El Cor Canticel i la Camerata Eduard Toldrà van oferir una versió innovadora del Rèquiem de Mozart, el dimecres, primer de novembre, al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL |
TEXT: ROMAN GALIMANY / Valls
Què té més mèrit, que cent cantants sonin com
si fossin disset o que disset ho facin com si fossin cent? A aquesta qüestió podria
respondre el públic que el dimecres, primer de novembre, va omplir el Teatre
Principal de Valls. Els directors Xavier Puig i Assumpta Mateu, van situar els
membres de l’Ensemble Vocal Canticel, davant de l’Orquestra Camerata Eduard
Toldrà, i el director entre ambdós, canviant de posició els cantants, segons
conveniència del text, al llarg dels gairebé tres quarts d’hora que va durar la
partitura.
Els comentaris del públic, posat dempeus al
finalitzar el Rèquiem de Mozart, estaven plens de superlatius. Una de les
millors vetllades viscudes en molts anys al Teatre Principal. Els elogis no es
limitaren a l’orquestra Camerata Eduard Toldrà, dúctil i refinada, i al
director Xavier Puig, sinó també a l’Ensemble Vocal Canticel, excel·lents
vocalment, per la “ritualització” que en va fer la seva directora Assumpta
Mateu, duta a terme amb simplicitat, efectivitat i sense distreure gaire la
concentració de l'espectador. Una reflexió profunda, que va assolir una missa
en què intèrprets i públic foren co-oficiants. Per a això va moure els cors seguint
el text litúrgic, líric o dramàtic; la producció semi-escènica aconseguí que
fos el concert i l’esdeveniment musical escènic més emocionant viscut en molts
anys. Una interpretació que ens va
submergir plenament en l’obra de Mozart.
Els protagonistes d’aquest concert van ser
les esplèndides veus, brillants i poderoses, dels membres de l’Ensemble Vocal
Canticel, extraordinàriament preparat per l’Assumpta Mateu i el Xavier Puig.
Les notòries seccions de caos, com ara el Dies
irae o el Confutatis, sonaren de
manera que va ser a la vegada, transparent i natural, sorgint del tumult d’una
forma gairebé improvisada i que no pot fer més que meravellar-nos.
Els
membres de l’ensemble alternaren la funció de solistes, que no podem personalitzar
perquè no ens foren anunciats, i que van tenir el seu paper important en l’èxit
del concert. En el Tuba mirum la soprano, la contralt, el baix i el tenor sorgien
d’entre el cor amb un cant superb i decidit, donant plena expressió a cada un
dels matisos; així com en el Recordare, pie Jesu, amb la sonora veu
de la soprano i l’expansiva veu de la contralt, on a la bellesa d’una veu n’hi seguia
una altra. El cor va cantar el Lacrimosa,
abans d’una curta pausa, amb delicadesa i intensitat transmetent-nos
moments molt emotius. En la interpretació de l’Agnus Dei, els solistes
es situaren al passadís lateral de la platea del teatre, embolcallant
amb el seu cant al públic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada