precedents; aquell París que s’havia obert mig segle abans al saxòfon, un instrument nou, inventat per un belga, que pretenia combinar la sonoritat potent dels instruments de metall amb l’agilitat i flexibilitat dels instruments de fusta, objectiu que va aconseguir plenament, si tenim en compte el so dels Quatour Morphing.

Avui dia, seria realista pensar que un instrument nou, desenvolupat per un sol individu al seu taller particular, pogués figurar entre les especialitats instrumentals a triar al conservatori tant sols 17 anys després de la construcció del primer prototip? 
Ho dubto, a no ser que tots plegats ens deixem contagiar per un esperit de curiositat i una relació més oberta i directa amb el món sonor.

Els Quatour Morphing són ambaixadors exemplars d’aquesta filosofia. Les últimes obres del concert van ser arranjaments de cançons molt conegudes, franceses i internacionals, interpretades d’acord amb una estètica de cabaret. 
És pot apreciar aquí l’existència d’una paradoxa: en la falta d’obres originals, també hi troben la llibertat de canviar radicalment del registre musical. Sens dubte, el públic del Teatre Principal va vibrar amb aquesta experiència de col·lectivitat i referències culturals compartides.

Alguns vam vibrar més amb la primera part del concert, alguns més amb aquest últim apartat... però d’una manera o altre, tots vam obrir les orelles i vam sortir del teatre molt satisfets.


(*) Gabrielle Deakin és professora de l'Escola Municipal de Música Robert Gerhard de Valls

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada