Un Eurídice meravellós, malgrat tot

El contratenor Darryl Taylor durant el concert de Nadal que va oferir al Teatre Principal de Valls
el 20 de desembre. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

La veu humana és considerada com l'instrument musical més perfecte i el que emet el so més pur i bell. Però, a la vegada, també és la més delicada i la més exposada als efectes ambientals que la poden afectar greument.

Una disfonia professional (ronquera) és un trastorn de la veu que no suposa la pèrdua total (afonia) però si que és un impediment per poder controlar els matisos i l’expressió amb precisió, sobretot en la tessitura greu.

Amb aquest greu problema va arribar al Teatre Principal de Valls, el dimecres 20 de desembre, el contratenor Darryl Taylor, primera figura del concert de Nadal del cicle Nits de Clàssics. Conscient que les seves condicions no eren les adequades,  va optar per fer una modificació en el repertori del programa i esforçar-se perquè el concert se celebrés. Va eliminar del programa l’ària de l’òpera Rodelinda de Händel.

Obrí el concert amb l’ària Ombra mai fu de l’òpera Sersa de Händel, i va continuar amb el programa segons les modificacions fetes. Duos amb la soprano Carmen Acosta i àries per a aquesta soprano i ell mateix.

Taylor va ser un Eurídice meravellós, malgrat l’afecció; té una veu adequada per al personatge, on altres contratenors no poden competir amb la interpretació que, d’aquesta meravellosa obra de Gluck, en fan les mezzosopranos.

Va abrandar la grandor de Händel, sobretot en l’ària He shall feet his flock, de l’oratori Messiah; va estar intens i va agradar sense esforç. Taylor arriba fàcilment a l’audiència i comunica molt bé amb el públic. Va assaborir la bellesa i el poder de l’escriptura de Händel que va compartir amb tots nosaltres,  quina delicadesa, quin sentiment, quina manera de comunicar.

Darryl Taylor no només té una veu bella, sinó que també posseeix una àmplia gamma de recursos expressius que utilitza amb naturalitat. Són aquestes qualitats que ha utilitzat per cantar a les millors sales de concerts del món.

La soprano Carmen Acosta durant el recital. Foto. J.G.

La soprano  Carmen Acosta, donades les condicions del contratenor, va assumir una rellevància en el desenvolupament del concert. És una soprano de coloratura, amb molta força i bona tècnica vocal, amb facilitat per als registres aguts; encara que ens va semblar una mica massa estrident, fet que accentuava una emissió metàl·lica. Aquest fet, que apreciàrem en les àries que va interpretar, no era tant evident, i millorava substancialment, ens els duos amb el contratenor.  

Cal destacar la molt bona labor del pianista Miquel Angel Dionis, un molt bon repertorista, considerat un dels concertistes i directors musicals més talentosos de la seva generació. Va acompanyar als cantants amb ardor interpretatiu, sentit musical i disciplina executòria.

Un bon concert, malgrat les limitades condicions vocals de Darryl Taylor, que ens va deixar amb el desig d’escoltar-lo en una nova ocasió amb plenitud de facultats vocals.