 |
| La violinista Marta Cardona en un moment de l'actuació del Quintet Montsant al Teatre Principal. Foto. JOAN GASULL |
A
les ciutats petites, és inevitable que l’accés a la música en viu sigui
limitat. Són les grans ciutats les que tenen els ingredients per tenir una
oferta cultural àmplia; gent de tota mena, espais i escenaris diversos,
tradicions que s’hagin de mantenir i tot allò que fa possible que hi hagi una
oferta constant de concerts.
En una ciutat petita, serà una mena de miracle si,
en un mes qualsevol, hi hagi un parell d’actuacions musicals programades. I pot
semblar lògic concloure que, fora dels grans nuclis culturals, no sentiràs res
de gran valor. Però, per sort, la connexió entre quantitat i qualitat no
segueix una lògica infal·lible.
El
programa que el Quintet Montsant va estrenar el 22 de febrer al Teatre
Principal de Valls no desentonaria al Lincoln Centre de Nova York o el Wigmore
Hall de Londres. De fet, alguns dels seus integrants poden ostentar, sense cap
mena de pretensió, la denominació de “concertista internacional”.
La violinista
Marta Cardona lidera una orquestra de cambra de renom a Amsterdam quan no està
recuperant forces al seu Falset nadiu. El violoncel·lista Oriol Aymat va
exercir uns quants anys de concertista i solista a Alemanya, fins que
l’enyorança de la seva terra el va empènyer a tornar a Catalunya, tot canviant
les orquestres alemanyes pel grup de pop-folk català, Blaumut, i altres
projectes.
 |
| El percussionista Pere Olivé durant el concert. Foto: J.G. |
Millor
per a nosaltres. La combinació entre el domini absolut dels seus instruments,
una paleta expressiva de tots els colors i una proposta innovadora
d’instrumentació i repertori va produir una experiència artística carregada de
força. La proposta és ben curiosa: un quartet de corda i un percussionista amb
instruments ètnics de tota mena. Una fusió de la música clàssica culta i el so
més ancestral i “primitiu” del tambor.
El
concert em va fer recordar una història que vaig sentir fa anys: Uns dirigents
europeus del segle XIX tenen la iniciativa de portar un alt dignitari d’un país
africà a sentir la Novena de
Beethoven, amb l’objectiu, se suposa, de mostrar la superioritat de la música
occidental. Segons la llegenda, el protagonista es queda meravellat davant de
la quantitat d’instruments i sons diferents de l’orquestra, però resta més
aviat perplex davant del que percep com la senzillesa rítmica d’aquella música.
L’anècdota
és possiblement de dubtosa autenticat, però la fascinació que els complexos
ritmes africans i d’altres tradicions ètniques provoquen en els occidentals, li
dóna un principi de credibilitat.
El ritme és energia, dansa, moviment i
vitalitat. En les interpretacions del Quintet Montsant, la percussió virtuosa
del Pere Olivé actua com un element transformador del so del quartet. La
percussió, tot gest, s’alimenta de la sofisticació dels instruments de corda i
mostra les seves subtileses i matisos.
 |
| El Quintet Montsant durant l'espectacle D'Est a Oest: Música Global. |
Per la seva banda, la corda s’alimenta
de les sensacions ancestrals, tribals i primàries de la percussió, tot
redescobrint les seves arrels gestuals. Fins i tot, en el parell d’obres que el
quartet va interpretar sense percussió, aquesta influencia semblava perdurar;
en l’ús de l’arc i en els moviments corporals dels instrumentistes.
La
primera obra de la vetllada va ser una versió hipnòtica de la Dansa Àrab del ballet El Trencanous de Txaikovski. L’elecció
va ser ben encertada. Txaikovski és un músic rus i quan escriu una dansa àrab
té més a veure amb la manera que un rus al segle XIX hagi imaginat l’Orient,
que no pas amb la música àrab de soca-rel.
La distinció és important, perquè
amb la música, passa una mica com amb el menjar: el gust d’un condiment exòtic
ens sol agradar com a novetat, mentre matèries primeres -carns, verdures,
fruites- que no coneixem, ens solen provocar un cert recel. La Dansa àrab de Txaikovski és com un bon
estufat, lleugerament perfumat amb espècies orientals. I ens va situar
plenament en el territori sensorial i imaginatiu del concert, que va ser una
barreja exquisida, cuinada amb molta saviesa, de sensacions conegudes i
sensacions noves.
(*) Gabrielle Deakin és professora de l'Escola Municipal de Música Robert Gerhard de Valls
Bravo, Gabrielle!
ResponEliminaBravo, super musicassos, són garantia de qualitat
ResponElimina